Els cossos de l’ordre sovint han d’aguantar coses difícils i viure situacions realment desagradables. Aquest fet és així, i poca gent té el valor de posar-ho en dubte. Aquest és el cas d’un agent en particular que, per complir amb el seu deure, ha hagut de conviure amb la gent més perillosa de la ciutat. La Torre de Barcelona ha entrevistat a un policia que passa els seus dies entre delinqüents, parlant amb ells, fent el que ells fan i compartint una vida que, en realitat, és una mentida. El seu nom fictici és Robert, i així és la seva vida.
– Hola, Robert, abans de res explica’ns com vas decidir ingressar a la policia?
Doncs si et sóc sincer era una vocació que tenia des de ben petit. Quan tenia només cinc anys ja tenia ben clar que en un futur volia ser policia. Em passava el dia veient pel·lícules de superherois que salvaven a la societat dels delinqüents i tot això em va inspirar molt. Finalment, quan vaig complir vint anys, vaig fer les oposicions, les vaig aprovar amb molt bona nota i em van acceptar dins del cos. Recordo que va ser el dia més feliç de la meva vida.
– Quan vas decidir infiltrar-te en grups delictius?
Encara que no ho sembli, hi ha molts policies que ho fan, molts més del que sembla. En el meu cas, un dia, un gran mandatari de la policia em va proposar deixar de patrullar els carrers, perquè necessitaven un agent sense càrregues familiars per una infiltració. La cosa va acabar bé, i la màfia va ser arrestada gràcies a les proves que vaig recopilar durant cinc anys d’infiltració. Davant d’aquesta situació, els directius del cos van confiar en mi per seguir amb aquesta tònica, i jo vaig acceptar tots els casos que em donaven. Al principi, tot era molt maco, però després et penedeixes de no ser un agent normal i corrent.
– A què et refereixes?
Doncs que al principi queda molt ‘guay’ perquè et sents com un superheroi de les pel·lícules. Amb el pas del temps, te n’adones que, per culpa de la teva feina, no pots fer una vida normal. Jo, al contrari dels altres agents, no puc formar una família perquè, si algún dia em descobreixen, primer anirien a per ells i després a per mi. Tampoc puc pujar fotos a les xarxes socials, no em puc comprometre a esdeveniments familiars i no tinc cap dia de festa. Visc en una situació d’estrès constant, sóc conscient que qualsevol dia em descobriran i que, quan aquest dia arribi, ningú donarà la cara per mi.
– Ara mateix on estàs infiltrat?
Una pregunta difícil de contestar, ja que no puc donar cap pista, però és un assumpte de drogues i prostitució de menors a escala europea que fa molts anys que actua a Espanya.
– Quant temps fa que estàs en aquest cas?
Fa més de cinc anys, però menys de deu, no puc donar-te una xifra exacte.
– Suposo que en tot aquest temps has vist coses desagradables, podries citar un exemple?
Si, he viscut situacions que, sense cap mena de dubte, m’han deixat tocat. Recordo que fa temps vaig veure com un client que era pare de família tenia sexe amb una nena de dotze anys després de pagar una bona quantitat de diners. També he presenciat assassinats i segrestos.
– Davant d’aquestes situacions, què has de fer?
Doncs l’únic que puc fer és informar els superiors. En el mateix moment no puc actuar ja que, si ho faig, potser acabaríem empresonant a algunes persones, però no la cúpula, és a dir, els qui manen realment.
– Tens alguna idea de qui hi ha en aquesta cúpula a la que fas referència?
Et sorprendries, a vegades les pel·lícules de ciència-ficció són més reals del que sembla. Et diria algun nom de personalitats implicades en temes de prostitució o, fins i tot, algun client que manté sexe habitualment amb menors, previ pagament, i després defensa el dret de les dones en públic.
– Què li diries als nous agents que actualment opositen per formar part de la policia?
Que mai segueixin el meu exemple.
– Tens idea de què faràs quan acabis amb el cas que tens entre mans?
Quan acabes un cas d’infiltració, normalment tens un període molt llarg de vacances, o t’obliguen a residir a l’estranger. Si et sóc sincer, m’agradaria canviar a un departament més tranquil. Cada dia estic més cansat, sobretot mentalment, i això acaba jugant en la meva contra. Ara mateix, no sóc el mateix que fa uns anys. Aquesta societat fa pudor, hem arribat a un punt insostenible.
En Robert ha acabat l’entrevista disculpant-se per no haver pogut respondre totes les preguntes, però està clar que, en aquesta mena de casos, s’entén perfectament. Agraïm profundament el treball d’aquestes persones, que realment renuncien a les seves vides per tal d’assegurar la dels demés, i pensem que els seus testimonis, siguin quines siguin les preguntes que puguin respondre, són imprescindibles per adonar-nos de què vivim en una bombolla que pot rebentar en qualsevol moment.
