A la meva escola, per a celebrar el Carnaval, se’ns emplaçava a trencar la rutina. Un dia hi havíem d’anar vestits amb el pijama, el segon amb els mitjons desparellats, el tercer sortíem a fer les classes al pati o marxàvem d’excursió… Era una setmana que tota la canalla esperàvem amb delit! Carnestoltes en quinze selfies.
Contingut
Carnestoltes en quinze selfies
Haurien de passar molts anys perquè comprengués la paradoxa d’aquella situació. Una institució autoritària -en aquest cas, el centre educatiu- ens dictava com podíem trencar els rols establerts. De fet, aquesta “transgressió controlada” es compleix en molts moments de la vida adulta.
Quan un grup d’adolescents surt de festa i la pressió social obliga que tothom hagi de beure alcohol fins a desmaiar-se; o, en l’esfera política, quan els simpatitzants d’una ideologia es conjuren per a revoltar-se contra l’ordre establert, sentint aquest desig de revolta pràcticament com un imperatiu ètic. L’antropòleg Manuel Delgado en va parlar brillantment en la conferència El rerefons revolucionari de la festa.
Evolució del Carnestoltes
La transgressió, contràriament al que habitualment tendim a creure, no sempre és una actitud individual. Moltes vegades també adopta una dimensió col·lectiva, i fins i tot comunitària. Tradicionalment, la festa de Carnestoltes era un dels exemples més evidents d’aquesta lògica. Llegim aquest fragment escrit per Josep Moix i Marimon, veí de Santa Coloma de Queralt, l’any 1922.
“Des del dijous gras -escriu Moix i Marimon- la fadrinalla es dividia en grans colles, generalment dues, corresponents una a cada partit, i seguia a tots els obradors, fàbriques i camps de conreu a fi de comprovar que no es treballava. Si sorprenien algú feinejant, l’agafaven, el lligaven i el menaven cap a l’hostal o cafè corresponent i l’obligaven a pagar les despeses del beure i del menjar de tota la colla”.
Acte de llibertat
Celebrar el Carnestoltes, o com a mínim aturar l’activitat diària, no era un fet opcional, sotmès a la voluntat de cadascú. A principis de segle, hi havia l’obligació grupal de trencar la quotidianitat de la resta de l’any. Un acte de llibertat col·lectiva, un parèntesi en les obligacions particulars que s’acostumava a allargar gairebé una setmana. Un escenari general més propens a l’emancipació social i també al trencament dels rols individuals.
Actualment els Carnestoltes han perdut tot caràcter transgressor. Ja no se celebra per una comunitat desitjosa de disbauxa i llibertat, sinó de diversió i entreteniment. Així ho demostra el fet que les comparses s’hagi convertit en el principal atractiu de la festa; moltes de les colles que hi participen ho fan mogudes per una motivació exhibicionista. Per la voluntat de lluir i ser admirats, la mateixa voluntat que ens mou tots plegats a publicar imatges i fotografies a Instagram.
El Carnestoltes ha deixat de ser un acte de llibertat col·lectiva i s’ha convertit en una festa extremadament ordenada, en el somni humit de qualsevol Guàrdia Urbana. Si despullem les qüestions formals, les desfilades de Carnestoltes no es distingeixen de les processons religioses. No hi ha una actitud que diferenciï les dues expressions festives. No hi ha una relació diferent de les persones amb els carrers. Podem debatre fins a quin punt Carnestoltes és una festa comunitària, o és una successió de petits aparadors agregats.
Algú podria argumentar que el Carnestoltes de fa 100 anys també estava limitat a uns dies concrets de l’any, i que en cap cas pot entendre’s com res semblant a un fenomen d’emancipació social. I qui pensi així, al meu entendre, té tota la raó del món. Al capdavall, les festes no deixen de ser petites vies d’escapament per domesticar les revoltes socials en petites dosis de descontrol. Només en casos extrems i radicals, tot i que tampoc excepcionals, com evidencia per exemple a Catalunya el cas del Corpus de Sang, les festes deriven en alçaments populars.
Esperit lliure
Estic d’acord amb aquest raonament, però al mateix no puc evitar pensar amb nostàlgia en aquells temps que, segur que de manera només momentània i no prou completa, Carnestoltes suposava un trencament real amb la normalitat. Una invitació al desordre i a fugir de les conveniències socials. Una manera d’entendre la festa molt diferent de l’actual.
Contra el model de Carnestoltes que promou els concursos de comparses i l’exhibicionisme dels seus participants, a mi m’agrada reivindicar aquells llops solitaris que es disfressen sols i ocultant completament la seva personalitat.
Deixar les etiquetes
Acostumen a ser les persones que viuen la festa amb un esperit més lliure, els qui abandonen el seu jo quotidià amb més facilitat, els més proclius a deixar a casa les etiquetes (mare, pare, filla, fill, treballador, empresari) que tots duem permanentment enganxades, com una llufa el dia dels Sants Innocents, a l’esquena.
Sempre he pensat que són els grans herois de la festa. Ells, millor que ningú, comprenen que l’essència del Carnestoltes no és un magnífic vestit ni un bon maquillatge, sinó la capacitat de fer com les serps i aprendre a canviar de pell, ni que sigui només per un dia.
Et recomanem:
