El film basc-català El hoyo del debutant Galder Gaztelu-Urrutia es va erigir en la pel·lícula triomfadora al 52è Festival Internacional de Cinema de Sitges al ser escollida com a millor pel·lícula, guardó que va anar acompanyat d’altres reconeixements com el premi Citizen Kane al millor director revelació, el premi als millors efectes especials per Iñaki Madariaga i el premi del públic. ‘El hoyo’ és un film d’especulació política i social que porta fins al límit la crua supervivència d’un grup d’interns en una presó vertical.
El Hoyo
El HoyoEs tracta d’una proposta agosarada i prou interessant encara que obté resultats desiguals. Resulta boníssima la idea futurista d’una presó perpendicular, estratificada amb diferents nivells, amb dos reclusos per replà, i amb una plataforma que descendeix fins als darrers pisos amb menjar pels captius. Algunes regles d’aquest joc pervers és que els interns no poden quedar-se res de menjar i que són canviats aleatòriament de nivell un cop per mes.
Aquesta divisió en estrats fa que en els nivells més elevats estigui assegurada l’alimentació mentre que a partir de certes plantes el menjar s’exhaureixi ràpidament, un handicap que afavorirà el salvatgisme humà i, també, el canibalisme. Galder Gaztelu-Urritia tira de veta del procediment claustrofòbic de les cel·les del rusc de ‘The Cube’ de Vincenzo Natali mesclat amb els horror survivals més extrems i gore estil ‘Saw’. La conseqüència immediata de tot plegat n’és la premissa bàsica de menjar o ser menjat per sobreviure.
La prometedora novetat d’aquesta fantasia distòpica rau en introduir una mica de reflexió sobre conceptes com la solidaritat i l’egoisme humà en moments de necessitat, d’altra banda, el substrat del tot el cinema apocalíptic. El film aleshores actua com a reflex de la societat, estratificada amb classes, amb els de dalt i els de baix, on tothom es cruspeix a l’altre i ningú es planteja aquest ordre jeràrquic sustentat sobre el triomf dels més forts.
Un film que enganxa, sempre propens a sorpreses i cops de guió enginyosos, i altres estones repel·leix, especialment amb l’ús reiterat de les visions del protagonista principal – interpretat per un valent Ivan Massagué -, una sèrie d’aparicions fantasmàtiques del seu company de replà convertit en una espècie de veu interior o consciència. Però si el film juga la carta d’un evident bagatge polític i social en el seu interior al final sembla incapaç de resoldre-ho i ho condueix al territori de l’ambigüitat, apostant més aviat per una fuga de to espiritual o mística, sublimant el sacrifici personal del quixotesc protagonista.
