El Centre d’Arts Santa Mònica presenta L’assalt de la il·lusió, una exposició col·lectiva que reflexiona sobre la manera com percebem la realitat i sobre el paper que tenen l’art, els mitjans de comunicació i les imatges en la seva construcció. La mostra, que es pot visitar fins al 27 de setembre, convida els espectadors a qüestionar allò que veuen i a descobrir els mecanismes que poden convertir una ficció en una realitat aparent.
L’espai expositiu està en transformació constant. Miralls, teles, parets mòbils i altres elements modifiquen la percepció de l’entorn i fan que el visitant no tingui mai una visió completament estable. Aquesta escenografia reforça una de les idees principals de l’exposició: la realitat no sempre és fixa ni objectiva, sinó que pot estar condicionada pel punt de vista i pels mecanismes que la representen.
La mostra s’organitza al voltant de diferents conceptes, com la seducció visual, la manipulació, la crítica i la revisió històrica. Les obres mostren com les imatges poden ser utilitzades per ocultar, transformar o exagerar determinats aspectes de la realitat. En aquest sentit, l’art no només crea il·lusions, sinó que també pot servir per revelar com aquestes es construeixen.
Algunes de les instal·lacions juguen directament amb aquesta confusió entre realitat i aparença. Beyond the Horizon, d’A. A. Murakami, presenta núvols artificials que semblen reals i provoquen en l’espectador la sensació d’estar davant d’un fenomen impossible. Alain Josseau, amb Automacin War, recrea un fals informatiu sobre una guerra robotitzada utilitzant imatges d’arxiu, testimonis i discursos reals. L’obra evidencia fins a quin punt els llenguatges periodístics poden generar una falsa sensació de credibilitat.
Altres artistes aborden la qüestió des de perspectives diferents. Mama, d’Aneta Grzeszykowska, qüestiona els límits entre l’afecte real i l’artificial mitjançant una figura materna de cera hiperrealista. Berndnaut Smilde, amb Nimbus Kunstmuseum Hall, introdueix un núvol dins d’un espai interior i converteix un element quotidià en una experiència gairebé màgica. Manuel Calderón, en canvi, reflexiona sobre la dificultat d’accedir a un habitatge digne a través d’una maqueta que juga amb la percepció de l’espai.
En definitiva, L’assalt de la il·lusió no es limita a mostrar-nos com podem ser enganyats per les imatges. També planteja una pregunta més profunda: com podem distingir la realitat de les construccions que ens ofereixen els mitjans, la política i les xarxes socials? En una època marcada per les fake news, la sobreinformació i la postveritat, desconfiar de tot no sembla suficient. El repte és aprendre a analitzar què veiem, qui ho construeix i amb quina intenció.
