En 2003 es va convertir en número 1 del món del rànquing ATP de tennis. Juan Carlos Ferrero, nascut a Ontinyent i de 42 anys, va guanyar 16 títols, va aconseguir la Copa Davis amb Espanya amb una memorable actuació a Barcelona l’any 2000 i, finalment, es va retirar de la competició en 2012. Dedicat a la gestió de la seva acadèmia Equelite JC Ferrero Sport Academy a Alacant, és l’entrenador de l’actual número 1 de ‘lATP, Carlos Alcaraz i Acaba de ser escollit com a millor entrenador de l’any. Des de El Periódico d’Ontinyent conversen amb ell per apropar-se a l’esportista i a la seva tasca.
– En què va pensar quan va vore assolir Carlos Alcaraz com a número u del món?
– És una satisfacció grandíssima. El torneig on ho va aconseguir va ser molt complicat. Carlos va patir un cop de calor i durant les dues setmanes, amb partits a cinc sets, va tenir molt patiment. Em vaig recordar, és clar, de tots els que m’han estat ajudant, de la meva família que sempre pateix el que jo no estigui a casa… del meu pare que ja no hi és. Al final tenir un número u tan aviat és una gran satisfacció.
– Quina és la diferència entre aconseguir el número u com a jugador i fer-ho com a entrenador?
– Òbviament el sentiment és diferent. Els que hem competit des de ben xicotets, el fet de jugar sempre el tens dins. Competir i sentir el que se sent dins la pista és diferent. Com a entrenador, moltes vegades, sents impotència perquè no pots transmetre tot el que vols. I no poder canviar gaires coses de les quals estan passant dins. Però com a entrenador m’omple molt perquè controles més el soroll que es genera quan un jugador comença a ser bo. I el meu paper és dirigir el jugador perquè no es despisti i que tot flueixi en el camí que s’ha assenyalat.
– Com és possible que en una mateixa acadèmia d’una mateixa ciutat valenciana hagin sorgit dos números uns mundials?
– No tinc el secret. Al final crec que tenim sort a la zona on vivim. El clima que acompanya. Els entrenadors que són molt bons. Tenim l’oportunitat de jugar molts tornejos en zones pròximes. Tenir dos números uns en una mateixa zona és una cosa gairebé impossible. En la història del tennis tenim 27 números u, 4 són espanyols i 2 de la zona… no hi ha un secret, però sí que en podem gaudir.
– Es pot encunyar la marca Equelite per explicar-ho?
– A l’acadèmia, per descomptat, es fa una feina molt bona. Tenir jugadors dins del top-100 ja és complicat i a l’acadèmia n’han passat molts. Crec que els valors que transmetem a l’acadèmia són importants, perquè al final no competeixen només tenistes sinó persones. Ací a l’acadèmia tenim un ambient molt familiar on se li dona carinyo al jugador i és una cosa que a la gent que ve de fora li agrada. Se senten com en una segona casa.
– Què li recomanes a Carlos Alcaraz en aquests moments?
– Calma. Molta feina. Ara és més difícil que haver arribat a ser número u. Per estar allà dalt del tot cal guanyar grand slams, jugar bé gairebé cada setmana per continuar puntuant en els millors tornejos, els que més punts atorguen. Per això és tan difícil mantenir-se, perquè en el tennis el que no defenses de l’any anterior se’t treu, perds els punts i perds rànquing. Carlos, l’any vinent ho ha de fer millor per acabar sent número u. Nosaltres hem d’estar concentrats en tot allò que ha anat bé fins al moment. No confiar-nos, no deixar-nos arrossegar per tot el que envolta el número u. Crec que serveix l’experiència meva d’haver passat ja per aquí.
– En què es diferencien Carlos i Juan Carlos?
– Carlos és una mica més obert en la comunicació. Té més carisma a la pista. Ens semblem molt en el caràcter de ser humils i treballadors. Però ell és un tauró de la competició, dona més nivell competint que entrenant.
– En què ha canviat el tenis en aquests últims 20 anys?
– Físicament, sobretot. Els jugadors són més alts, més potents. Ara es juga més a destrucció que a construcció. Abans hi havia més construcció als punts, en pista de terra. Ara la gent juga igual a totes les superfícies. Hi ha més potències, més explosivitat, els punts solen més curts.
– Què li deus en la teva vida al tennis?
– Em va fer créixer molt més ràpid del que ho fa un xic jove. M’ha donat l’oportunitat de conéixer molt món, moltes cultures, molts valors com el sacrifici, la disciplina, el respecte al rival i a les persones. A més, poder fer el que m’agradava, és una cosa molt important en la vida. Són valors que tracte de transmetre’ls als meus fills.
– Quins sacrificis hi ha darrere d’aquest esport?
– Jo sempre dic que el tennis és més un esport de perdedors que de guanyadors. Molt pocs jugadors guanyen tornejos. És més comú que el jugador perdi cada setmana. Molts no han guanyat mai cap torneig. Has de tindre una preparació mental molt forta. La motivació per guanyar el teu primer torneig sempre ha d’estar aquí, però aquest esport és molt difícil per això.
– Com viuen aquesta circumstància tots aquests jugadors que s’estan formant?
– Crec que tampoc han de pensar massa en això. Ells han de creure que poden arribar. Han de tenir la confiança que amb feina poden arribar. La motivació ha de ser de barallar i arribar. Com a mínim fer una carrera i agafar valors.
– La fama crea perjudicis?
– Té avantatges i desavantatges i un ha de saber adaptar-se. Recordo quan vaig guanyar la primera Copa Davis per a Espanya. Quan vaig tornar a casa no podia ni sortir perquè era una cosa molt impactant. De sobte em vaig convertir en algú superconegut a qui la gent admirava. Era una mica caòtic. Ja no tens privacitat, no tens calma… la fama t’obre moltes portes, però en altres ocasions et perjudica. Un s’ha d’adaptar i avançar.
– Com és el teu vincle amb la teva ciutat natal Ontinyent?
– Ontinyent el porto al cor. Li tinc molt de carinyo. Tracto de portar els meus fills a la Fira, al Bou, als Moros i Cristians. La meva família és d’aquí. Vaig sempre que puc. És una ciutat que estarà sempre dins meu. Les festes em connecten perquè veig la gent de sempre i em demostren el seu carinyo. Estic encantat sempre que vaig.
