L’humorista Charlie Pee ha trencat el silenci per denunciar Quim Morales, excol·laborador de Catalunya Ràdio. Segons la seva versió, el periodista va exercir maltractament laboral i va cometer un abús sexual durant una festa de Nadal. La denúncia es publica a El Crític, i s’afegeix a la llista d’altres denúncies recents.
99En primer lloc, la comunicadora Ana Polo va denunciar abusos de poder a mans de Morales, amb un relat que va desencadenar un efecte MeToo al periodisme català. Ara, Charlie Pee completa el panorama amb una acusació de tocaments no consentits en el context d’un àpat de nadal del 2021. La humorista va detallar que Morales li va posar la mà al muslo de manera evident, sense cap mena de respecte.
Contingut
Un entorn laboral tòxic i la denúncia pública
Charlie Pee va començar a treballar a L’última hora, un programa que dirigia Morales. Aleshores, feia tasques d’assistència i col·laboració. Durant una reunió informal en una discoteca de Barcelona, després del sopar de Nadal, Morales “li va ficar la mà al muslo sense dissimular”.
Charlie Pee va reaccionar de seguida, apartant-se i trucant un taxi per marxar. La seva reacció va ser immediata. No va acceptar el toc. Tampoc va rebre cap disculpa. Això li va marcar profundament. Després, va decidir parlar i compartir la seva experiència. El seu gest confirma un patró reiterat. La seva denúncia revela un context laboral hostil. I sobretot, coclou una actitud de poder abusiu que vulnera la convivència professional.
Aquest cas, però, no és únic ni aïllat. Molts testimonis apunten que Morales exercia una pressió contínua i indiscriminada. La combinació de maltractament emocional i domini inadecuat crea un clima de por i desconfiança. Amb això, Charlie Pee aporta una veu valuosa i es mostra com a exemple de valentia. També insinua una xarxa d’actituds que cal combatre dins els mitjans. El seu testimoni incita a revisar protocols, formes de treball i normes de convivència a l’empresa mediàtica.
Des que Ana Polo va fer pública la seva història, hem assistit a una allau de testimonis. Moltes periodistes catalanes han compartit experiències similars. Veus com Alba Carreres, Elena Parreño o Llúcia Ramis han denunciat abusos de poder. Carreres explicava que fa anys parlar malament del presentador podia suposar perdre la feina.
Segons ella, denunciar implicava ser expulsada del mitjà. Així ho va viure en primera persona. D’altra banda, l’escriptora Eva Piquer va denunciar que un cap de redacció d’un diari va intentar apropiar-se del seu cos després d’un sopar. I ho va fer amb valentia. Aquests casos, sumats als relats de Polo i de Pee, han activat una campanya de denúncia col·lectiva.
La reacció institucional ha estat immediata. El Critic i altres mitjans han abordat la situació. Per la seva part, el Teatre Victoria ha suspès un espectacle que tenia programat Morales amb Jair Domínguez i Xavier Pérez Esquerdo. També s’hi ha afegit l’anunci d’una investigació interna a Catalunya Ràdio. L’objectiu és definir responsabilitats. A més, han anunciat plans per reforçar els mecanismes interns. En aquest sentit, la transparència pot ser clau per restaurar la confiança del públic i del personal.
Els efectes de les denúncies estan arribant a la ciutadania
L’impacte del moviment MeToo se sent a tots els nivells. Els testimonis públics han generat un debat intens. Els valors de respecte i igualtat s’han convertit en exigència social. I això és positiu. Es demana un canvi estructural. Aquests escàndols posen sobre la taula la necessitat de protocols d’assetjament. També, la formació en valors i convivència dins el periodisme. Els mitjans no poden ignorar el poder d’una denúncia creïble. Tota empresa, per petita que sigui, ha d’assumir la seva responsabilitat. Cal que les institucions actuïn.
Charlie Pee, amb la seva denúncia, posa en evidència dos punts clau: l’assetjament laboral i l’abús sexual. A més, reivindica el dret a treballar sense por. La societat espera respostes fermes i coherents. Catalunya Ràdio ha d’escoltar i actuar amb rigor. També és hora que la resta de mitjans implementin mecanismes reals de prevenció i protecció. Les víctimes ja no callen. A través d’aquest relat, Charlie Pee anima altres dones a parlar i denunciar. I confirma que un entorn i una cultura basats en la dignitat són l’única garantia de respecte.
Amb paraules clares i senzilles, Charlie Pee construeix un missatge potent. La denúncia és una invitació al canvi. Un gest que reivindica la convivència com a estil de vida professional imprescindible. El seu testimoni aporta força a un moviment que guanya impuls. Perquè la veritat no té data de caducitat, i per dignitat, hi ha qui mai no s’ha de quedar en silenci.
