Des que va començar a caminar que corre darrere la pilota. Va passar pel CFS Palau i pel FC Palau abans de fitxar per l’Espanyol, a 11 anys. Va provar sort un any al Barça, però va tornar a les files periques. És de professió futbolista, però estudia pedagogia pensant quan pengi les botes. Pep Puig l’ha entrevistat per saber més d’ella.
– Des de quan vas voler ser futbolista?
– Des que tenia tres anys ja volia ser futbolista. Jo no tinc tanta memòria, però la meva mare m’explica que amb aquella edat ja li vaig demanar de jugar a futbol. Es va quedar sorpresa, és clar. Com que ella associava el futbol a un camp gran de gespa, no va fer gaire cas i va pensar que millor esperar, a veure si era més una ximpleria meva o un desig de veritat. Però amb 4 anys, els meus germans i jo (som trigèmins, dues noies i un noi), ja ens vam apuntar al futbol sala d’aquí de Palau. L’any següent vam fer judo, per provar una altra cosa, però amb 7 anys vam tornar al futbol sala. Sempre els tres junts fins que en canviar al futbol gran, al FC Palau, només vam passar el meu germà i jo, i l’altra germana ja no s’hi va apuntar.
– Què deien els pares quan veien que el del futbol anava de debò?
– Sempre ho van veure com una cosa molt normal. Els nostres pares volien que féssim esport, futbol, bàsquet o el que fos.
– Quan percep que pot arribar a professional?
– Quan vaig anar amb la selecció comarcal, amb 10 o 11 anys, vaig pensar, ostres! Jo jugava al FC Palau. Tot eren nois, jo era l’única noia, era molt curiós. Jugant amb la selecció comarcal ens va anar a veure un observador del RCD Espanyol i aquell any, quan en tenia 11, em van cridar per fer les proves i em van fitxar.
– Com reaccionen a casa quan et truca l’Espanyol?
– Home, va fer impressió. L’Espanyol, un club de primera masculina, era una mica fort. Jo recordo que el que em va dir la meva mare era que seguis sent jo mateixa, que no se’m pugessin els fums al cap. Quan et truca un club com l’Espanyol comences a rebre comentaris i elogis que en una nena d’11 anys és fàcil que se’t pugin al cap i et facin que no toquis de peus a terra. Per això la meva mare em va dir: “peus a terra, segueix treballant i sobretot, gaudeix, ves fent camí, i fins on arribis”.
– També devia suposar més sacrifici familiar, oi?
– Nosaltres entrenàvem molt tard, acabàvem a les 22.30, arribava a casa a les 11 de la nit, entre que sopava i tal anava a dormir a les 12 o quarts d’una, sí que era complicat. Els meus pares em portaven a entrenar i s’esperaven durant l’entrenament, perquè anar i venir era una despesa de benzina i temps que no valia la pena. L’any que em va fitxar el Barça va ser encara pitjor. Jo tenia 16 anys i entrenava a Sant Joan Despí. Els meus pares estaven separats. El meu pare venia des de Badalona a Palau, de Palau a Sant Joan Despí cada dia de la setmana menys un, i els caps de setmana, partit… A partir de certa edat ja vaig anar jo sola amb autobús i metro, era complicat.
– Amb els amics, què tal a l’hora de jugar a futbol?
– Jo no he patit mai cap mena de comentari masclista per ser futbolista. Al pati sempre jugava a pilota, amb els meus amics sempre m’hi he portat genial, a educació física sempre era de les primeres i mai cap problema. Jo no he sentit les típiques expressions de marimacho o coses per l’estil pel fet de jugar a futbol. No he tingut mai una mala experiència.
– Què en penses del conflicte entre algunes jugadores de la selecció femenina i l’entrenador?
– Les primeres setmanes es comentava entre nosaltres… què hauria passat?, quines seria les noves convocades? Però ara ja no en parlem gaire.
– Penses en el futbol com una professió com per guanyar-te la vida?
