Si una cosa hem trobat a faltar aquest últim any, han estat els petons. Aquests formaven part del nostre dia a dia, de forma inconscient gairebé, moltes vegades sense arribar a saber quants n’arribàvem a donar o inclús a qui. L’any 2020, però, ens va fer parar a pensar, i es van tornar contats, escassos. Malauradament, encara ho són.
De petons, n’hi ha de molts tipus. Primers petons, últims petons. Llargs, curts, fugaços. A la galta, castos, intensos, amb llengua, al front. Petons de parella, d’amor, d’il·lusions, de futurs. Petons de comiat, d’adéus, de fins aviat, de fins mai més. De germans, de pares a fills, filles a mares, néts i àvies. D’amics i amigues, entre coneguts, entre companys, entre veïns, petons de desconeguts. Alguns que criden llibertat, altres que reivindiquen drets, que inspiren, que fan reflexionar. Petons de pel·lícula. I, sobretot, hi ha petons guardats amb cadenat.
Aquests són, definitivament, aquells que ens marquen. Els que guardem dins nostre, sota la pell, dins del cor. Tancats i segellats. No tenen per què ser secrets, poden haver estat públics, però per alguna raó o altra es queden amb nosaltres i no ens abandonen.
Són, en definitiva, màgics. No sabem molt bé d’on prové aquesta màgia, ni perquè hi és. Però són petons que es queden dins nostre per sempre. Potser no els tenim sempre presents, i inclús sovint no sabem que un petó serà de cadenat quan el donem. Però sempre tornen a nosaltres. A vegades, pot ser una persona, un record, una fotografia, allò que fa que els recordem. Una cançó, un llibre o una pel·lícula. Una olor, un menjar, un lloc, un racó. Un somriure, un dia de pluja, una paraula. Les casuístiques són moltes i variades, i els detonants poden arribar a ser infinits.
Però si haguéssim de definir-los, diríem que segur que són melancòlics. Ens fan recordar. A vegades ens treuen un somriure o una rialla. D’altres, una llàgrima. Ens recorden a moments i persones, sense que nosaltres vulguem, sense que els veiem arribar. Així, de sobte i momentàniament. Això, però, no és un fet dolent. Hem d’aprendre a conviure amb ells, a entendre que viuen dins nostre, que cadascú té els seus, que són únics i intransferibles.
En un any on tota la resta han estat més que escassos, els petons tancats amb cadenat han aparegut més que mai. Ha està bé aprendre a valorar-los, adonar-nos que tots en guardem i ningú ens els podrà treure mai. Si, pel que fos, en un moment determinat tots els altres s’extravien, sempre tindrem la possibilitat de tornar a obrir aquest cadenat.
