Divendres passat van obrir els aforaments als teatres i espectacles culturals al 100% de capacitat, després d’any i mig a mig gas. Van estar més de tres mesos tancats, des de març fins a juny de l’any 2020 i, a partir de llavors, va ser el joc de les cadires. Els percentatges d’aforament variaven d’acord amb els números de la pandèmia i també les normes. De la mateixa manera ho feien els horaris d’obertura de les sales que s’intentaven adaptar ràpidament a tot allò que dictava el govern.
Contingut
Trobar a faltar el teatre a Barcelona
L’hem trobat a faltar, el teatre. Ha estat la nostra escapada de la rutina durant anys. La manera que teníem d’evadir-nos. Hi hem anat rigorosament durant anys, mínim una vegada al mes. Hem buscat les cangurs pels infants o ens hem assegurat que ells ja tinguessin plans alternatius. I, a vegades amb la parella, d’altres amb amics i amigues, d’altres sols – depenent sempre de l’obra i l’horari – hem omplert les sales de la ciutat.
Rigorosament les hem vist, i gaudit, quasi totes. Els clàssics catalans, els castellans, els clàssics internacionals. Les obres innovadores, d’avantguarda, aquelles que a vegades ni entenem. Alguna que ens ha fet adormir(sí també ens ha passat). Hem cantat en musicals – sovint una vegada ja érem a casa-, hem plorat de riure i de tristesa. Anem al teatre perquè ens permet sortir del nostre món, trencar amb el nostre dia a dia. De sobte ja no estem a la Barcelona del 2021, sinó que ens traslladem a altres universos, altres èpoques, altres parts del món.
El teatre omple la ciutat, li dona vida. Fa que la Barcelona actual es vesteixi, que es maquilli i que es posi guapa. El teatre Victòria, el TNC, del Teatre Lliure i a la sala Beckett. Al llarg de la nostra vida, les hem visitat totes. Hem passat pel Festival Grec i pels espectacles del Mercat de les Flors. És innegable que el teatre forma part de la ciutat comtal i sí, l’havíem trobat a faltar, i molt.
S’ha acabat la guerra per les entrades
Portem un any anant el teatre a mitges. Havíem d’agafar les entrades amb molta antelació. Moltíssima. Sempre pendents de si les normes canviaven, de si tot tornava a fer aigües i se suspenien els espectacles teatrals. Si anàvem amb algú, el més segur era assumir la impossibilitat de seure junts. Un a platea principal i l’altra a les grades perquè, reconeguem-ho, eren les dues últimes entrades. Un metre i mig entre persones i òbviament amb mascareta. Havíem d’assegurar-nos de portar l’entrada a la bossa per si ens acabava agafant el toc de queda mentre tornàvem a casa.
Si els actors o les actrius havien de baixar de l’escenari, si l’espectacle es feia al carrer o estava dissenyat per interactuar amb el públic, s’havia begut oli. Reconfigurar el teatre, redissenyar l’obra o perdre’s aquests moments puntuals eren les úniques opcions viables.
Si l’escenari era el carrer, encara s’havia de fer una preparació més exhaustiva. Es posaven tanques a la zona, cadires de plàstic o plegables, d’aquelles que deixen els culs plans, i s’havia de controlar en cada moment el nombre exacte de persones que hi entraven.
S’ha acabat tot això: torna el teatre de tota la vida. Bé, amb mascareta òbviament. Però les sales planes, aquelles que tremolen amb els aplaudiments i els riures. Torna el teatre de carrer i els espectacles improvisats on s’inclou el públic. Torna poder agafar entrades amb calma, escollint el millor lloc on seure i veure l’espectacle. Torna anar al teatre amb grups d’amics i familiars, i la possibilitat de seure tots junts.
Barcelona és més que teatre: esdeveniments culturals
Des de divendres que comencen a tornar els esdeveniments culturals de tota classe. No només teatre per a totes les edats, sinó també torna la dansa, el circ, la màgia i la música. Concerts clàssics, concerts de pop, l’òpera. S’obren els teatres, les sales, tornen els espectacles de tota mena al carrer. Tornen també les festes populars: els gegants, els concursos de castells. La quedada per a ballar sardanes tradicionals que fan a la plaça del teu barri.
Tornen els esports: el futbol, el bàsquet i el tenis. Ja podem anar tota la família a veure els partits dels més petits els dissabtes al matí. I també retornen les curses populars, aquelles que paralitzen tot el trànsit de la ciutat el diumenge a primera hora (sort a nosaltres normalment ens agafa dormint!).
Així que des de divendres passat la cultura torna a omplir els carrers i les sales de la ciutat, aquesta vegada sí, al 100% i a tot gas. Ara que ja estem vacunats, no hi ha excusa: cal que tornem a gaudir dels espectacles, del teatre a Barcelona. És necessari tornar a omplir les sales d’aplaudiments, riures i llàgrimes. Els actors, les actrius, els directors i directores, productors i tècniques s’ho mereixen. I nosaltres, també.
