Quim Masferrer s’ha convertit, amb els anys, en una de les cares més reconeixibles de la televisió catalana. Tot i que sovint s’assenyala Helena Garcia Melero com la gran figura de TV3 per trajectòria i presència, molts consideren que, entre els col·laboradors externs, Masferrer ocupa aquest lloc privilegiat. Amb el seu programa El foraster, ha aconseguit transcendir el rol de presentador i convertir-se en un autèntic símbol televisiu.
El seu estil, molt personal i proper, l’ha fet especialment estimat pel públic. De fet, ha assumit reptes importants dins la cadena, com substituir Andreu Buenafuente en el tradicional monòleg de Sant Esteve, amb una resposta molt positiva de l’audiència. També ha participat en esdeveniments destacats com les Campanades o La Marató de TV3. Tot i això, el seu perfil no encaixa amb el d’un presentador convencional de magazín; la seva força rau en projectes més personals i en la connexió directa amb la gent.
Abans d’aquest èxit en solitari, Masferrer havia format part de la companyia Teatre de Guerrilla, amb la qual també va aparèixer en programes com El club d’Albert Om. Amb el temps, però, ha acabat destacant especialment pel seu treball individual.
El que molts no saben és que el seu camí professional podria haver estat molt diferent. Masferrer prové d’una família amb una llarga tradició en restauració: el Restaurant Masferrer, situat a Sant Feliu de Buixalleu, funciona des de 1762 i ha passat per set generacions. Tot apuntava que ell en seria l’hereu, però va decidir trencar amb aquesta expectativa.
En una entrevista a Catalunya Ràdio, va explicar que als 23 anys, després d’acabar la carrera de Turisme, va comunicar a la família que no volia continuar amb el negoci. La decisió no va ser fàcil: des de jove ja sentia atracció pel teatre, però li costava expressar-ho per por de decebre els seus. Finalment, va optar per seguir la seva vocació artística.
Amb el temps, la família ha entès que va ser la millor decisió. Segons el mateix Masferrer, portar un restaurant requereix una passió que ell no tenia, i considera que cadascú ha de dedicar-se allò que realment estima. Avui, mentre ell triomfa als escenaris i a la televisió, el restaurant continua en mans d’altres persones més entregades a l’ofici. Una elecció valenta que demostra que, de vegades, trencar amb la tradició és necessari per trobar el propi camí.
