Elisabet Casanovas és una d’aquelles actrius que, malgrat haver crescut sota els focus des de ben jove, manté una naturalitat que la fa propera. Coneguda inicialment pel paper de Tània a Merlí, avui ja és una cara habitual del teatre, el cinema i la televisió catalanes. Però darrere de cada funció, abans de sortir a escena, Elisabet guarda un ritual íntim que la connecta amb els records més profunds: sempre dedica una funció a la seva mare.
La seva mare, mezzosoprano de professió, va morir quan Elisabet tenia 19 anys. Aquella pèrdua va marcar la seva trajectòria i la seva manera d’entendre la professió. “Sempre que estreno teatre li dedico una funció”, confessa Casanovas. No és només un gest simbòlic, sinó una manera de sentir-la a prop en moments clau.
La música clàssica i el violoncel, instruments d’una època compartida, segueixen tenint un pes emocional important a la seva vida. Fins fa poc li costava escoltar determinades peces o tocar el violoncel, perquè li recordaven massa la seva mare. Però, amb el temps, ha anat trobant maneres d’habitar aquests records sense por. “La música és el canal més directe cap a l’emoció”, assegura.
Contingut
Una actriu que prefereix el ritme pausat
En un món on tot corre massa, Elisabet Casanovas defensa el valor d’anar a poc a poc. Prefereix els projectes que es couen a foc lent i les històries amb ànima. Li agrada tenir temps per assajar, per equivocar-se i per construir personatges que respirin veritat. Potser per això, tot i tenir un bon grapat de papers destacats, no ha caigut en l’obsessió per la immediatesa ni per l’aparença.
“El millor de la popularitat és que pots portar gent al teatre”, diu, però també reconeix que la fama pot despistar del que realment importa: el treball. Per a ella, conservar els peus a terra és essencial i, en aquest sentit, la seva xarxa d’amics de tota la vida juga un paper clau.
Quan no treballa, aprofita per fer dansa clàssica, una afició que manté des dels 15 anys. “Em fa connectar amb mi mateixa, i durant una hora i mitja no penso en res més”. A més, té en marxa un petit projecte musical amb Laia Manzanares. Sense pressa ni pretensions, només pel plaer de crear.
La sinestèsia, un món de colors personals
Una de les peculiaritats que fa única Elisabet Casanovas és que té sinestèsia. Per a ella, les paraules, els números i fins i tot els noms tenen color. “El teu nom és vermell perquè té moltes vocals i”, explica. Aquesta condició li permet establir vincles emocionals i visuals amb conceptes abstractes, tot i que encara no li ha trobat una aplicació pràctica.
Quan parla dels noms i els seus colors, somriu. Sap que és una cosa singular, però la viu amb normalitat. Té amics amb qui comparteix aquesta capacitat i amb qui discuteix sobre quins colors tenen les vocals. “La a és blanca, la e oberta és salmó i la neutra és gris perla”, detalla, entre rialles.
La necessitat de canviar la mirada sobre les dones al cinema
Elisabet també és molt conscient de les dinàmiques de gènere al món de l’espectacle. Defensa que, si el cos femení apareix més que el masculí a la pantalla, ha de ser perquè la història ho necessita, no perquè es doni per fet que la dona ha d’estar sexualitzada.
Per això, celebra que cada vegada hi hagi més coordinació d’intimitat als rodatges i que es pensi en com se senten els actors i actrius en situacions delicades. Recentment, li va sorprendre que en una escena a la banyera li expliquessin tots els detalls del pla i li preguntessin si li semblava bé. “Durant anys ens hem empassat moltes coses gratuïtes”, afirma.
Creu que cal parlar més del pas del temps en clau positiva i donar oportunitats a les actrius a mesura que sumen experiència. “Tinc moltes ganes de fer-me gran”, diu. No només per saber més, sinó per tenir el poder de decidir amb tranquil·litat i no haver de córrer constantment darrere del següent paper.
El futur? Amb calma i autenticitat
Quan li pregunten com s’imagina d’aquí a deu anys, respon sense dubtar: vol veure’s tranquil·la, prenent decisions amb calma i relativitzant-ho tot. Sap que la incertesa forma part del seu ofici, però també que, per sobreviure-hi, cal estar connectada amb l’essència pròpia.
En el futur proper, Elisabet Casanovas prepara una nova pel·lícula i continua vinculada al teatre, el seu refugi i la seva escola de vida. Sense pressa, però sense pausa, construeix una carrera fidel al seu tempo. Sempre escoltant, sempre dedicant una funció a la seva mare.
