El meu primer amor va ser Robert Redford. Recordo tenir al voltant de 15 anys i que ma mare estigués mirant “Todos los hombres del presidente”. Em vaig quedar embadalida mirant la pantalla, preguntant-me si realment hi havia homes com aquell caminant pel carrer.
Segurament, els primers amors de qualsevol persona es poden definir d’una manera semblant: pura admiració pel físic d’algú, per la seva bellesa. Però, són realment aquests els primers amors?
Contingut
COM DEFINIRÍEM, DONCS, EL PRIMER AMOR?
I si el primer amor fos simplement una idea amb la qual ens haguéssim obsessionat? Un sentiment novedós, que ens fes situar-nos en una sensació de benestar idíl·lic, d’eufòria, de pau… Aleshores, realment el primer amor seria enamorar-nos de la nostra pròpia idea d’algú, seria la nostra imaginació la que esborraria els defectes d’aquesta persona i ens faria fantasiejar sobre diferents situacions que es podria viure plegats. Ens enamoraríem del nostre propi Robert Redford, Paul Newman, Brad Pitt, George Clooney, o de les nostres pròpies Kim Basinger, Michellle Pfeiffer, Meryl Streep o Claudia Schiffer, com si estiguéssim vivint una pel·lícula romàntica en pell pròpia.
Seria, doncs, una clara idealització de la persona, fàcilment confusible amb passió o simple atractiu físic o sexual. Aleshores, en part, deixaria de ser amor pròpiament dit, ja que aquest engloba característiques personals, idees, coneixements o maneres de fer o actuar.
ELS PERILLS DE LA IDEALITZACIÓ
És justament aquesta idealització allò que fa que els primers amors siguin tan difícils d’oblidar. Allò que ens queda a la memòria són els bons moments, tot i que existeix el perill de què, si la relació ha acabat desastrosament, la persona enamorada es tanca en banda davant de relacions futures i passa de la idealització màxima a la 0 il·lusió.
És perillosa també l’obsessió que de vegades es genera, tant per la persones en qüestió com per voler repetir els moments passats i les sensacions viscudes.
EL MEU PRIMER AMOR
El meu primer amor cinemàtic fou, doncs, Robert Redford. Però, a la vida real, va ser un noi que es deia Jordi que anava a l’escola amb mi. Jo tenia al voltant de 12 anys, i aleshores no entenia molt bé què em passava: les papallones a l’estómac, l’emoció cada cop que em parlava… I es veu que el sentiment era mutu. Quatre anys més tard, en Jordi es va convertir en la meva parella. Vam aprendre junts el que volia dir estimar, els misteris de l’amor. Vam créixer. I després vam decidir separar els nostres camins. Però l’aventura que vaig viure amb aquell noi m’ha acompanyat de manera especial tota la vida, perquè part de qui sóc es deu al Jordi, el meu primer amor.
