Una de les funcions de qualsevol ésser viu és el de reproduir-se. Tenir filles i fills que permetin que l’espècie perduri. Però, tot i així, no tothom està obligat a voler-ho. Enrere han quedat els dies en què la raó de ser de qualsevol dona era la cura dels familiars, tenir content al marit i cuidar-ne els fills. No senyor.
Jo mateixa vaig tardar bastant en decidir-me. I sí, ara tinc dues filles que passen els 30 i un fill que n’està a punt. Perquè vaig voler tenir-los. Però hi ha persones que no senten la necessitat de procrear, i no haurien de sentir-se malament per no voler tenir fills.
Contingut
Totes arribem a un moment en què hem de decidir-nos sobre els fills
Per mi, aquest moment va ser als 33 anys aproximadament, quan totes les meves amigues ja estaven embarassades o ja havien tingut fills. Fins aquell moment, gairebé no havia contemplat la possibilitat, però aleshores vaig saber que m’havia de parar a pensar. Jo ja tenia parella estable i feia dos anys que m’havia casat. El meu plantejament principal, però, era que, almenys, volia tenir l’opció, les portes obertes a decidir que sí que volia ser mare. Però en uns anys passaria a ser infèrtil o seria un perill quedar-me embarassada. Així que vaig pensar que m’havia de decidir aleshores.
Tot i així, entenc que no hi ha un moment específic en què haguem de prendre aquesta decisió. El meu va ser aleshores. Cada persona té les seves pròpies circumstàncies i les seves pròpies raons per triar el que tria. No hauríem de sentir-nos mai pressionades.
La meva decisió: fills, sí o no?
Em va costar. Vaig pensar-hi molt, ho vaig parlar amb moltes persones, sobretot amb el meu marit, que seria qui compartiria l’aventura amb mi si ell també ho volia. I, al final, vaig decidir que sí. En el meu cas, una de les millors decisions de la meva vida.
L’arribada dels nostres fills ens va canviar la vida. Des del primer moment, nosaltres deixàvem de ser la prioritat però, per estrany que sembli, posar-los a ells en primer lloc ens posava també a nosaltres com a màxima prioritat. Suposo que es com un peix que es mossega la cua. Per altra banda, crec que l’amor d’un pare o d’una mare és una cosa totalment diferent. Ho pensava abans, quan veia els meus pares, i ho penso ara, quan veig els meus fills. I experimentar-ho en primera persona m’ha fet créixer, i molt.
DIVERSITAT FAMILIAR
Això em porta a parlar sobre un punt molt important: la diversitat familiar. I és que, actualment, trobem moltes formes de família diferent, totes elles vàlides. Tot i així, tots nosaltres mostrem reticències moltes vegades, ja sigui per les nostres creences, els nostres valors, allò que considerem “tradicional” o el que sempre em vist.
Jo sóc capaç de pensar en 8 tipos de famílies, però segurament n’existeixin més:
Família sense fills Família biparental amb fills 
Família homoparental 
Família adoptiva Família d’acolloda Família monoparental Família extensa (avis, tiets…) Família reconstituïda (pròpia quan hi ha divorcis o separacions)
