El sistema educatiu de Catalunya viu immers en un cicle d’incertesa que afecta directament la vida dels docents. Aquesta situació no és puntual ni es limita a una època de l’any específica, sinó que es tracta d’una problemàtica crònica que es repeteix amb el pas del temps. Els retards en l’adjudicació de places, la manca de planificació i la improvisació administrativa són factors que contribueixen a aquesta inestabilitat constant, segons Neus Rossell.
Contingut
El testimoni de Neus Rossell: una veu crítica
Neus Rossell, mestra de música i copresentadora d’El búnquer a Catalunya Ràdio, viu en primera persona aquest desordre administratiu. Amb un to crític i carregat d’ironia, Rossell compara la situació amb el servei ferroviari: “Això de l’educació és com la Renfe, sempre hi ha retards i justificacions poc clares.” Aquesta metàfora il·lustra perfectament la frustració que senten molts professionals del sector, que es veuen atrapats en un sistema que sembla no aprendre dels seus propis errors.
L’endarreriment en l’adjudicació de places no és només una qüestió administrativa; afecta profundament la vida personal i professional dels docents. No saber on treballaran ni quines assignatures impartiran dificulta la planificació familiar, especialment per a aquells amb fills o responsabilitats domèstiques. “Si em toca Cadaqués, cap allà. Si em toca la Vall d’Aran, també. I si tinc sort, potser no em moc de casa”, explica Rossell, reflectint la resignació amb què molts mestres afronten aquesta incertesa.
Efectes en la salut emocional del professorat
La incertesa constant té un impacte emocional significatiu. L’estrès i l’ansietat són sentiments habituals entre el professorat, que sovint es veu obligat a viure en una mena de “llimbs” professionals fins a última hora. Aquesta situació afecta no només el benestar emocional dels docents, sinó també la seva motivació i rendiment. “Com pots preparar-te per a un nou curs si no saps on seràs ni quines matèries hauràs d’impartir?”, es pregunta Rossell.
Els efectes d’aquesta mala gestió no es limiten als docents. L’alumnat també pateix les conseqüències d’una organització deficient. Els centres educatius tenen dificultats per planificar el curs si no saben amb quins mestres podran comptar, cosa que afecta la coordinació interna i, finalment, la qualitat de l’aprenentatge. La improvisació, la manca de continuïtat i l’assignació de docents a matèries que no dominen són problemes que repercuteixen directament en l’educació dels estudiants.
Problemes estructurals i falta de previsió
Segons Rossell, el problema no rau només en els “errors tècnics” que sovint s’esmenten com a justificació. Hi ha una manca clara de previsió i planificació per part de l’administració. “Han posat places i després s’han sorpres que hi hagués tants opositors”, comenta amb ironia. Aquesta falta d’anticipació provoca colls d’ampolla administratius i retards que es podrien evitar amb una millor gestió.
Els sindicats també han denunciat el decret de plantilles, que permet als equips directius seleccionar docents de manera discrecional. Aquesta pràctica, segons Rossell, no és democràtica i pot afavorir l’amiguisme. A més, critica el model actual d’oposicions, que posa un èmfasi excessiu en el coneixement teòric en detriment de les competències pedagògiques i l’experiència pràctica.
Propostes de millora per a un sistema més eficient
Per superar aquests reptes, calen mesures concretes i estructurals. Rossell proposa:
- – Millor planificació de les necessitats educatives i una previsió acurada de les places necessàries.
- – Gestió eficient de les oposicions, amb la contractació de suficients inspectors per evitar colls d’ampolla.
- – Transparència en l’adjudicació de places, reduint la discrecionalitat en la selecció del personal docent.
- – Replantejament del model d’oposicions, donant més importància a les competències pedagògiques i a l’experiència pràctica.
L’educació pública com a pilar fonamental de la societat
Rossell conclou amb una reflexió sobre la importància de l’educació pública com a pilar fonamental d’una societat democràtica. “No podem deixar l’educació en mans de la improvisació i la desorganització. Cal una aposta ferma per un sistema educatiu de qualitat, ben planificat i amb recursos suficients.” Aquesta crida posa de manifest la necessitat urgent d’una reforma estructural que garanteixi l’estabilitat i la qualitat del sistema educatiu català.
Mentre aquesta situació no canviï, l’educació pública catalana continuarà sent víctima d’una administració que sembla improvisar sobre la marxa. I, com diu Rossell, “com més anys passen, més s’assembla a la Renfe: sempre amb retards i sense solucions.”
