El grup català Els Catarres reivindiquen més de 10 anys de música després de l’èxit de Jennifer. Arcadi Martín parla amb Èric Vergés, Roser Cruells i Jan Riera de la seva trajectòria, la seva última col·laboració amb el grup valencià La Fúmiga, i els missatges que ens transmet el seu últim disc Diamants.
– Després de més de deu anys de trajectòria recordeu com van ser els vostres inicis?
Èric: Els Catarres va començar a finals del 2010. Realment va ser molt improvisat, i alhora molt ràpid. A mitjan 2011 vam treure Jennifer amb el videoclip i es va fer viral. En qüestió de mesos vam ser un grup que havíem començat a tocar fent un concert a una fira d’aigua freda i al cap de sis mesos estàvem tocant en concerts amb milers de persones.
– Com es viralitza una cançó que es va estrenar fa deu anys, quan no existia el fenomen actual de les xarxes?
Jan: Crec que va ser una de les primeres cançons virals en català, i va ser a través de Facebook. En aquell moment acabava d’aparèixer YouTube, i veníem de xarxes com MySpace. Però va ser a través de la novetat de Facebook que es va començar a compartir, fins al punt de viralitzar-se.
Èric: Ja hi havia algunes xarxes socials, però aquell era just el moment de l’expansió de Facebook. Va ser el moment adequat.
– Si tornéssiu a fer Jennifer en aquests moments, quines estratègies recolliríeu?
Jan: Crec que actualment la viralització ha perdut força. Tot el que és viral, mort molt ràpid. Abans no hi havia tantes coses, i llavors duraven més temps. Com a grup de música està bé aconseguir la viralitat, però realment el que necessites és emocionar la gent. A vegades el contingut viral té poc contingut, o és poc profund.
Èric: Ara és més fragmentat, però nosaltres tampoc ho vam ser expressament. Va ser molt natural, molt orgànic.
– En alguna ocasió heu dit que fer-vos grans us duu a parlar de temes més complexos, i potser menys banals. De quins temes ens parla Diamants?
Roser: En el nostre últim disc es tracta molt la nostra essència. Al final nosaltres parlem molt des de l’amor, les relacions humanes i personals, i des d’un prisma que busca la part bonica de les històries i les coses. Encara que tinguem experiències que potser no són agradables a la vida, intentem buscar les parts lluminoses. Aquells moments que ens permeten aprendre alguna cosa del que ens està passant.
– Després de més de deu anys de música en català, quina direcció creieu que està agafant la música en català ara mateix?
Èric: Ara sembla que hi ha una onada de música més urbana, però això no garanteix que sigui el futur. Ens trobem que hi ha una fragmentació molt més gran, i, en canvi, abans tots els grups tendien més a anar cap a la mateixa línia perquè és el que funcionava.
Roser: Jo crec que així també és com es consolida una llengua. La música és una eina molt gran per expandir la cultura, i també per normalitzar una llengua.
– Per tant, cantar en català és també una reivindicació cap a la llengua?
Roser: Sí.
Jan: És una manera de defensar-la.
Èric: És bàsic per la llengua. Si no la parles, no la cantes… Quin sentit té?
Jan: No sé si és un mode de reivindicació, nosaltres cantem en català de manera natural, perquè és la nostra llengua materna, però alhora és una militància.
– Com sorgeix l’última col·laboració que heu fet amb La Fúmiga, Cançons d’Amor? I de què parla la cançó?
Jan: Amb La Fúmiga decidim col·laborar perquè ens cauen molt bé, i tenim ganes de fer alguna cosa amb un altre grup. De poder seure i compondre una cançó junts, a veure què passava.
Èric: La cançó es diu cançons d’amor. El títol ho diu tot. El que és interessant d’aquesta cançó són els paral·lelismes entre La Fúmiga i Els Catarres. Especialment al País Valencià molts grups de música estan polititzats. En aquest sentit, ells no en parlen gaire de política, i nosaltres tampoc. Se centren més en les experiències vitals, en l’amor, les relacions… Al final pensàvem que havíem d’anar a buscar aquesta conjunció, i on es creuaven els nostres camins eren en aquestes cançons d’amor.
– Com valoreu aquest any de gira, després de la parada?
Roser: Està essent molt guai. Crec que és important remarcar que, després de la pandèmia, quan vam tornar a començar, vam pensar que era molt potent poder-nos dedicar a això, i poder pujar als escenaris i que hi hagi gent que vingui a veure’ns. És tornar a agrair a les nostres carreres fins on hem arribat, i recordar-nos la sort que tenim de dedicar-nos a això i que cada matí puguem estar fent això. Després de deu anys ja normalitzes situacions, és la nostra feina i treballem molt, però tenim clar que és una feina privilegiada. Fer una feina que et permeti fer feliç a la gent, emocionar, escoltar històries de la gent amb la nostra música… és molt potent.
– I si parlem de futur, que ens espera aquest any?
Jan: La idea és continuar aquesta gira, però reformant-la. Qui hagi vingut als últims concerts veurà que és una cosa totalment diferent. Volem canviar l’escenografia, donar una volta a les cançons, a la manera de tocar-les, de comunicar-les… També volem incorporar cançons noves al repertori, i en definitiva intentar tenir el millor directe que hem fet mai. Sempre es pot fer més.
– I a tall de curiositat: Quantes vegades heu tocat Jennifer?
Jan: si comptem entre els directes, els assajos, a les ràdios… un miler de vegades!
Èric: I passem aquesta xifra, tranquil·lament. L’hem fet a cada concert, i al principi la tocàvem inclús dues vegades.
Roser: i ja portem més de 600 concerts, comptant totes les gires.
Èric: Gairebé tota una vida, i fins i tot l’hem arribat a cantar amb Jordi Pujol, imagina’t!
Roser: I aquesta última que dius conta per moltes vegades, ha, ha, ha!
