Cansats, abatuts, cremats, esgotats, fatigats, extenuats… Són adjectius amb els quals tots i totes ens hem sentit identificats en algun moment recent de la nostra vida. Enmig d’un context de crisi constant, la preocupació per la salut mental i el benestar emocional de les persones s’ha posat en el centre del debat públic: se’n parla a les escoles, a l’administració pública, amb les amistats i fins i tot a la feina.
Però, estem anant a l’arrel del problema o només estem buscant solucions momentànies per continuar sent productius? “Ara et pots demanar una baixa per burnout, que està molt bé, però no ens preguntem per què hi ha una proliferació d’aquesta síndrome”, assenyala el filòsof Eudald Espluga, amb qui conversem al voltant del seu llibre No siguis tu mateix. Apunts sobre una generació esgotada (Destino, 2022), on planteja que a la societat s’ha instaurat una cultura terapèutica de l’autoajuda que ens fa autorresponsabilitzar-nos dels nostres malestars, sense atendre les causes estructurals d’aquests.
Tot i que el seu llibre no vol ser un retrat generacional, l’Eudald Espluga (Girona, 1990) recull tots els tòpics sobre el jovent – narcisistes, individualistes, addictes a les pantalles, deprimits – per donar-los-hi una volta i posar el focus sobre un sistema neoliberal que cada cop ens exigeix ser millors, tenir més estudis i ser més productius, tot a canvi d’unes condicions de vida precàries i la manca d’una perspectiva de futur. “Les generacions més joves l’única cosa que han vist és aquesta crisi perpetua”, apunta. Parlem amb ell sobre aquest imperatiu per ser la nostra millor versió de nosaltres.
– El títol del seu llibre, fins a quin punt és una provocació o una recomanació real?
El fet de titular-ho No siguis tu mateix tenia un punt de provocació. Al llibre intento donar-li una volta a aquest imperatiu que la sociòloga Eva Illouz anomena com una cultura terapèutica, que està molt lligada a uns nous discursos que provenen de la lògica neoliberal. Segons aquest imperatiu, els individus sempre ens hem de comportar com una petita empresa i d’alguna manera hem de convertir la nostra existència en un treball perpetu per automillorar-nos. Això està filtrat sempre per aquest llenguatge terapèutic que moltes vegades s’expressa en llibres d’autoajuda, però que també el veiem en sèries o en pel·lícules. Forma part del nostre sentit comú. Per tant, què vol dir “no siguis tu mateix”? No vol dir que no siguis literalment tu mateix [riu], sinó que siguis amb els altres, que busquis altres formes de pensar-te individualment i socialment. La idea era pensar altres formes d’acostar-se al subjecte que no siguin sempre des d’aquestes narratives terapèutiques que són metodològicament individualistes i que sempre posen el jo en el centre de totes les narratives per abordar els problemes i els malestars que tinguis.
– Precisament, als joves se’ls critica sovint per ser una generació massa individualista i narcisista. Això està relacionat amb aquesta cultura de l’autoajuda que descriu?
Sí, completament. El que volia fer era desmuntar alguns dels tòpics generacionals que s’associaven a aquesta joventut, als millenials. Tòpics de generació ploramiques, narcisista, egoista i un llarg etc. Quan aquest malestar té a veure directament amb unes condicions estructurals de crisi perpetua: dificultat d’accés a l’habitatge, d’atur juvenil disparat, de sous baixos, de temporalitat alta… M’interessava veure totes aquestes característiques no com a trets morals d’una generació, sinó que volia donar-li la volta i veure quina és aquesta “condició millenial”, quines són aquestes condicions materials i expectatives que han portat a tota una generació a tenir un malestar respecte de com han d’afrontar els seus horitzons de futur o els seus horitzons d’expectatives. En aquest sentit, volia posar sobre la taula que aquestes condicions són iguals per a tots. És a dir, és molt més interessant veure la crisi en moltes escales des de perspectives de classe, de gènere, de persones migrades; des de múltiples perspectives.
– Llavors, per què s’ha interessat per pensar sobre aquesta “condició millenial”?
Pel fet que les generacions més joves l’única cosa que han vist és aquesta crisi perpetua. No han tingut cap altre horitzó, no han viscut cap altra possibilitat de ser en el món. No només es troben en aquesta situació ultraprecària, sinó que, a més a més, les eines culturals que se’ls hi donen socialment per afrontar aquestes problemàtiques venen del positivisme i de certa cultura terapèutica, en què tendim a autorresponsabilitzar-nos dels nostres propis fracassos. En aquest sentit, si no aconsegueixes la feina que vols, la casa que vols i una vida familiar estable, això és perquè potser no t’has esforçat prou, no et vas treure aquell màster, hauries d’haver anat a l’estranger a estudiar, etc.
– Mentrestant, les respostes col·lectives als problemes estructurals sembla que queden al marge. És com aquella frase que diu: “el que necessites no és un psicòleg, sinó un sindicat”.
Els cops que acabo citant aquesta frase al llibre sempre és també per posar-la en dubte. Perquè a curt termini el que necessitem són més psicòlegs i que siguin públics i amb millor accés. I necessitem també sindicats, necessitem les dues coses. Ara bé, sí que és veritat que hi ha un risc quan gairebé tots aquests malestars es passen per la mirada terapèutica. Fins i tot ara que vivim un auge del concepte de salut mental, que en part està molt bé, al mateix temps és un risc, perquè acabem mirant determinats problemes només des d’aquesta mirada patologitzadora.
