El Palau de la Música Catalana és un gran emblema per a la ciutat de Barcelona, tant per la seva arquitectura com per la història que hi habita. L’auditori està situat al barri de Sant Pere de Barcelona i va ser projectat per l’arquitecte barceloní Lluís Domènech i Montaner, un dels màxims representants del modernisme català.
Contingut
Descobrir el Palau de la Música
La construcció es va portar a terme entre els anys 1905 i 1908 amb l’ús dels nous perfils laminats, una estructura central metàl·lica estabilitzada pel sistema de contraforts i voltes perimetrals d’inspiració gòtica i amb l’aplicació de grans murs de vidre i la integració de totes les arts aplicades: escultura, mosaic, vitrall i forja.
El gran vitrall central d’Antoni Rigalt i Blanch és l’icone de l’auditori per la seva bellesa que se situa al centre de la sala central. Representa una gran claraboia de vidre, amb sortida a l’exterior que permet l’entrada de llum natural i d’artificial quan marxa l’anterior.
L’autor es va inspirar en el gran sol amb forma d’esfera invertida, de vidres daurats en el centre i envoltat d’altres, amb tons més suaus blaus i blancs representant busts femenins amb les cares dibuixades amb grisalla, i els cabells amb unes petites garlandes de roses i una cinta amb una ciba blava al mig.
El gran vitrall
Els vitralls de joc cromàtic estan compostos per dues fileres circumcèntriques d’àngels o donzelles disposades en dos rengles concèntrics. Encara que aquests tinguin les boques closes, sembla que evoquin una agrupació coral i clouen en espectacular sostre que emmiralla a tothom que hi accedeix i recorda amb gran exhuberància.
La façana destaca per la seva construcció modernista. Per aconseguir l’entrada de llum a través dels finestrals d’aquesta façana, l’arquitecte va construir un pati d’uns tres metres d’amplada que feia de límit amb l’església i encara que no era vista, la va realitzar amb gran riquesa de materials i disseny, l’obra de maó vermell vist, baranes de ferro forjat, cornises i capitells esculpits i amb uns vitralls de colors iguals que a la resta de l’edificació.
Al cap de tres anys, el 9 de febrer de 1908, va obrir les seves portes a la inauguració del centre. L’obra va ser guardonada en el Concurs anual d’edificis artístics, promogut per l’Ajuntament de Barcelona, com a millor edifici de l’any.
Patrimoni Comú de la Humanitat
Domènech i Montaner va comptar amb els artistes habituals a la seva obra: el mosaïcista Lluís Bru, els ceramistes Josep Orriols i Modest Sunyol, els vitralls de la casa Rigalt i Granell i el paviment hidràulic de la casa Escofet. I entre els escultors, Miquel Blay, Eusebi Arnau, Dídac Massana i Pau Gargallo.
L’edifici va ser un encarregat de l’Orfeó Català perquè fos la seva seu d’assaig i concerts. Va ser sufragat per industrials i financers catalans, il·lustrats i amants de la música, una pràctica força habitual en aquella època.
A l’auditori s’hi van practicar concerts de música coral, orquestral i instrumental, així com a interpretacions corals i de cantants.
En l’actualitat, manté totes aquestes funcions, tant a l’àmbit de la música clàssica com el de la música moderna. El Palau de la Música Catalana va ser declarat Monument Nacional l’any 1971 i l’any 1997 la UNESCO va incloure l’edifici a la seva relació del Patrimoni Comú de la Humanitat.
Et recomanem:
