La vinculació entre les dones i el ioga ha experimentat una transformació significativa al llarg de la història. Inicialment, el ioga va ser creat i orientat exclusivament per i per als homes en una Índia caracteritzada pel domini del masclisme. En aquest context, les dones eren desproveïdes de drets sobre els seus propis cossos i se’ls denegava l’oportunitat d’explorar rutes intellectuals o espirituals. A més, se’ls vetava l’accés a les ensenyances del ioga, fet que es manifesta en la manca de representació femenina en els textos sagrats i en els llinatges dels mestres del ioga. Inclús avui dia, alguns ashrams continuen prohibint l’entrada a les dones.
En els seus primers temps, el ioga era més aviat una filosofia. No obstant això, a principis del segle XX, durant la Primera Guerra Mundial, el ioga va començar a difondre’s a l’Índia amb un enfocament més físic, posant èmfasi en les àsanes, com a part de l’entrenament militar. Tot i aquest canvi, la pràctica seguia sent predominantment reservada als homes.
La situació actual és molt diferent dels inicis del ioga, quan es centrava principalment en la filosofia i era exclusivament per als homes.
Actualment, la majoria de les practicants de ioga i les que omplen les aules arreu del món són dones. Poc a poc, la pràctica s’ha adaptat a les necessitats de la dona moderna, que busca aquest moment de connexió amb ella mateixa en un món agitat. A més de les seves responsabilitats familiars, moltes dones també tenen un paper significatiu en el mercat laboral, assumint múltiples responsabilitats a la seva vida. Mitjançant les àsanes i el pranayama, es busca aconseguir l’estabilització dels estats físics i mentals.
A la catifa, les dones han conquistat aquest espai que els pertany totalment, on ja no són només mares, esposes o treballadores; simplement estan aquí amb cos i ment, gaudint plenament de l’ara.
