A Barcelona, hi ha un jardí que, tot i ser públic, és el més secret de la ciutat. No té un accés a peu de carrer, ni una gran entrada que convidi a submergir-se en els seus racons. Per accedir-hi —insistim que és públic—, és necessari entrar primer a un hotel, travessar el vestíbul i, aleshores sí, gaudir de la pau i el silenci en el cor mateix del barri Gòtic. Sembla mentida, però el lloc hi és. És al carrer Boqueria i l’hotel és el Petit Palace Boqueria Garden.
El jardí forma part del palauet conegut com a Casa Ignacio de Puig, obra de Josep Puig i Cadafalch a mitjans del segle XIX. Per entrar en aquest recés de pau i tranquil·litat, cal transitar primer pel bullici més o menys controlat del carrer Boqueria, entrar a l’hotel, deixar el taulell de la recepció a mà esquerra i creuar una porta de vidre. I allà és, després de salvar una curta escalinata i deixar enrere la petita terrassa del bar de l’hotel.
Es tracta d’un jardí romàntic, típic de l’època de construcció del palauet. Uns camins serpenteixen al voltant d’uns parterres. Una balustrada clàssica, uns passos elevats, llorers, til·lers i magnòlies, entre altres plantes típiques de jardí, inclosa una font en forma de gruta. Quan un supera l’experiència una mica incòmoda de creuar l’hotel esperant que algú el detingui —això mai no passa—, gaudir en solitud d’un d’aquells regals que de tant en tant et dona Barcelona és bestial. Com hi pot haver un lloc com aquest?
Doncs perquè a principis del segle XXI, la finca va ser adquirida per habilitar-la com a hotel. L’arquitecte Jordi Garcés va ser l’escollit per reconvertir-lo. Es dona la circumstància que el seu despatx és en un pis del veí carrer Quintana i cada dia veu el jardí des de les seves finestres. Va fer l’obra adquirint una gran responsabilitat, ja que es tractava d’actuar sobre l’edifici d’un dels mestres del modernisme i d’adequar el jardí respectant la idea original de Narcís Bladó, un altre arquitecte que durant un temps va viatjar per diferents capitals europees per tornar al cap d’un temps a Barcelona amb idees fresques.
Així va ser com Puig i Cadafalch i Bladó van plasmar al palauet el projecte del burgès Ignacio de Puig. Aquest va arribar a la propietat de la finca gràcies al casament amb la neta del que va ser el patriarca de la família que hi residia des de mitjans del segle XVIII, Francisco Elías. Era un ciutadà que s’havia enriquit gràcies al comerç que va comprar tres cases antigues i que va unificar per crear la finca que avui és l’hotel. Va triar el carrer Boqueria per a la seva residència com una operació de prestigi i opulència, a prop de la Rambla i del Liceu, on els nous rics buscaven un lloc on integrar-se entre les grans fortunes locals.
A l’entrada de l’hotel, destaquen unes cares inquietants de pedra sobre les quals pesa una llegenda. Sembla que el tal Elías va merèixer un càstig exemplar la tipologia del qual no ha transcendit. Va ser condemnat a una mort civil, que en el seu cas va consistir a haver de viure permanentment al soterrani de la casa, de manera que, mentre la seva família continuava gaudint del luxe i les comoditats, ell havia de malviure entre les ingrates condicions del seu confinament. Diu la llegenda que aquestes cares són retrats de les diferents etapes de desesperació. Les llegendes tenen el seu encant narratiu, però és més versemblant creure que les cares van ser un recurs arquitectònic més que els testimonis del terrible i suposat càstig.
Quan es va fer l’hotel, es va arribar a un acord amb l’ajuntament. Es garantia l’accés públic a canvi que el manteniment fos a càrrec municipal. Aquest oasi del Gòtic, protegit patrimonialment, només té un però. I és que és un jardí sense bancs on asseure’s. Segurament és perquè d’acord que el públic el pugui gaudir entre les 10 del matí i les 7 de la tarda, però que tampoc s’hi eternitzi.