– Per exemple?
Per mi un exemple clar és el que ha passat últimament amb la síndrome del burnout, que va ser reconeguda com a patologia laboral per l’OMS. Ara et pots demanar una baixa per burnout, que està molt bé i és necessari, però al mateix temps és un debat que s’ha quedat tancat. Per tant, com que ja està reconegut com a patologia, no ens preguntem per què hi ha aquesta proliferació gegantina de síndromes de burnout. Per què no estem parlant de fer una jornada laboral més curta per afrontar una qüestió? En la mesura que el tenim normalitzat sota la lògica terapèutica, d’alguna manera ja no ho toquem.
– Sembla que al sistema capitalista neoliberal ja li va bé que es patologitzin aquestes conseqüències de la precarietat, perquè torna a posar la responsabilitat sobre l’individu, en lloc de fer-ho sobre l’estructura econòmica que està fent emmalaltir la gent.
La prova d’això és com tota aquesta lògica terapèutica ha estat incorporada dintre del llenguatge del management empresarial i dels departaments de recursos humans. És a dir, en el moment que es comença a pensar que un treballador feliç és un treballador més productiu, s’incorporen una sèrie d’eines dins de l’empresa perquè hi hagi espais de desconnexió i de socialització. Ara ho veiem més que mai amb tot el tema dels afterworks, d’anar a jugar paintball, de les oficines amb sofàs i futbolins, amb tota la importància que es dona a la part emocional dins de l’empresa. El treball emocional es percep ja com una eina per millorar l’eficiència i el benefici. Per tant, aquestes eines psicològiques per gestionar-se a un mateix són una de les moltes eines perquè aquest treballador pugui estar les 24 hores del dia i els set dies de la setmana sent hiperproductiu.
– Ens trobem en un atzucac: estem fatigats a conseqüència d’un sistema neoliberal que ens explota, però no podem canviar aquest sistema perquè estem massa cansats. No hi ha alternativa?
És un peix que es mossega la cua, però al mateix temps tot apunta a un mateix problema. M’agrada molt com ho planteja Rosi Braidotti, que diu que no és només aquesta fatiga individual, sinó que hi ha també una fatiga econòmica —que ella identifica amb les crisis—, una fatiga ecològica —de planeta esgotat, de falta de recursos— i fins i tot hi ha una fatiga teòrica o acadèmica —amb el coneixement cada cop més hiperprofessionalitzat. Braidotti parla també de fatiga democràtica, d’aquesta falta de temps que ens porta a no tenir espais de deliberació i d’associació. Potser tenim molts espais, però no tenim aquest temps de qualitat, no tenim una sobirania sobre aquest temps. Per tant, part de la lluita contra aquest model d’autoexplotació constant que ens porta a no tenir temps o a creure que tota acció que duem a terme a la nostra existència ha de ser una inversió en nosaltres mateixos i no en millorar la societat, té a veure amb guanyar precisament aquestes sobiranies que ens obriran temps de qualitat per poder tenir uns espais on col·lectivitzar. Però és veritat que és tot un debat dins del món associatiu, com es veu el treball assembleari també com una feina, com un desgast.
– Cap al final del seu llibre parla de tenir una “fatiga afirmativa”. Es pot polititzar el cansament?
Per mi, polititzar el malestar té a veure, primer, amb no negar-ho, afrontar-ho i fins i tot, com diu Sara Ahmed, abraçar aquestes “passions tristes”. I, després, buscar per a cada problemàtica quines són les causes i quines respostes s’hi poden donar que no siguin des de la individualitat. Amb el concepte de “fatiga afirmativa” el que volia reivindicar era la idea que, en contra d’aquest constant procés de patologització dels malestars —que els acaba amagant—, el més important seria no negar-los, sinó afirmar-los en el sentit d’afrontar no només el malestar, sinó també les seves causes. En lloc de negar-ho i tapar-ho, dir: “no passa res, vaig a teràpia i ja ho tractaré”; afrontem-ho políticament, mirem-ho a la cara, encara que sigui molt dolorós, però fem-ho.
– Aquesta afirmació de l’esgotament i el malestar pot ser un pas endavant per trencar amb aquesta lògica hiperproductiva i individualista en què estem immersos?
Crec que s’han de començar a buscar estratègies i espais que puguin escapar del productivisme. Hem d’aconseguir un no fer res que no sigui una inversió de futur. És a dir, hem d’aconseguir que no sigui un espai de descans perquè després estaré més relaxat i el dilluns vindré amb les piles carregades. Que no sigui aquest moment que et connectes a una aplicació de meditació només perquè això em permetrà ordenar les idees i afrontar el dia amb més forces. Hem de buscar espais de descans que siguin reals i això no tindrà a veure amb la nostra organització del temps en aplicacions de producció, sinó tot el contrari, precisament en la lluita per la reducció d’hores de la jornada laboral, reducció de dies de la jornada laboral, millores en les condicions, en els drets, en un piló de coses que són les que ens permetran guanyar aquesta sobirania temporal i tenir un temps que sigui d’oci real o un temps lúdic, fins i tot, que no sigui reaprofitable en termes empresarials.
