L’esclat de la pandèmia de la covid-19, ara fa més de sis anys, va accelerar i normalitzar noves formes d’organització del treball que, fins aleshores, eren encara residuals a Catalunya. La més evident va ser el teletreball. L’any 2019, només el 8,5% de les persones ocupades havien teletreballat, un percentatge que es va més que duplicar fins al 18,8% el 2020, en ple confinament.
Lluny de ser un fenomen passatger, el teletreball s’ha anat consolidant en el nostre entorn: el 2025, el 19,5% de les persones ocupades teletreballaven, fos de manera habitual o ocasional, segons dades de l’Enquesta de Població Activa publicades a l’Idescat.
Sense adonar-nos-en, la pandèmia va evidenciar l’obsolescència del model estrictament presencial vigent, probablement poc qüestionat fins aleshores. Així doncs, igual que fa uns anys va ser la pandèmia qui va posar en dubte algunes convencions sobre l’organització del treball, ara és la irrupció de la intel·ligència artificial qui en la 4a Revolució Industrial té el potencial de qüestionar-ne una altra: la setmana laboral de cinc dies.
Cal remuntar-se a les primeres dècades del segle XX per entendre d’on prové aquest estàndard. Als anys vint, Henry Ford va popularitzar la jornada de cinc dies a les seves fàbriques, convençut que el descans dels treballadors n’afavoriria la productivitat i també n’estimularia el consum. Amb el temps, aquella organització del treball es va acabar consolidant com un estàndard.
100 anys després, però, ens trobem davant d’un paradigma radicalment diferent del de l’era industrial que va donar lloc a aquell model: l’era de la intel·ligència artificial. Tot i això, l’esquema de la setmana laboral de cinc dies continua plenament vigent i, m’atreviria a dir, majoritàriament poc qüestionat.
En l’era de la IA, la capacitat de fer(-se) preguntes s’ha erigit en igual o més important que la de respondre-les. I potser aquest és un bon moment per formular-ne una: cal replantejar la setmana laboral de cinc dies?
Fa anys, a la Facultat d’Economia i Empresa, el professor Josep Albet explicava l’evolució d’una economia basada fonamentalment en els factors capital i treball cap a una economia del coneixement. En aquesta nova economia, l’accés al capital s’havia abaratit, mentre que el coneixement de les persones havia adquirit un valor central i el factor treball deixava de concebre’s únicament com a mà d’obra. Paral·lelament, la tecnologia havia emergit com un element determinant dins de l’equació.
En aquest context, durant la darrera dècada han emergit iniciatives d’abast global, com ara 4 Day Week Global, que aposten per maneres de treballar adaptades als nous temps i situen la productivitat i l’assoliment de resultats al centre, en lloc de les hores treballades com a principal indicador. El mètode que proposen es resumeix en el principi 100:80:100: mantenir el 100% del salari treballant el 80% del temps, a canvi d’assolir el 100% dels resultats.
Les empreses que han participat en proves pilot d’aquest model han identificat diversos beneficis potencials, entre els quals hi ha una millora del benestar dels treballadors, una major capacitat de conciliació i una millor retenció del talent. En un mercat laboral en què cada vegada és més difícil atraure i retenir determinats perfils professionals, la reducció de la jornada també pot esdevenir un element de diferenciació per a les empreses.
En el nostre entorn, el cas més conegut és el de Desigual que el 2021 va adoptar la setmana de quatre dies, tot i que assumint una reducció del 6,5% del sou, que difereix del model plantejat per 4 Day Week Global. De fet, la setmana laboral de quatre dies forma part dels beneficis que ofereix en les vacants que anuncia. Tanmateix, el Servei Públic d’Ocupació de Catalunya (SOC) va encarregar un estudi l’any 2022 sobre els diversos models de reducció de jornada per tal de definir una convocatòria de subvencions a empreses per adoptar-la, que no s’ha identificat que de moment hagi tirat endavant.
Un dels arguments econòmics que sustenten aquesta proposta és el principi dels rendiments decreixents del treball: a partir de determinat punt, l’increment de les hores treballades genera augments cada vegada menors de producció. L’evidència empírica apunta en aquesta direcció. En una anàlisi de 26 països, l’OCDE va identificar una correlació negativa de −0,82 entre les hores treballades per treballador i la productivitat laboral.
Però l’argument no és només quantitatiu. Reduir la jornada laboral també pot facilitar més descans i afavorir la recuperació física i mental, amb efectes potencials sobre la concentració i el rendiment. I, en plena era de la intel·ligència artificial, aquest temps addicional pot adquirir encara més valor: pot permetre potenciar aquelles capacitats intrínsecament humanes que, almenys de moment, continuen fora de l’abast de la IA, com la creativitat, la innovació, el pensament crític o la capacitat de plantejar noves preguntes.
Però potser convé no confondre el debat sobre la setmana laboral de quatre dies amb el debat de fons. La qüestió és per què continuem vinculant tan estretament el valor del treball al temps que hi dediquem.
Fa un segle, en plena era industrial, els increments de productivitat van permetre reduir la jornada laboral sense renunciar a la capacitat de producció. Avui, en plena revolució de la intel·ligència artificial, ens trobem davant d’un nou salt potencial de productivitat.
I és aquí on el debat sobre la setmana laboral de quatre dies deixa de ser només una qüestió d’horaris. Es converteix en una pregunta sobre com volem repartir els guanys de productivitat de la nova revolució tecnològica.
