Ja fa uns mesos que el TinderCat arribava a EVA, la nova marca de continguts juvenils de 3Cat, amb Clímax, el primer dating show en directe per a joves. Un espai espontani on trobar l’amor i altres coses. En aquesta entrevista en parlem amb Gerryquerry (Gerard Querol) i Carla Junyent, les cares visibles que condueixen aquest espai demostrant que entretenir i lligar és possible (també en català!).
– Qui són en Gerry i la Carla?
Gerard Querol: Som les cares visibles de Clímax, un nou format digital de SomEva. I bàsicament és un dating, un programa per trobar parella.
– Però Clímax és la continuació del projecte del TinderCat. Com neix aquest?
G.Q: TinderCat va néixer a través de les xarxes socials, de Twitter concretament. Hi havia els spaces, que és un espai de veu tipus pòdcast, però des d’on la gent pot interactuar. Allà uns quants vam iniciar el TinderCat, i era un espai on trobar parella; nosaltres fèiem de moderadors i la gent es trobava.
Carla Junyent: És una cosa que va néixer de forma molt espontània. Perquè un dia en Gerry s’avorria i al final va néixer així… sense cap interés concret.
G.Q: Sí, sense massa projecció. Fins que un dia ens va escriure la productora “La Bombilla”, amb qui ja havíem col·laborat abans, i ens van donar l’opció de portar-ho a un segon nivell. Això ja ho teníem pensat, però ells ens van donar la infraestructura i tot un equip. Llavors d’una manera bastant natural ens vam associar i vam fer uns quants bolos.
– El nom canvia, però continua essent un programa enfocat a joves. Quina és la clau de l’èxit?
C.J: Jo crec que des d’un principi, i també ara tot i tenir una infraestructura més gran a darrere, sempre hem fet les coses molt com nosaltres. Molt natural. Hem tractat temes com l’amor, les relacions, els sentiments…, des d’una manera molt espontània, molt dinàmica i molt divertida. Al final és un programa per joves, i fet per a joves. Crec que la naturalitat de fer front a tot plegat, i el safareig que també tira a tothom, és una mica això.
G.Q: Clarament hi havia un buit. Ara comença a omplir-se, amb programes com “la Travessa”, o nosaltres mateixos. Però ara comencem a tenir programes de safareig amb la nostra llengua. Semblava que el català fos una llengua únicament cultural.
– I ara? Ha canviat el paradigma? Ens estem atrevint a fer projectes més trencadors -i en català-?
C.J: Jo crec que sí, crec que en molt poc temps la gent s’ha començat a posar les piles. Queda molt per a fer, això està clar, però crec que els nous mercats demanen novetat, coses que atrapin els joves… De mica en mica la Corporació, els mitjans i en general, s’estan posant les piles per fer projectes i formats més trencadors, més atractius…
G.Q: De fet, amb els que col·laborem de SomEva, que és la plataforma digital de 3Cat, estan fent un gran esforç per fer programes que siguin trencadors, i en català. I que justament no enganxen pel fet d’anar a fer un favor a la llengua, sinó perquè el contingut és bo.
C.J.: És allò de “salvem el català”. Ho fem en català, perquè és important, però cal que valorem o posem en mira les coses fetes. Coses fetes, òbviament en la nostra llengua, però que les fem professionalment, amb recursos i que són potents.
– És a dir, que més enllà de la militància lingüística ara mateix hem de fer prevaldre també el sentit natural de les coses. És això?
G.Q: La militància lingüística està molt bé.
C.J: I és necessària. Ho ha estat i ho és. Fa uns anys potser no hi havia tanta empenta per la llengua, llavors calia forçar més la màquina. Però ara que estem en un punt on la cosa pot anar tirant, no cal fer-ne èmfasi sempre, el que fem ara és naturalitzar la llengua. Fer la nostra vida i en català.
– El format de Clímax es presenta en un format 100% digital. Que és també la manera fàcil d’arribar als joves. Però vosaltres heu fet algunes coses presencialment, això us aporta alguna cosa més enllà del digital?
G.Q: Sí, pot ser. La presencialitat aporta molta espontaneïtat, moments únics que no pots tenir preparats i això és el que dona més suc. A mi m’agrada molt el contacte amb la gent, que la gent expliqui les seves històries, que intervingui…
C.J: Els shows que hem fet presencialment han estat més divertits perquè veus com la comunitat en directe. Aquí ho veus digitalment, quan ho fèiem per Twitter ho escoltàvem…, tens una sensació d’aquesta comunitat, però al final quan veus la gent allà, i passant-s’ho bé, t’aporta aquest escalf que no és tan digital. Tot i que cal dir que en digital, al ser en directe, també passa de tot.
