La responsabilitat afectiva és un d’aquells termes que últimament sentim per tot arreu. Podem intuir més o menys per on van els trets, però sabem realment a què es refereix? En som conscients? I sobretot, la practiquem? Conscienciar a les persones de la importància d’aquesta responsabilitat afectiva i de tot allò que implica és necessari perquè la gent la comenci aplicar en les seves relacions personals.
Contingut
I és que les relacions han sofert aquests últims anys un gran canvi generalitzat. L’arribada de les noves comunicacions, des del telèfon, fins a Internet i les xarxes socials, han provocat que la nostra manera de relacionar-nos canviï. Abans es coneixia a la gent per proximitat: familiars, gent del barri, veïns i amics d’amics. Actualment, la geografia ja no és un dels factors més importants a l’hora de conèixer i d’establir relacions amb les persones. Podem comunicar-nos diàriament amb una persona que es troba en un altre país i a ningú li sembla estrany.
La immediatesa de les comunicacions en línia ens ha suposat un canvi en totes les relacions, entre elles les relacions amoroses, les de caràcter únicament sexual i les amistats. La responsabilitat afectiva afecta a les tres i n’hem de ser conscients.
Les relacions amoroses i sexuals són cosa de dues o més persones. La visió de les dues ha canviat molt aquests últims anys. Abans només es podia estimar una parella al llarg de la vida i aquesta havia de ser la teva parella sexual. És inversemblant que això passés així, però era la norma social preestablerta.
Actualment això ja ha variat. Tenim diverses parelles al llarg de la nostra vida, algunes amoroses, altres només de caràcter sexual. Les relacions poden durar més o menys: n’hi ha que simplement són d’unes hores o uns dies, i n’hi haurà que duraran mesos i anys. Però sempre hem de tenir present que les relacions impliquen dues o més persones: que hi ha una altra persona. I aquesta, és una de les claus de la responsabilitat afectiva.
Responsabilitat afectiva: comunicar de forma assertiva
Entendre que una relació implica més d’una persona significa tenir-la en consideració. Evitar els jo en majúscules i entendre que la relació no funcionarà si no ens comuniquem amb l’altra persona. I la comunicació ha de ser, tant sí com no, assertiva.
La comunicació assertiva és aquella que intenta detectar i evitar comportaments tòxics, fet bàsic que et permet millorar les relacions que tenim. Tendim a comunicar-nos només en els moments en què volem parlar de coses alegres, i a evitar les altres comunicacions, sigui per timidesa, per covardia o per vergonya. Dir no quan així ho creguem i parlar sobre tota mena de sentiments és més que necessari si volem arribar a aconseguir la comunicació assertiva. És també l’única forma de començar a aplicar la nostra responsabilitat afectiva.
De la mateixa manera, la comunicació assertiva també implica escoltar a l’altra persona. Que en una relació només hi hagi una veu cantant no és bo. S’ha d’escoltar, però sobretot s’ha de deixar parlar i manifestar-se a l’altra persona. L’empatia és vital a l’hora d’assimilar la responsabilitat afectiva. És la dita de tota la vida: no facis als altres el que no vols que et facin a tu. Si no vols que t’ignorin, no ignoris a la teva parella o a la teva amiga. Si vols que t’escoltin, escolta. Si vols que t’entenguin, comprèn als altres, intenta’t posar en el seu lloc.
Responsabilitat afectiva: evitar el ghosting
Deixar una relació ha estat sempre una complicació. Decidim que ja no ens interessa seguir amb aquesta persona, que ja no volem mantenir una relació amb ell, sigui quin sigui el motiu, tots són vàlids. Tanmateix, les xarxes socials i les noves comunicacions també han afectat la forma en què deixem i trenquem les relacions.
El ghosting consisteix a desaparèixer de la vida del teu company o companya de la nit al dia. Si bé no és res nou, amb les xarxes socials s’ha fet més senzill de practicar i més evident pels que el reben. Mantenim una relació amb una persona, sigui del caire que sigui, i de sobte desapareixem sense donar una explicació. Deixen de respondre missatges per Whatsapp, Instagram o Facebook. A vegades deixen de seguir-nos o inclús es fa un ús del botó de bloqueig perquè l’altre no ens parli.
Responsabilitat afectiva avui en dia és entendre que darrere aquest número de telèfon i aquest compte d’Instagram hi ha una altra persona. Algú amb qui hem estat parlant, amb qui hem compartit moments (encara que només siguin en línia), confidències. Algú amb qui potser hem tingut una relació física.
El botó de bloqueig no pot desaparèixer en aquestes xarxes, ans el contrari. Ha d’existir, però n’hem de fer un ús responsable. Bloquejar els acusadors, aquelles persones que t’incomoden perquè t’insulten és, no només necessari, sinó recomanable per a la teva salut mental. Però bloquejar a una persona simplement perquè la vols fer fora de la teva vida no és un fet responsable.
Tenir responsabilitat afectiva significa quedar amb la persona cara a cara i explicar-li els motius pels quals vols trencar la relació. No hi ha d’haver grans motius, ni hi ha necessitat de fer una justificació raonada, no és un examen. Simplement, cal ser sincer: crec que no funciona, he conegut a algú altre, estic en un moment on prefereixo no seguir amb aquesta relació. El millor és fer-ho cara a cara, però si pel que sigui -normalment la distància geogràfica- no es pot, cal també fer-ho via digital. Treure cinc minuts per a trucar a la persona no costa tant.
I què passa si no ho fem i apliquem el ghosting? L’altra persona tenia una relació amb nosaltres i de sobte desapareixem. Això pot provocar que no es pugui parar de pensar en el perquè, arribant a auto inculpar-se encara que aquesta culpabilitat no sigui real. Podem fer que l’altra persona no pugui deixar anar la relació ni sanar d’una forma efectiva i realista.
Pensem que, per no fer mal a l’altra persona, el millor és desaparèixer sense dir res, però no és així. Molt millor la sinceritat i la comunicació assertiva per sobre de tot. Ens permet a tots dos (o a les persones implicades) tancar una etapa. I ens permet també continuar per camins separats. S’ha de deixar de ser egoista i pensar que hi ha altres persones implicades. En conclusió, hem de començar a aplicar la responsabilitat afectiva i a fer-nos càrrec dels nostres sentiments.
