Aina Clotet i Marcel Borràs són una de les parelles més autèntiques i creatives del panorama cultural català. Des de fa més d’una dècada, aquesta parella de pares ha compartit no només la seva vida familiar, sinó també la passió per la interpretació, un camí que els ha portat a explorar noves fronteres a través de la seva feina.
Actualment, amb dos fills, Juna (8 anys) i Jael (5 anys), el duo afronta la paternitat amb una mirada curiosa i reflexiva, buscant sempre un equilibri entre la seva vida familiar i les seves carreres professionals. En aquest context, el seu últim projecte, Això no és Suècia (TV3), és una aposta que tracta sobre la paternitat, els reptes emocionals i els rols que la societat assigna als pares i mares.
Contingut
La paternitat com a canvi de paradigma
Per Aina i Marcel, ser pares ha estat un dels majors desafiaments de les seves vides, una experiència que els ha obligat a replantejar-se moltes de les seves creences i pràctiques personals. A través de la sèrie Això no és Suècia, Aina es fa càrrec de la direcció i producció, mentre que Marcel protagonitza juntament amb ella aquesta història que parla de la paternitat i les dificultats per trobar un equilibri entre les responsabilitats laborals i familiars.
Els dos personatges que interpreten en la sèrie són una parella que intenta mantenir una criança respectuosa, però que topa amb la realitat d’un món ple de pressions, inseguretats i desconcert. Aina explica que la inspiració per la sèrie va sorgir de la seva pròpia experiència personal. “Un dels moments clau va ser quan ens van convidar a una sessió de teràpia de pares al nostre barri, on una especialista ens va ajudar a entendre millor el comportament dels nostres fills. Aquesta va ser la llavor del projecte”, diu l’actriu. A partir d’aquí, l’idea es va desenvolupar fins a convertir-se en un producte de gran rellevància social i cultural.
La crisi de la masculinitat i la invisibilitat de les mares
En el cor de Això no és Suècia hi ha una reflexió sobre els rols de gènere i la parentalitat. Marcel interpreta Sam, un home que, tot i ser molt benintencionat, es veu atrapat en una espècie de “masculinitat entre dues aigües”, amb els dubtes i les inseguretats que això comporta. La seva dona, Mariana (interpretada per Aina), es veu atrapada en la hiperexigència de ser una “supermare”, però a costa de no escoltar els seus fills ni entendre les seves necessitats reals.
“Els pares se senten perduts perquè la societat els dona unes expectatives molt clares sobre com han de ser i què han de fer. Però, en realitat, molts no tenen les eines per afrontar-ho”, reflexiona Marcel. Aquesta sèrie s’endinsa en aquesta crisi de la masculinitat, un tema cada vegada més tractat en els mitjans de comunicació, però que no deixa de sorprendre i generar debat.
D’altra banda, Aina ressalta la càrrega invisible que suporten moltes mares: “El personatge de Mariana es veu obligada a complir uns estàndards impossibles, mentre que el seu home, Sam, acaba assumint un rol tradicionalment femení, però sense les eines ni l’educació emocional necessàries per fer-ho bé”, comenta Aina. Aquest canvi de rols genera un xoc de valors i emocions que fa que la parella es vegi sotmesa a un gran estrès emocional.
Reflexions sobre la paternitat a Suècia
Aquesta sèrie també invita a reflexionar sobre els models de criança que es practiquen en altres països. El títol Això no és Suècia fa referència a una metàfora de com, en molts casos, els valors i les condicions laborals i socials d’altres llocs, com Suècia, ofereixen un suport millor als pares i mares, cosa que a Espanya és menys habitual. Aina i Marcel coincideixen en què Suècia és un model a seguir, especialment pel seu sistema de conciliació familiar, que permet als pares gaudir d’un permís parental generós i que facilita l’equilibri entre la vida laboral i la vida familiar.
“Allà, els pares tenen la possibilitat de ser més presents a la vida dels seus fills. El permís de paternitat és molt més llarg que aquí i això facilita una criança més equilibrada”, explica Aina. Marcel afegeix que, a Suècia, “els nens tenen temps per desenvolupar-se en un entorn on els pares poden estar més tranquils i dedicar-se més temps a ells, sense l’estrès de no arribar a tot”.
L’evolució personal i professional
La sèrie no només parla de paternitat, sinó també de la pròpia evolució personal i professional d’Aina i Marcel. Per a Aina, la creació d’aquesta sèrie ha estat un repte important, ja que combina la seva faceta de directora, productora i actriu. “Va ser un projecte que vaig començar amb molt d’amor, però que també m’ha generat molta culpa, perquè de vegades sentia que estava desatent amb els meus fills”, explica Aina.
Marcel, per la seva banda, ha viscut la seva experiència com a pare amb molts canvis, especialment quan el seu treball com a actor el porta a estar lluny de casa durant llargs períodes de temps. “La paternitat et fa replantejar tot. Et fa més responsable, però també et fa sentir culpable perquè, sovint, no tens el temps que voldries per ser amb els teus fills”, reconeix.
Amb tot, tant Aina com Marcel coincideixen en la importància de no perdre de vista l’objectiu final: ser pares presents i, alhora, poder desenvolupar-se professionalment. I, si és possible, que el seu model de criança es pugui assembla una mica més al que ofereixen països com Suècia.