– El dia d’avui no. Si anés prosperant potser podria, però seria temporal. No passa com en el futbol masculí, que si aconsegueixes un contracte a primera et resol la vida. En el femení no.
– Has passat també pel Barça, ha pogut viure derbis des dels dos bàndols. En el femení també es viu la rivalitat entre els dos clubs?
– Sí, sí. Jo quan vaig entrar a l’Espanyol em vaig sentir de seguida molt perica. I quan em va fitxar el Barça i vam jugar contra l’Espanyol va ser estrany, no ho vaig viure com qualsevol altra companya.
– Apart de la part esportiva, el club us ajuda en altres aspectes?
– Si ens fan xerrades sobre nutrició, psicologia i també comunicació.
– Abans de fer una entrevista, us donen consignes?
– Ens demanen que si ens contacta algú extern que no sigui del club que ho diguem. Depèn de l’entrevista ens donen algunes directrius.
– Quins són els teus referents futbolístics?
– De referents femenins no en tinc perquè quan jo vaig començar del futbol femení ni se’n parlava. Jo vaig créixer veient futbol del Madrid i del Barça i aquests són els referents que jo tenia. Ara lògicament soc sòcia de l’Espanyol, vaig als partits i em fixo en els jugadors, però a mi per exemple sempre m’ha agradat Jordi Alba, o Vinicius.
– Ets de les joves de l’equip, com és la relació amb les més veteranes?, en que es nota l’experiència?
– Es nota l’experiència a l’hora portar les situacions en el camp. També et cuiden, estan per tu. Jo vaig aprendre molt en el primer any en el primer equip, que vam jugar a primera divisió. Un exemple de veterania molt tonto, però que a mi em va quedar marcat: allò de plantar la pilota i jugar ràpidament després d’una falta no es feia a juvenil o nacional, que és d’on jo venia. Les veteranes, en canvi, ho feien fàcil.
–A la teva edat has viscut ja un ascens, ha patit un descens i us vau quedar a un sospir de tornar a pujar a primera l’any passat. Com es gestionen aquests moments?
– Quan vam pujar va ser una emoció molt gran. Quant a moments difícils, em va fer més mal quedar-nos a un pas de l’ascens que quan vam descendir. El descens el vam anar com paint, com si veiéssim que s’anava acostant. El no aconseguir l’ascens l’any passat va ser molt dur. Era l’últim partit i 90 minuts abans tens la il·lusió de poder guanyar la Lliga i pujar de categoria i 90 minuts després jo estava destrossada.
– L’esport femení i el futbol femení en particular està vivint una revolució. Creus que és una moda o que la cosa va de debò?
– Això ha vingut per quedar-se. Cada cop són més les nenes que volen jugar a futbol, i no només aquí sinó a escala mundial. Ara sortim a les notícies, a les xarxes, et pregunten, la gent sap del tema i se’n parla.
– Jugues de lateral esquerra, sempre has jugat en aquesta demarcació?
– Sempre he jugat per la banda, sí, bé com a defensa o com a extrem.
– Com et defineixes com a jugadora?
– Soc molt ràpida i ofensiva, i també soc contundent. Com a aspectes a millorar crec que he de defensar encara millor, he de millorar el salt de cap, soc baixeta, però ho puc millorar.
– A Palau-solità i Plegamans tant l’equip de futbol sala com el de futbol estan fent molts esforços i avanços per potenciar el futbol femení. T’han demanat que col·laboris amb ells?
– No, però no m’importaria, al contrari, m’encantaria perque jo he jugat amb els dos.
– Quin consell li donaries a una nena que està il·lusionada amb ser futbolista com ho estaves tu amb 7 o 8 anys?
– Primer que gaudeixi, que ho faci perquè li agrada i no per assemblar-se a ningú. I a partir d’aquí, anar treballant. Però sobretot que s’ho passi bé, perquè si no s’ho passa bé no arribarà enlloc.
