El cinema català ha estat sempre un reflex de la societat i la cultura del país, però també ha tingut una relació amb l’estat espanyol que ha generat discussions i tensions. Joel Joan, una figura central en l’escena cinematogràfica i teatral, parla clarament de la necessitat de mantenir l’autenticitat i la identitat pròpia del cinema de Catalunya. Tot i les pressions externes per adaptar-se als gustos de la resta d’Espanya.
Contingut
La mirada de Joel Joan sobre el cinema català
Per a Joel Joan, el cinema català ha estat massa centrat en l’afany de guanyar prestigi a festivals internacionals i molt poc en connectar amb el públic local. “Moltes vegades, sembla que el cinema català vol ser profund i filosòfic, buscant premi rere premi, però no es fixa en el més important: arribar a l’espectador”, comenta amb contundència. Aquesta visió crítica l’ha portat a reflexionar sobre la naturalesa del cinema a Catalunya. Moltes vegades s’ha rebutjat la comèdia o altres gèneres comercials perquè no aporten el prestigi que el sector busca.
El director considera que el cinema català ha de començar a ser més inclusiu i accessible. “La comèdia, quan està ben feta, pot arribar a un públic molt ampli i generós, i això és el que necessitem. Però en el nostre cinema, si fas una comèdia, no guanyes prestigi, i això fa que el sector es desanimi i no inverteixi en pel·lícules de masses”, afegeix.
Un cinema per al poble: la necessitat d’una indústria més comercial
En aquest sentit, Joan posa en dubte la manca d’una indústria cinematogràfica comercial a Catalunya. Per a ell, el cinema ha de ser una eina per crear una connexió profunda amb el públic. No només per guanyar premis a Cannes o Berlín. “Si volem que el cinema català creixi, hem d’assegurar-nos que la gent s’hi senti identificada, que s’hi vegi reflectida. Cal que les pel·lícules que fem generin una col·lectivitat, un sentiment compartit entre els espectadors”, explica.
En el passat, el cinema català va tenir exemples de comèdies que van connectar amb el públic general, com “Plats Bruts”, una sèrie televisiva que va marcar tota una generació. Però avui dia, aquest tipus de cinema sembla haver desaparegut. Substituït per un enfocament més elitista que desconnecta gran part de l’audiència. “El problema és que ens hem oblidat de les històries que poden entretenir i fer pensar, i ens hem tancat en una bombolla de cine d’autor que no arriba a tothom”, declara.
La tensió entre la identitat catalana i la influència espanyola
Un dels temes més polèmics que Joel Joan aborda és la definició de cinema català. Per a ell, és evident que el cinema rodat en català, que expressa les realitats del territori i les seves històries, ha de ser considerat cinema català. Però també admet que existeix una tensió sobre aquesta identitat quan les pel·lícules s’han de confrontar amb la indústria espanyola.
“Si rodes en castellà, tot i que ho facis a Barcelona, és cinema espanyol”, afirma. Aquesta declaració posa sobre la taula una qüestió essencial: fins a quin punt el cinema català ha de ser reconegut pel que és. Amb totes les seves arrels i particularitats, o ha d’acabar acceptant-se dins de l’esquema més ampli del cinema espanyol per poder accedir als circuits comercials i als recursos econòmics que permeten fer créixer la indústria.
Aquesta visió s’accentua encara més quan Joan parla dels casos d’autors com Albert Serra. Ha aconseguit el reconeixement internacional a través de pel·lícules que no busquen el gust massiu, sinó que són més arriscades i d’avantguarda. “Albert Serra fa una cosa que ningú fa a Catalunya, i per això se’l valora. Però això no significa que el cinema català hagi de seguir aquest camí”, assegura Joan. Per ell, tot i que el cinema autoral és necessari i important, no s’ha de perdre de vista la necessitat de connectar amb el gran públic. Com fan els cinemas de França o Itàlia.
Quina és la solució per al cinema català?
La resposta de Joel Joan és clara: cal trobar un equilibri. El cinema català pot ser profund, innovador i autèntic, però també ha de ser entretingut i accessible. La comèdia, el gènere de masses, la connexió emocional amb l’audiència són elements fonamentals per garantir la supervivència de la indústria. “Els espectadors volen veure més que pel·lícules d’art i assaig, volen sentir que el cinema és una eina que els parla, que els fa riure, que els fa reflexionar, però també que els diverteix”, conclou.
La solució, segons Joan, és no renunciar a la identitat pròpia del cinema català. Però tampoc tancar-se en un circuit exclusiu. La clau està en aconseguir que els espectadors s’identifiquin amb les pel·lícules, que siguin històries que parlin de la realitat catalana sense por a fer-ho des d’una òptica més popular. “Si volem una indústria robusta, hem de ser capaços d’equilibrar la qualitat amb la quantitat, la profunditat amb l’accessibilitat”, afirma amb determinació.
El cinema català, doncs, ha de mantenir la seva veu pròpia, però també ha d’atrevir-se a parlar en el mateix idioma que la majoria, no només en el de la crítica i els festivals internacionals.
