El periodista, guionista i narrador Jair Domínguez (Barcelona, 1980) torna al món literari amb el seu desè títol, Els xiprers(Columna), una obra que des de la seva publicació ha aixecat expectació. A través d’aquesta novel·la, Domínguez aborda una temàtica que ens interpel·la directament: l’educació infantil en el context actual. Amb una mirada crítica però alhora irònica, l’autor ens presenta una història situada a l’Empordà que explora les dinàmiques familiars, els valors educatius i la influència del pas del temps en la formació dels nens. Els xiprers no és només una novel·la, és també una crítica a una manera d’educar que, en molts casos, pot ser contraproduent.
Contingut
L’educació sense límits: una mirada crítica
L’acció de Els xiprers se situa en una urbanització idíl·lica de l’Empordà. Un grup de famílies comparteixen el mateix model d’educació: els seus fills creixen sense autoritat, sense límits ni restriccions. El concepte d’educar sense imposar cap tipus de disciplina esdevé un dels pilars d’aquesta obra. Així, els nens tenen llibertat absoluta per fer el que volen. Els pares, amb una actitud permissiva, no imponen gairebé cap norma. Això crea una sensació d’utopia, però alhora, es converteix en una gran critica al model educatiu actual que, segons Domínguez, sobreprotegeix els infants i els nega la responsabilitat.
Jair Domínguez exposa, de manera subtil, les conseqüències d’aquest tipus d’educació que sembla propiciar l’absència de límits. A mesura que la història avança, els nens passen de ser infants a adolescents i després adults, i les dinàmiques canvien. L’obra reflexiona sobre el pas del temps i com, en certa manera, les generacions actuals s’han criat en una bombolla d’“allò que volen, quan volen”. Però aquesta llibertat sense control pot acabar passant factura, tal com ens demostra la història de Els xiprers.
Els personatges es veuen atrapats en una espiral de dependència emocional i social. Un patró que es va solidificant durant la seva infantesa. L’absència de límits, la falta d’autoritat i la permissivitat absoluta semblen ser la fórmula que dona lloc a un conflicte latent que es manifesta amb el temps. Aquest canvi en les dinàmiques de les relacions humanes és un dels temes més importants de la novel·la. Una clara crítica al model educatiu contemporani.
L’evolució dels personatges: un reflex de la societat actual
La novel·la es divideix en tres parts diferenciades que segueixen l’evolució d’aquests nens i les seves famílies a través dels anys. En la primera part, els nens són petits, innocents i curiosos. A mesura que avancen en l’adolescència, les seves relacions i les seves personalitats comencen a fer-se més complexes, i el conflicte es fa evident. Finalment, en la tercera part de la història, els nens es converteixen en adults que han de fer front a les decisions que van prendre durant la seva infància.
Els personatges representen diferents models de comportament. Cada un d’ells porta una càrrega emocional que els condiciona en la seva vida adulta. Un d’aquests personatges és en Bru. Un noi que neix amb el do de veure el futur, una capacitat que simbolitza la idea de l’impossibilitat d’escapar del propi destí. Així, Jair Domínguez introdueix un element de ciència-ficció que serveix com a metàfora de la rigidesa del destí i les limitacions que tots, en el fons, portem amb nosaltres. Tot i que el context és fictici, la crítica social que fa Domínguez sobre les relacions humanes i l’educació infantil és ben real.
A través d’aquest salt temporal i de la transformació dels seus protagonistes, Els xiprers ens mostra com el pas del temps és un factor clau en el procés de maduració personal. Els nens que viuen a l’urbanització idíl·lica de l’Empordà han estat sobreprotegits. Aquest amor cec de les seves famílies es converteix en una càrrega emocional difícil de portar a mesura que creixen. Aquesta reflexió, segons l’autor, s’ha de vincular també amb una crítica a l’educació moderna, que sovint es caracteritza per l’excés de protecció i per l’absència de limitacions.
Jair Domínguez reflexiona sobre la condició humana
Jair Domínguez, amb una prosa fresca i carregada d’humor, reflexiona sobre la condició humana, la pèrdua de la innocència i el destí. Però també fa una crítica implícita a una societat que ha creat una generació de joves que tenen tot al seu abast, però no saben com gestionar-ho. La novel·la es converteix així en un mirall de la nostra societat, una que tendeix a sobreprotegir i a evitar els conflictes reals.
Amb Els xiprers, Jair Domínguez ha creat una obra que no només tracta de l’educació infantil, sinó que també ens interpel·la com a societat. La llibertat de l’autor per explorar temes com el pas del temps, les relacions humanes i la destrucció de les dinàmiques familiars elabora una història que és molt més que una simple crítica a l’educació, és una reflexió sobre el futur de la nostra societat.
Domínguez reconeix que la literatura li serveix per trobar una llibertat que no té en altres mitjans, i aquesta llibertat és palpable en el seu estil narratiu. Segons ell, la satisfacció no es produeix immediatament com a la ràdio o la televisió, però és més completa quan algú es veu reflectit en la història. I sens dubte, Els xiprers aconsegueix aquest efecte: fer-nos reflexionar sobre la nostra manera d’educar i les conseqüències que aquesta educació pot tenir en el futur de les nostres generacions.
