Aquestes situacions van començar fa anys al Gòtic, on ja saben què és viure juntament a la (rica) población flotant, que utilitza pisos com tercera (o quarta) residencia.
Els primers de la seva família que es van instal·lar al 31 de la plaça de Tetuan van ser els seus oncles avis durant la Setmana Tràgica. Ella va arribar sense recordar ben bé en quin any exactament, però abans del 60. Als seus 91 anys, Pura Solano, qui quan es va instal·lar a la finca era la més jove del lloc, és avui l’última veïna amb contracte de renda antiga. “Ja vaig suportar una reforma. El meu pis és diferent de tots els altres, que ja van ser reformats. I ara, a veure què fan. Tenir-me així, a la meva edat …”, comparteix Pura al menjador de casa seva. Parla acompanyada per les seves veïnes. “A mi no m’han dit res, però jo vull lluitar pels meus veïnes, no vull que les facin fora. ¿Per què han de deixar casa seva, si mai han deixat de pagar un rebut?”, Reflexiona l’anciana fent emocionar als seus veïnes.
La promotora AAA va adquirir l’immoble en què viu Pura el passat mes de març. “Feia mesos, des de novembre de l’any passat, que ens ho temíem. Van entrar als pisos a mirar-ho tot i a prendre mesures”, assenyala Alicia Pañart, qui porta vuit anys vivint a l’edifici al costat del seu marit i els seus dos fills de 14 i 16 anys. Els acaba el contracte el 31 de gener i sap que no l’hi van a renovar, com a la resta dels seus veïns. Els temors que van començar amb les visites dels tècnics i es van veure exponencialment incrementats amb la carta en què se’ls anunciava la venda es van confirmar fa un mes i mig, quan Pip Nolan, una de les reunides al menjador de Pura i la primera a la qual li venç el contracte, el 30 de juny, va rebre el temut burofax anunciant la no renovació. La dona, que viu a l’edifici des de fa sis anys, està pendent d’un trasplantament de ronyó. “Jo sé que he d’anar-me’n i estic buscant una altra cosa, però no trobo res. Les immobiliàries fan càstings de llogaters, i ningú vol llogar-li el pis a una estrangera, autònoma, sola amb dos nens petits”, exposa.
COMUNITAT UNIDA
Els veïns han fet pinya per ajudar a Pip, conscients que després d’ella, aniran la resta, ja que la intenció de la propietat és no renovar els contractes actuals, “en no estar a preu de mercat”, segons indiquen fonts de la propietat -són pisos de més de 100 metres a menys de 1.000 euros-, que insisteixen en la legalitat de tot el procés i en “la bona fe de la seva fer”.
Fruit d’aquesta “bona fe”, i, sobretot, de l’organització veïnal, la propietat va oferir un preacord perquè els inquilins als quals els venci el contracte durant aquest 2017 puguin quedar-se sis mesos més, “conscients que un mes, que és el que marca la llei, pot ser insuficient per a trobar una altra cosa “, en paraules de la propietat. En un primer moment els veïns van rebre bé la proposta, conscients que haurien de marxar , ja que la propietat no tenia cap intenció de renovar. Fins que van llegir la lletra petita. El document de la treva inclou clàusules com el cobrament de 100 euros de penalització per cada dia de més que triguin a abandonar l’habitatge un cop transcorreguts els sis mesos o que, 15 dies després de la data límit, l’empresa procedirà a substituir el pany . “Tinc clar que això no ho puc signar, però no sé què faré”, conclou Pip, a escassos dies de finalitzar el contracte.
El cas de Tetuan, 31, sona a ‘déjà vu‘. La seva situació és ja un clàssic a la ciutat, enclavament de moda. Pràcticament el mateix que expliquen avui en aquesta finca de l’Eixample, ho explicaven fa uns mesos els veïns de Leiva, 37, a Hostafrancs -en aquest cas, història amb final feliç, ja que l’ajuntament va exercir el dret de retracte i ‘rescatar’ la finca ; o la també recentment comprada per un fons inversor finca de Sant Bartomeu, 16, al Raval, on també queda una dona amb renda antiga que viu sola, que també està en peu de guerra per defensar els seus veïns, als quals també han convidat a marxar. I, també al Raval, és ja famós el cas del ruïnós edifici de Lancaster, 13, en què només queda una família, que es resisteix a abandonar-lo. La resta va acceptar els diners que li oferia la companyia i va marxar. Tot peces del mateix engranatge, que comença amb els anuncis de compro finca “amb o sense veïns”. Així comença però, com acaba? Al Gòtic ho tenen clar. Seguiu llegint.
L’ÚLTIMA ETAPA
Si hi ha un districte que porta un cap d’avantatge en això de l’expulsió de veïnat -els desnonaments invisibles, com els defineixen els grups en defensa del dret a l’habitatge-, és Ciutat Vella. Lloc que ha perdut 106 veïns cada mes en l’última dècada, i on les finques buides es compten per desenes. La plaça del Duc de Medinacelli, al Gòtic, és el clar exemple de la substitució del veïnat clàssic per la dominada població flotant. En aquest cas concret, de nivell adquisitiu alt o molt alt. “Del pàrquing només surten cotxassos. Ferraris amb matrícules estrangeres”, explica Lau Feliu, veí del 27 del carrer Nou de Sant Francesc, una de les que desemboca a la malvada plaça. Es refereix a l’aparcament de la finca de la plaça de Medinacelli -colindante al seu finca-, buidada fa anys i recentment transformada en pisos de luxe adquirits per població estrangera que els fa servir com a segona, tercera o quarta residència.
