Estirades a la platja, completament bronzejades, donen una vegada i una altra la volta buscant absorbir al màxim el sufocant sol. Són les primeres en arribar i les últimes en marxar. El seu color bru es manté al llarg de tot l’any perquè no permeten que es redueixi ni una mica. Sofreixen tanorèxia, una addicció que té similituds amb l’anorèxia. La diferència és que, en lloc de veure’s grossos, els tanorèxics consideren que la seva pell mai està prou bronzejada. Però no són els únics que tenen una relació estranya amb l’astre rei. En l’altre extrem se situen les persones que sofreixen tanofòbia, persones que tenen pànic al sol i que porten a l’extrem la fotoprotecció.
Els dermatòlegs alerten que la relació d’algunes persones amb el sol no és l’adequada i s’estan produint dos tipus de malalties o addiccions que tenen més a veure amb la ment que amb la pell. Es tracta de la tanorèxia o obsessió pel bronzejat i la tanofòbia o por irracional al sol.
Contingut
Tanorèxia i tanofòbia
La tanorèxia és «el desig compulsiu d’estar bru tot l’any i que és absolutament insà», explica el Dr. Julián Conejo-Mir, President d’honor de la ‘Asociación Española de Dermatología y Venerología’ (AEDV) i cap d’aquest servei a l’Hospital Virgen del Rocío de Sevilla. “Es tracta d’un trastorn dismòrfic corporal” semblant a l’anorèxia (obsessió per estar prim), la vigorèxia (obsessió per estar en forma), etc.”
Però Conejo-Mir alerta que no cal caure en l’altre extrem. La tanofòbia és una malaltia més nova que l’anterior i la pateixen les persones que estan obsessionades amb la fotoprotecció. Segons el dermatòleg no prendre el sol és també un perill: “si no prenem el sol res de res augmentem el risc de dèficit de vitamina D, i aquest pot produir càncer de còlon, mama i pròstata”. No obstant això, no és necessari estirar-se al sol durant hores per a aconseguir els seus beneficis: “només calen deu minuts al dia. Sobretot la gent gran i aquella que passa el dia tancada sense veure la llum solar. És l’única forma que se sintetitzi i passi de pro-vitamina D a vitamina D”. Segons el dermatòleg, “tant insistir en els perills del sol, potser estem actuant inadequadament, sobretot entre la tercera edat, ja que els estem privant de la resta dels efectes beneficiosos de les petites dosis de raigs UVA”.
Sofreixo tanorèxia?
Com diferenciar entre un tanorèxic i algú a qui simplement li agrada prendre el sol? La diferència es troba en l’ansietat i la frustració que senten aquestes persones quan no poden bronzejar-se quan i quant volen, la qual cosa els porta a exposar-se contínuament al sol o als aparells de raigs ultraviolats (UV). És el que es denomina un trastorn dismòrfic corporal, és a dir, la persona no es veu a si mateixa com realment és i realitza una sèrie d’accions per a modificar el seu cos fins a aconseguir la imatge desitjada, en aquest cas prendre el sol per a estar encara més bru.
Els tanorèxics, a més, tendeixen a ser assidus de les cabines de raigs UVA. “Una sessió de 7 o 8 minuts equival a un dia sencer de sol. El pitjor és que qui es dóna raigs sol anar diverses vegades per setmana, que al final és molta radiació”.
El perfil de la persona que sofreix tanorèxia és el d’una dona d’entre 25 i 40 anys, encara que es produeix a moltes edats i cada vegada afecta a dones més joves. En l’arrel del trastorn existeix una component social, ja que el bronzejat és sinònim de salut en la nostra societat.
El bronzejat en la història
Fer bona cara és tenir un to de pell bronzejat, mentre que la pal·lidesa s’associa a la malaltia. Una idea que es va iniciar a principis del segle passat, ja que fins llavors, i encara avui a moltes cultures, la pell bronzejada s’identificava amb les persones que vivien en el camp i havien de treballar «de sol a sol», per tant les classes baixes, i les pells blanques corresponien a les classes altes i ocioses. La pal·lidesa s’apreciava especialment entre les dones. Només cal pensar que les princeses dels contes solen ser blanques com la neu. Quan a principis del segle passat es va associar el prendre el sol amb la cura d’algunes malalties (com la tuberculosi), i la noblesa i la burgesia van començar a fer vacances, es va anar associant la imatge de pell bronzejada amb la d’una persona sana i econòmica o socialment ben situada. Concepte que encara continua vigent malgrat les campanyes dels dermatòlegs per alertar dels perills del sol.
