Maria del Mar Bonet ens rep a casa seva, a Ses Salines (Mallorca), a una cambra plena de llibres, alguns heretats del seu pare, el periodista, escriptor i crític literari Joan Bonet, i on reposen una guitarra i un guitarró. Es troba en un moment ple d’estímuls, amb canvis en el seu grup, un concert important a la vista (la presentació del nou espectacle ‘L’aigua no cansa’, el 7 de desembre a l’Auditorium de Palma) i novetats discogràfiques en camí.
– Et veiem plenament activa i amb molts plans. Com et sents?
Fa mig any que estic fent canvis, introduint dos músics en el meu grup, Toni Pastor i ara també Marc Grasas. No és una cosa molt premeditada, però quan has fet molts discos, recitals, col·laboracions…, arriba un moment que et planteges noves fites. Ara em sento amb ganes de dir coses noves amb sa veu i amb sa poesia, i que això es noti en el nou disc.
– Sempre t’ha agradat que en els teus àlbums i concerts hi hagi diferents colors, no pas una tonalitat única.
En el pròxim hi haurà poesia de Blai Bonet, cançons meves noves i lletres meves sobre cançons populars. Hi haurà peces del cançoner popular del pare Ginard i enregistraré una nova versió de ‘Sempre hi ha vent’, més llarga, amb més text i arreglada d’una altra manera, com un arbre que creix.
– Ja en el teu primer àlbum, del 1970, feies cançons de treball com ara ‘Cançó d’es segar’ o ‘Cançó d’es collir olives’. Ara molts artistes joves recuperen aquests repertoris. Què va matar les cançons de treball, la ràdio o els tractors?
Una mica tot. I el turisme. Madò Buades o Biel des Cantó encara cantaven al camp, quan jo començava, i eren una torre de saviesa. Què en sabem, ara, del camp? El cant de treball anava amb les estacions: l’hora de sembrar, de recollir, de podar els arbres, de tapar els formiguers… El camp era un lloc de silenci, sense motors. Jo encara ho he vist, això. El Biel cantant mentre trencava les rames seques dels ametllers, netejant l’arbre i agafant les ametlles que s’havien quedat enganxades. Hi havia temporers que venien de Múrcia, o d’Andalusia, o d’Algèria… Això, abans de la guerra. I cantaven cançons del seu país, i es picaven els uns als altres: “ara canta-li això!”
– Prepares per a l’any que ve una reedició de l’àlbum ‘A l’Olympia’, que farà cinquanta anys. Què representa per tu aquest disc?
Aquell concert va ser una fita molt especial, que vam compartir amb l’Ovidi (Montllor) i el Toti (Soler) en una matinal a París, amb una part cadascú. Van venir-hi Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Lluís Serrahima… He volgut rescatar-lo perquè hi havia uns músics molt bons, com Albert i Jordi Moraleda, i Josep Maria Bardagí, que poc després se’n van anar amb Serrat. L’he arreglat un poc, afegint-hi cançons del mateix recital que no s’havien inclòs i polint l’enregistrament.
– Et senties més acompanyada en altres èpoques, en l’ambient de la cançó, que en l’actualitat?
Si no hagués entrat a Els Setze Jutges, crec que no hauria cantat mai, i sempre em vaig sentir acompanyada per ells. Però jo ja era un ocell diferent. Em van agafar perquè jo cantava cançó popular de les illes i estava un poc apartada de la cançó francesa o italiana. A mi sempre m’ha interessat molt la part de Mallorca que mira cap a orient. Però, de fet, en Els Setze Jutges tots érem molt diferents.
– I ara potser voldries que Lluís Llach, Raimon i Serrat continuessin fent recitals, que no s’haguessin retirat mai.
No dic que haguessin de tornar a trepitjar tots els escenaris del país, però potser sí alguns. Sempre m’ha agradat com cantaven, també a les darreres èpoques. Tots tenim una edat en què la veu es va convertint en una altra cosa a poc a poc. Però la part artística és molt important. Hi ha uns veterans que no hauria deixat mai d’anar-los a veure. Són molt importants, i allò que van representar no s’ha tornat a donar més en aquest país, tot i que ara també hi ha veus molt bones, com Roger Mas.
– Moltes cantants femenines joves, sobretot a Mallorca, et reivindiquen o fins i tot adapten les teves cançons. Maria Hein i Júlia Colom són les més clares.
Des de fa uns anys sento que hi ha una generació de dones que ho fan molt bé, però cadascú és cadascú. També són diferents entre elles. Totes aquestes noves cantants diuen que jo soc un referent seu, i jo els ho agraeixo, és bonic, però veig que elles tenen el seu estil, que és molt diferent. Ara n’hi ha unes que es diuen Pitxorines que són divertides i estan molt bé, fent repertori popular. Hi ha un moviment musical a Mallorca que no hi era quan jo començava.
– Després de fer la major part de la teva carrera a Barcelona, fa una dècada vas decidir tornar a viure a Mallorca. I no a Palma, on vas néixer i créixer, sinó a Ses Salines.
El meu avi patern era de Santanyí, aquí al costat, i hi tinc família encara. Reconec unes arrels aquí. Les arrels de ma mare a Catalunya també van ser molt importants. Però va arribar un dia que tenia ganes de tornar, d’estar a prop del meu germà, de la família, i també perquè un gran amic, Toni Catany, hi volia fer la seva fundació.
– La teva figura i obra representen els lligams històrics entre catalans, balears i valencians. Entens que alguns tornin a negar la unitat de la llengua?
Són uns ‘analfabèsties’, com jo els dic. Volen rebentar-ho tot i com més baralles hi hagi, millor. A Mallorca, vas a Santanyí i parlen d’una manera, i a Inca d’una altra, i a Sóller… És una llengua tan variada i rica com vulguem a cada lloc. I hi ha gent que això ho utilitza per desinformar i fragmentar. Aquesta llengua mallorquina, qui l’hauria portat aquí, llavors? Els àrabs? A l’Estat espanyol hi ha gallec, basc i català. Català de Mallorca i de Balears, i de València, de Catalunya… Dels Països Catalans. Jo hi crec molt, en aquest nom. Tenim una llengua que és minoritària i que hem de defensar, i jo això no ho faig per política, sinó perquè és l’ànima del meu país.
