Sotmetre’s a una ressonància magnètica no és mai una experiència agradable. Moltes persones pateixen claustrofòbia dins del tub estret i, a més, el soroll pot arribar a ser insuportable. Aquesta setmana, Andreu Buenafuente ha volgut explicar en primera persona com ha viscut aquesta prova mèdica, i ho ha fet amb el seu habitual to irònic i desenfadat.
Durant una nova emissió del programa Nadie Sabe Nada, que condueix amb Berto Romero, el presentador català ha relatat com ha estat la seva darrera revisió mèdica anual. Segons Buenafuente, cada any se sotmet a un reconeixement complet per controlar la seva salut, i aquesta vegada li ha tocat passar per una ressonància magnètica.
Contingut
El soroll, el gran enemic de la prova
Segons ha explicat el mateix Buenafuente, el pitjor no és només el tub estret i la sensació d’estar tancat, sinó el soroll constant i molest que genera la màquina. Malgrat que als pacients se’ls proporcionen uns auriculars amb música per intentar suavitzar l’experiència, el volum i la naturalesa dels sorolls resulten aclaparadors.
“És un soroll de l’era fax, de l’era rúter… Jo al·lucino”, ha comentat Buenafuente entre rialles i queixes. I és que, segons el presentador, resulta incomprensible que, en ple 2025, aquestes màquines continuïn fent els mateixos sons metàl·lics i pertorbadors de fa dècades.
Per intentar rebaixar el to del moment, el personal mèdic va respondre amb un somriure quan Buenafuente va demanar, seriosament, si no es podia eliminar o reduir aquest soroll. La seva petició, però, no va tenir resposta positiva.
Una segona ressonància encara pitjor
La situació va empitjorar quan, pocs dies després, Andreu Buenafuente va haver de tornar a fer-se una segona ressonància magnètica. Això va suposar repetir aquella tortura sonora durant 20 minuts. Segons ell mateix explica, està acostumat a adormir-se fàcilment en qualsevol lloc, però aquest cop ni tan sols ho va aconseguir: “Imagina’t com seria el soroll perquè ni jo vaig poder adormir-me.”
La situació li ha servit per reflexionar, i defensa que la tecnologia mèdica hauria d’evolucionar per millorar l’experiència dels pacients. Igual que es van eliminar els sorolls de les antigues connexions de fax i rúter, considera que les màquines actuals de ressonància també haurien de modernitzar-se.
El suport del públic i la comunitat mèdica
El relat de Buenafuente ha generat una onada de comentaris entre els seus oients i a les xarxes socials. Moltes persones s’han sentit identificades amb la seva queixa i han compartit experiències similars. Això ha obert un petit debat sobre com millorar l’ambient i les condicions d’aquest tipus de proves mèdiques.
Alguns professionals sanitaris han explicat que els sorolls són part del funcionament habitual de les màquines de ressonància magnètica, però reconeixen que caldria trobar solucions per reduir-ne la intensitat o, almenys, oferir opcions més efectives per alleugerir l’angoixa dels pacients.
Un moment d’humor entre la incomoditat
Fidel al seu estil, Andreu Buenafuente ha aprofitat la situació per treure-li ferro amb humor. Ha bromejat sobre la possibilitat d’incorporar música personalitzada o, fins i tot, de gravar programes de ràdio dins la màquina per fer més suportable l’estona.
Aquesta anècdota se suma a altres moments memorables que el presentador ha compartit públicament sobre la seva salut i revisions anuals. Sempre des del bon humor, però també posant damunt la taula temes importants com la necessitat de millorar la humanització de l’atenció sanitària.
Conclusió: un tema que fa pensar
Tot i que l’anècdota de Buenafuente ha estat tractada amb el seu toc d’humor característic, deixa clar que encara queda camí per recórrer pel que fa a la comoditat i qualitat de les proves mèdiques. Les ressonàncies magnètiques, imprescindibles per diagnosticar moltes patologies, podrien oferir una experiència menys traumàtica si la tecnologia fes un pas més enllà.
Aquest episodi recorda la importància de continuar actualitzant equipaments sanitaris i, sobretot, d’escoltar els pacients i tenir en compte les seves percepcions. Així, situacions com la viscuda per Andreu Buenafuente podrien convertir-se, en el futur, en simples històries del passat.
