Reconeguem-ho, ja no som joves innocents que s’agafen a totes les oportunitats, sense a tenir en compte les condicions, les pagues, les retribucions o les hores. Tenim una edat, ja passem la quarantena per molt que ens pesi, i busquem una estabilitat. Sí, necessitem una feina de 9 a 5 hores, d’aquelles amb horaris fixes que ens permeti planificar la vida, inclús el nostre lleure.
Així que m’hi poso, a buscar feina. Per primera vegada en vint anys em plantejo canviar el que faig, a la recerca de l’estabilitat econòmica i d’horaris. Però ja fa molts anys que no busco feina, i si us soc sincera, ni tan sols recordo com vaig acabar en aquesta. Les coses han canviat i molt, en aquest camp. Ara tenim ordinadors, Internet i portals especialitzats; abans hi havia anuncis a diaris i, si tenies sort, un número de telèfon.
Contingut
El CV
M’han dit que el primer que haig de fer és actualitzar, o fer-me en el meu cas, un curriculum vitae. Es tracta d’obrir un document de Word a l’ordinador i començar a escriure la teva vida de forma resumida i esquemàtica. Sembla fàcil? No ho és tant.
Resulta que m’haig de recordar de quins anys vaig fer què. I una ja té una edat, no recordo ni que vaig fer ahir. A més esperen que me’n recordi de què vaig aprendre a cada feina. Com si n’hagués tingut moltes i no portés quinze anys fent el mateix. Haig de posar la informàtica i els programaris que sé usar i resulta que, segons els meus fills, el Word no és suficient. I no sé què em diuen de l’anglès i el francès, que ho haig d’incloure si els he estudiat a l’escola; encara que l’únic que em ve al cap quan parlo d’aquests idiomes són les bromes de mal gust que els hi fèiem a les professores.
La fotografia ha de ser professional però amable, càlida. Fa anys que no em faig una bona fotografia, amb el fons blanc, si no tinc ni temps ni per anar-me a renovar el dni. Suposo que posar-ne una de fa vint anys no és viable, que es consideraria mentir en el currículum. Així que un dia em poso guapa, em maquillo i em faig una fotografia. El que era el meu perfil bo de jove, ara mateix és el perfil menys desastrós. I decideixo incloure la fotografia, ben petita no fos cas, i perquè me la demanen obligatòriament, que si no jo ja n’hagués cremat totes les còpies.
Internet i els portals especialitzats per a buscar feina
Resulta que ara va tot per Internet, inclús la cerca de feina. Així que m’inscric a tots els portals que em diuen. N’hi ha molts i a tots haig de tornar a introduir-hi totes les dades: sincerament, n’estic farta. Això em duu a rebre uns cinquanta emails diaris sobre les possibles vacants. No tinc temps material a revisar-los tots, i sovint, quan m’interesso i clico a alguna oferta, ja no hi és.
Envio molts d’aquests emails preguntant, però no em responen ni l’1%. La gent passa de mi, de tothom qui busca feina, vaja. Són emails que acaben a la paperera, sovint sense obrir. I quan algú es digna a respondre, només diu: gràcies pel teu correu, ho tindrem en compte en un futur, si s’obra alguna vacant. Sense especificar, sense dates i, molt al meu pesar, ja sense esperança. Resulta frustrant.
El boca – orella
Arriba un punt on Internet i els emails s’han tornat inútils, així que torno als clàssics dels clàssics: el boca-orella. Explico als amics, a la família, als companys i companyes que estic buscant feina, els hi descric una mica el que tinc al cap. Els hi demano que estiguin atents i que m’informin si saben d’alguna oportunitat per a mi.
No resulta tan frustrant com Internet, la majoria de gent no et pot fer ghosting a la cara, així que almenys rebo respostes. Però a quin preu? Sé que tothom pensa i aquesta, per què vol canviar ara? Sé que tothom es pregunta què ha passat perquè vulgui fugir de la seva feina? Els vull cridar que no ha passat res, que busco una altra cosa, que estic en un altre moment vital, però l’educació i les maneres que em van ensenyar en el seu moment no m’ho permeten. Potser aquest procés no és tan senzill com m’esperava.
L’entrevista final
Així que arriba el dia on amb una trucada em diuen que m’entrevistaran per una posició vacant. Quina? He enviat tants emails que ni ho recordo, m’haig de posar a buscar-ho abans d’acudir a la cita.
Arriba el dia i em vesteixo més decent que mai, inclús estreno outfit. Diuen que la roba nova pot tenir un gran impacte en la teva confiança, i jo faig veure que m’ho crec. He mirat la ruta que haig de fer per acudir a l’entrevista i surto de casa amb més d’una hora d’antelació, perquè ves a saber que pot passar. (Sorpresa, al final no passa res, i haig de fer temps en el cafè de la cantonada mentre em mossego les ungles).
L’entrevista va prou bé. Si alguna cosa tinc en aquesta vida és experiència tractant a gent que no conec o que no em cau bé. Des dels pares dels altres nens a l’escola fins a clients pesats a la meva actual feina. He tractat amb tothom i ja no sorprèn res. Arriba a un punt, però, on l’entrevistador em pregunta: amb quin animal t’identifiques? I ja no entenc res. És que si dic el lleó significa que no puc respondre el telèfon igual que si soc un gos? És que ho faré millor si soc un lleopard o una girafa? Que tenen a veure els animals aquí, si no estic aplicant per un zoo!
No sabré res definitiu sobre la feina fins d’aquí a uns dies. El que sí que he après és que buscar feina és un procés llarg, pesat i tediós, que no sé si em surt a compte. Ara entenc perquè la gent prefereix quedar-se on està i no buscar feines noves. Les coses han canviat massa i buscar feina, avui en dia, només fa que crear-te inseguretats. Ah, i plantejar-te coses que no se t’acudien, com quin animal, planta o color ets.
