‘Encanto’ és la nova pel·lícula animada de Disney que ha estat codirigida per Byron Howard i Jared Bush – responsables de ‘Zootrópolis’ (2016) – i, també, Charise Castro Smith. Després de l’admirable ‘Coco’ (2016) – Adrian Molina i Lee Unkrich -, construïda sobre referents mexicans, Disney torna a apostar per buscar inspiració en el folklore llatinoamericà, concretament en la vistosa Colòmbia, tot reaprofitant el realisme màgic de Gabriel García Márquez de ‘Cent Anys de Solitud.’
‘Encanto’ explica la història de la família Madrigal i com, per un cop de màgia, van passar de no tenir res com a refugiats que eren a posseir una preciosa casa encantada. Cada membre de la família, com si es tractessin de superherois, té un superpoder, així trobem una germana superforçuda o una altra germana molt presumida, que ho embelleix tot de flors amb un simple desig. Però aviat descobrirem que la petita Mirabel no té cap do, ja que durant la cerimònia d’atorgar un superpoder a Mirabel, enfront de la porta assignada de la casa, la màgia no va aparèixer per enlloc.
Tot i aquesta taca particular, Mirabel, la protagonista principal, és una nena riallera i alegre, que conviu feliç amb la resta de família sota l’ombra de la matriarca, l’àvia Madrigal, en aquesta casa encisada situada a Encanto, la vall que dona títol a la pel·lícula. La casa conserva com un talismà intocable, un ciri, la flama del qual no s’apaga mai, simulant una mica la flama de la família i del benestar que cal preservar. Però Mirabel descobreix que aquest petit paradís particular està a punt d’esfondrar-se quan té visions d’esberles que creixen per la casa, posant en relleu que tothom viu en una mena d’autoengany idíl·lic, esdevenint la principal artífex de la salvació dels Madrigal.
Una pel·lícula Disney, per descomptat, que arriba carregada de temes musicals, amb composicions originals de Lin-Manuel Miranda, el creador del musical ‘In The Heights’ ambientat en una barriada llatina de Washington Heights de Nova York, l’adaptació cinematogràfica del qual s’ha estrenat enguany en sales de cinema. El film fa un elogi de la família unida i de les tradicions locals i aborda de cara el tema de l’empoderament femení, posant en qüestió valors com la perfecció i apostant per la reivindicació de la diferència, aquí la normalitat en un entorn d’excepcionalitat. Un film simpàtic i bonic, colorit i alegre, però estem ben lluny d’un Disney enlluernador i meravellós. Tot no pot ser.
