Barcelona té una assignatura pendent amb la seva pròpia història: tornar a mirar al cor que la va fer néixer. Ciutat Vella, bressol i essència de la ciutat, ja va viure una profunda transformació entre els anys vuitanta i noranta, quan nous espais públics i equipaments van donar-li aire i dignitat. Aquella operació, tan necessària, va reeixir. Però el temps no s’atura, i allò que un dia va semblar assolit, avui reclama de nou una mirada renovadora.
Les últimes dècades han estat marcades per una tensió evident: la massificació turística, la pressió sobre l’habitatge, l’homogeneïtzació comercial i una certa pèrdua d’identitat veïnal. Ciutat Vella s’ha anat convertint en un espai que molts barcelonins han deixat d’habitar quotidianament per percebre’l com un territori reservat als visitants. Aquesta fractura simbòlica i social és la que explica el naixement del Pacte per Ciutat Vella, un full de ruta ambiciosament projectat per als pròxims deu anys.
El repte no és menor: es tracta de recuperar la centralitat de Ciutat Vella, no pas en termes estrictament geogràfics, sinó emocionals i cívics. Que els barcelonins hi tornin a baixar, a passejar-hi, a comprar-hi, a sentir-la seva. Això exigeix repensar el model econòmic i comercial, fent virar l’oferta cap al veïnat i la ciutat, allunyant-se d’aquell monocultiu de botigues pensades només per al turista. Cal un comerç que torni a parlar de proximitat i de quotidianitat, però també d’atractiu cultural i de dinamisme metropolità.
En paral·lel, el projecte vol convertir el districte en un pol d’innovació social. Si el 22@ va redefinir-se com a laboratori tecnològic, Ciutat Vella podria esdevenir el territori on experimentar noves fórmules de convivència, d’habitatge i de comunitat. Aquesta aposta, en un districte amb una gran diversitat cultural i amb una densitat de reptes i oportunitats tan concentrada, pot ser no només una eina de transformació interna, sinó també un model exportable a altres ciutats del món.
El Pacte no es limita a grans discursos: planteja també actuacions urbanístiques concretes. La futura plaça de la Gardunya, com a nova centralitat al Raval; la Rambla com a eix cultural revitalitzat; o la voluntat d’estirar l’activitat fins a Drassanes i reactivar espais com l’antic Hospital de la Santa Creu, que hauria de convertir-se en pulmó cultural. Són peces que, si s’encaixen amb intel·ligència, poden restituir a Ciutat Vella la seva condició de centre.
Ara bé, cap transformació serà real si no resol el problema de fons: l’habitatge. Sense veïns, no hi ha barri. I sense barri, Ciutat Vella només és un escenari. Rehabilitar, frenar l’expulsió i apostar per un parc residencial digne són condicions imprescindibles perquè qualsevol altra mesura tingui sentit.
El gran objectiu és clar: que el districte deixi de ser percebut com un territori aliè i torni a ser el centre de Barcelona, no per imposició cartogràfica, sinó per desig ciutadà. Si Ciutat Vella aconsegueix enamorar de nou els barcelonins, aleshores sí, la ciutat sencera podrà tornar a reconèixer-se en el seu cor històric.
