Barcelona és una ciutat única i singular, aquesta descripció ja l’hem utilitzat en més d’una ocasió. Ara bé, Barcelona també té la seva part trista i fosca, una mostra de les injustícies que s’hi viuen. Hem pogut parlar amb una persona que, per capricis del destí s’ha vist obligada a viure al carrer, sense sostre, sota les inclemències del mal temps i sotmesa a la perillositat de la nit. Es diu Alexei, nom originari de Rússia tot i que ell és català nascut a Barcelona. Just en el moment d’escriure aquest reportatge, compleix 59 anys.
1. Bon dia, Alexei, abans de res m’agradaria que m’expliquessis com va ser la teva infància
Vaig tenir una infància una mica complicada, la veritat. Vaig néixer a Barcelona, al barri de La Mina. Els meus pares eren carteristes i sortien cada dia a robar a turistes pel centre de la ciutat. Un dia els van enxampar i van entrar a presó, per la qual cosa, jo vaig anar a viure amb la meva àvia, que vivia just al pis de sobre.
2. Tot va anar millor amb la teva àvia?
No. Era tot tres quarts del mateix, amb la diferència que la meva àvia no sortia a robar perquè no podia, i m’obligaven a fer-ho a mi.
3. I les teves amistats?
Les meves amistats eren els delinqüents típics d’aquella època, com per exemple el famós ‘Vaquilla’. A propòsit d’això, vull dir que aquest xicot no era ni de bon tros com el pinten a la televisió, no era pas un heroi que robava per alimentar a la seva família. Era un lladre com qualsevol altre, que es gastava tots els diners que aconseguia en vicis, i sí, em refereixo a droga, alcohol i noies.
4. Et van arribar a enxampar alguna vegada?
Moltíssimes vegades, però com que era menor tot quedava en una petita esbroncada per part de la policia i uns dies en el centre de menors, del qual, sincerament, t’escapaves quan i com volies. Tot es va complicar quan vaig complir la majoria d’edat i amb un cop mal donat.
5. A què et refereixes?
Vaig anar amb uns amics i van intentar robar una sucursal bancària del Poble Sec. Un dels meus companys es va posar violent amb un dels clients que era a l’oficina. Li va donar un cop de puny i va perdre la visió d’un ull. Dos dies després, la policia ens va detenir i a mi em van posar cinc anys entre reixes.
6. Com era la vida a la presó?
En aquella època, reinserció zero. Això és un “cuento” que expliques a les pel·lícules. Jo vaig estar a La Model, i allò era un autèntic mercat de droga. Precisament, a causa d’haver estat tancat durant aquest temps, em vaig enganxar a l’heroïna. Aquesta va ser, sense cap mena de dubte, l’època més fosca de la meva vida i per la qual he acabat al carrer.
7. Què va passar quan vas sortir de la presó?
Vaig estar durant molt de temps a Can Tunis, un barri situat just a sota del cementeri de Montjuïc. Allà era on tots els “yonkis” anàvem per comprar droga i punxar-nos. Recordo que agafàvem el bus número 38 des de la Plaça Catalunya. El conductor sempre anava acompanyat d’un policia, ja que en més d’una ocasió hi havia hagut agressions.
8. Com i quan et vas aconseguir desenganxar de la droga?
Em vaig desenganxar gràcies a una campanya que van fer als anys 90. Vaig aconseguir plaça a un centre de desintoxicació, i en tres anys d’internament, vaig curar-me, tot i que més tard vaig caure en el vici de la beguda, el qual avui en dia encara m’acompanya.
9. I bé, com vas acabar vivint al carrer?
Doncs quan vaig sortir del centre de desintoxicació no tenia on anar. Sabia que la meva àvia havia mort, però dels meus pares no en tenia cap notícia. Vaig tornar al barri de La Mina i tot estava diferent, el que havia estat casa meva ara és la casa d’una família d’ètnia gitana que em va dir que l’Ajuntament de Barcelona els havia cedit casa meva com a pis de protecció oficial. Va ser aleshores que em vaig adonar que, en aquell moment, la meva vida era al carrer, sense sostre.
10. Per acabar, ens pots explicar com és el dia a dia d’un sense sostre?
Sense sostre, tot és molt difícil. A l’estiu tens calor, a l’hivern molt de fred i, constantment, hi ha gent que, essent totalment desconeixedors de la teva desgràcia, se’n riuen de tu. N’hi ha d’altres que directament t’agredeixen. Cada dia és una incògnita, una aventura, ja que no saps com acabarà el dia, si menjaràs o no, o si al final de la jornada estaràs viu.
11. Algun consell pels joves d’avui dia?
Que vagin al col·legi, i es formin des de ben petits. Tot el que facin ara, tindrà la seva recompensa en un futur, bona o dolenta. Si no, que em mirin a mi.
