Avui als bars es discuteix sobre superilles, carrils bici, pobresa energètica… I sobre el Barça , és clar. Però, de què es parlava a Barcelona el segle XIX? Us podeu posar en la pell de la gent que va construir la nostra ciutat? Aquest és el repte del nou joc de taula de Devir: “Barcelona. La Rosa de Fuego”.
La Rosa de Foc era el malnom de Barcelona quan les bombes anarquistes, les roses de foc, feien estralls pels carrers. I aquest joc ens trasllada a aquell moment, entre els anys 1860 i 1930, el moment en què s’allibera de les muralles i comença a convertir-se en la ciutat que coneixem ara, per obra i gràcia d’Ildefons Cerdà i uns quants francmasons més.
Seguint els plans l’arquitecte comença a construir-se l’Eixample. És una època de prosperitat en la qual unes quantes famílies burgeses consolidaran les seves fortunes i les faran servir per demostrar el seu poder, construint edificis singulars o donant suport a iniciatives populars. Però no tot és placidesa. La prosperitat atreu cada cop més gent que busca feina a la ciutat, les condicions de treball són terribles i no hi ha cap mena de regulació. La revolució i l’anarquia són una amenaça constant. Més o menys com ara.
I aquí és on entren els jugadors de “Barcelona. La Rosa de Fuego”. Representant a quatre grans famílies competiran entre ells per obtenir prestigi social i fortuna personal. Si són prou hàbils esdevindran milionaris i passaran a la història per haver construït la Sagrada Família o el Palau de la Música, però si fan algun pas en fals provocaran una revolució, i tot se n’anirà en orris.
Un joc molt real
Els gràfics de Jordi Roca i David Parcerisa evoquen racons de la ciutat, fets i personatges històrics amb un gran realisme. De fet l’objectiu no és pas donar-li una pàtina històrica al joc, fer un monopoli històric, sinó reconstruir una època i traslladar-hi els jugadors. Aquest ha sigut el repte dels creadors, Marco Maggi i Francesco Nepitello, que s’han preocupat que et posis en la pell d’aquelles famílies. “El dilema és que cada jugador vol guanyar més diners i prestigi, però fer-ho implica un risc social. Has de decidir si atens les necessitats socials o t’enriqueixes, amb el risc que el joc derivi en una revolució”, diu el Francesco. No és casualitat que els creadors siguin italians. El perill de caure en partidismes va fer que Devir encarregués el joc a algú de fora, amb una experiència molt contrastada en jocs d’aquest tipus.
També és una decisió tàctica que els jugadors només puguin ser burgesos i no revolucionaris o anarquistes. “El que més interessa de Barcelona a l’estranger és el Modernisme. La clau per interessar el públic internacional és l’al·licient de construir la Sagrada Família o el Palau de la Música. Per això el joc està centrat en els burgesos que construeixen la ciutat i no en els revolucionaris”, ens explica Joaquim Dorca, director de Devir. A més, el ganxo del joc és treure l’especulador que portem més endins, o descobrir que en realitat som més idealistes del que pensàvem. El mateix Dorca explica com el distribuïdor holandès va confessar-li que era un joc ideal per als holandesos, “perquè et permet ser un especulador sense que ningú no ho sàpiga”.
De moment el joc és a la venda en castellà i anglès per a l’estranger. A partir del mes de gener o febrer també estarà disponible en català. I els editors ja estan negociant amb països com Japó, per exemple.
La construcció de l’Eixample
El joc comença quan Barcelona comença a semblar-se a la ciutat que coneixem. Fins al 1832 era una plaça forta, encaixada entre muralles. Madrid no permetia enderrocar-les per por d’una revolta com la de 1714, i de passada, per castigar els catalans. Però quan el francmasó Pascual Madoz esdevé Governador Civil de la ciutat la situació comença a canviar. Ordena enderrocar les muralles i encarrega al seu amic, i també francmasó, Ildefons Cerdà que dissenyi la capital d’un país.
En aquell moment les ciutats es construïen entorn a un centre neuràlgic, cosa que permetia arraconar la xusma a la perifèria i concentrar el negoci especulatiu. Però Cerdà, seguint els seus principis socialistes, dissenya una ciutat igualitària i moderna, sense centre ni perifèria. El Pla Cerdà és un dels més moderns i impressionants de la història d’Europa, i com destaca l’historiador Francesc Xavier Hernández Cardona, assessor històric del joc, Ildefons Cerdà mereixeria un monument a Barcelona, més enllà de dedicar-li una de les places més lletges de la ciutat.
El problema arriba amb l’aplicació Pla Cerdà. Els burgesos no es conformen amb la seva proposta igualitària i fan totes les trampes possibles per especular amb el terreny, començant per pervertir la idea dels patis centrals de les illes, que havien de ser espais verds i d’usos comuns i acaben convertits en locals, magatzems i més pisos.
En poc temps Barcelona es transforma en una moderna ciutat de burgesos i proletaris. Una ciutat moderna i dinàmica, una capital sense estat que s’enfronta contínuament a Madrid, una capital amb estat però amb una estructura i una mentalitat més pròpies del S. XVIII, segons explica Hernández Cardona.
I és aquí on entren en joc els participants. Posats en el lloc de quatre d’aquestes famílies tindreu l’oportunitat d’enriquir-vos i passar a la història, però per fer-ho haureu d’especular i explotar. Ho fareu? O sereu capaços de contenir la vostra avarícia i alhora evitar una revolució?
