El nou ‘West Side Story’ del mestre Steven Spielperg que arriba als cinemes és un remake d’altura del clàssic del cinema musical ‘West Side Story’ (1961, Jerome Robbins i Robert Wise). La coneguda guerra de bandes d’immigrants novaiorquesos que enfronta els blancs caucasians ‘Jets’ i els porto-riquenys ‘Sharks’ i la tràgica història d’amor interètnica entre Tony (Ansel Egort) i Maria (Rachel Zegler), reformulació de la dissortada història d’amor shakespeariana de Romeu i Julieta, rep un nou impuls del saber fer preciosista d’Spielberg. I el resultat és una exquisida i meravellosa pel·lícula que no pretén fer oblidar l’anterior sinó que pretén engrandir encara més el musical de Leonard Bernstein i Stephen Sondheim. I és que escoltar de nou les composicions musicals i els seus temes cantats és la confirmació de la talla i el mestratge d’aquesta obra musical magistral.
Alguns es pregunten si era necessari tocar una cosa intocable. Però a vegades es demostra que es pot fer si es fa bé. Aquest és el cas d’Steven Spielberg que fa possible, allò impossible. Spielberg refà el clàssic amb personalitat pròpia i coratge mentre fuig de la còpia i de la imitació més nostàlgica. El director nord-americà posa de manifest la grandesa del clàssic, un musical immarcescible, però alhora afegeix una nova capa estetitzant i de posada al dia. Fa de la pel·lícula una experiència artística difícilment imitable, rodada de forma prodigiosa i fent gala d’un virtuosisme difícilment igualable. També sap contemporitzar el text, esmenant el seu racisme incrustat, respectant des d’un sentit de la realitat les diferències dels trets facials ètnics amb actors genuïns així com esporgant frases de les cançons que avui serien intolerables.
Destaca un concepte social manifest. Ens referim a aquell que fa palès que l’acció caïnita entre bandes formades per joves empobrits de diferents ètnies té lloc en el mateix barri degradat que habiten. Els clans enfrontats comparteixen les dificultats de tots els immigrants per prosperar en un entorn pobre i massificat. Spielberg realça la lectura més política i social en considerar que ambdós bàndols són víctimes de la mateixa situació, incidint més en el que els uneix que no pas en el que els separa. D’aquí el concepte escènic tan potent d’ambientar la història de violència i venjança en un món de runes i ferralla, de garatges i molls, de solars buits i edificis desballestats. Un barri en demolició que li dona una atmosfera catastrofista al relat, un món en extinció, una barriada que serà transformada de dalt a baix.
