Biografia
El primer campió espanyol a la categoria màxima del motociclisme, Álex Crivillé. Anem a explorar els detalls de la seva destacada carrera esportiva. Espanya és reconeguda com un referent en el món del motociclisme, destacant tant en la formació de nous pilots com en la consecució d’èxits a la màxima categoria. En revisar l’historial dels campions del món espanyols, es pot observar una llista extensa de noms que han deixat la seva empremta al llarg dels més de 70 anys d’existència del Campionat del Món de Velocitat. No obstant això, no tots han adquirit la mateixa notorietat, ja sigui per haver assolit l’èxit en categories de cilindrada més baixa o perquè la seva personalitat no ha transcendit de la mateixa manera.
Un dels que ocupa un lloc molt especial en aquesta llista és, sens dubte, Álex Crivillé. I és que “Crivi” va ser el primer d’ells a proclamar-se campió del món a la categoria reina quan aquesta era coneguda com a 500 centímetres cúbics. Per ser un dels pioners que van obrir el camí al que ha vingut després (i continua venint) en aquest esport per a Espanya, en les properes línies ell serà el protagonista.
Informació sobre l’Alex Crivillé
Després d’haver situat adequadament la figura d’Àlex Crivillé en el seu context, ara és el moment de centrar-nos en la substància de la qüestió i abordar la figura de l’expilot català, posant èmfasi en els seus primers passos en el món de la moto, tot el que va aconseguir durant la seva carrera esportiva i en què està immers després de la seva retirada.
Nom:
Alex Crivillé Tapias
Data de naixement:
Va nèixer el 4 de març del 1970.
Lloc de naixement i on viu actualment:
Ha nascut a la localitat de la Seva, a la província de Barcelona. Actualment segueix vivint a la ciutat condal.
Parella
La parella de l’Alex Criviller és l’Ana Nogué. Els va presentar una amiga comuna i, inevitablement, es van anar acostant. Ana Nogué tenia 15 anys i Álex Crivillé només dos més. L’any següent, al 1989, van començar a sortir. “No me’l va demanar. Senzillament, va succeir”, recorda Ana, que llavors estudiava a Irlanda. Crivillé va anar-hi dues vegades per veure-la i li va enviar bitllets perquè anés a veure’l córrer a Jerez i a França. Aquell mateix any 1989, el primer junts, ell era campió del món de 125. La cursa de Brno, en la qual va guanyar el Mundial, la va veure Ana a casa dels pares del seu noi. Ara ja no és capaç de veure les curses. “Hi faig una ullada, de reüll, de tant en tant. Però em poso molt nerviosa, prefereixo no mirar”.
“El 1991 vam fer una pausa a la relació”. I el 1992 van tornar junts. Aquell any Crivillé va passar a 500 i va guanyar el seu primer gran premi, a Assen.
Ana va abandonar els seus estudis de relacions públiques i va començar a treballar a temps complet per al seu noi. Actualment porta la seva agenda, part de les relacions amb la premsa i el lloc web del pilot (www.alexcriville.com). Respon els missatges dels internautes, organitza la botiga que han creat a Internet i filtra les seves trucades de telèfon.
“El que més em molesta és que per a molts sóc la nòvia d’Álex i no Ana”, diu frunzint el front, tot i que després es relaxa recordant-se de Nick. Nick? “Era un cavall precios que em va regalar. Va morir. És el que més il·lusió m’ha fet de tots els seus regals”.
Ana és la filla de Ramón Nogué, cinc vegades campió del món d’hoquei sobre patins. Va jugar a la selecció espanyola en l’època de Carlos Trullols, el històric porter després seleccionador. El pare d’Ana també seria directiu de l’Espanyol, abans que fos Societat Anònima Esportiva. “En l’època de Clemente, finalista de la UEFA”.
Fills de Alex Crivillé
Amb la seva nòvia de sempre, Anna Nogué, a qui va conèixer a l’adolescència. Ara per ara, segueixen junts, feliçment casats i han tingut tres fills en comú: Àlex, Maria i Jan, amb edats compreses entre els 18 i els 9 anys. La seva relació, que va començar en els primers anys de les seves carreres, ha crescut i s’ha consolidat al llarg del temps. Amb una base de confiança i suport mutu, han construït una família que ha compartit moments d’alegria, reptes i èxits. Les edats variades dels seus fills han portat diversitat i vida a la seva llar, creant una unió fortament lligada pel vincle de l’amor i la complicitat. En la seva vida conjunta, han superat els desafiaments que la vida els ha presentat, construint un camí ple de records i experiències compartides. La seva relació continua sent una font d’inspiració per a aquells que els envolten, mostrant que l’amor i la dedicació poden ser la força que manté unida una família al llarg del temps.
Professió
Malgrat que la moto i, en concret, les dues rodes el fascinaven, la veritat és que no va començar a competir fins ben entrada l’adolescència. Als 15 anys comença a codejar-se amb altres joves en certàmens juvenils de certa importància. Va ser la seva victòria al Critèrium que organitza la popular revista Solo Moto la que li va donar certa popularitat i el va situar com una promesa de futur.
Com es pot apreciar, els seus inicis no tenen res a veure amb els d’altres pilots més precoces i que han crescut en una època amb més mitjans tècnics i econòmics al seu abast. En el seu cas, va ser una Honda de 75 centímetres cúbics la que el va acompanyar cap a l’èxit esmentat i els responsables de Derbi van apreciar unes qualitats dignes dels millors.
Les portes del cel que és l’elit del motor se li van obrir i va fitxar per la marca espanyola per disputar el Campionat d’Europa de 80 centímetres cúbics. El seu company d’equip, Julián Miralles, va ser el campió, però aquell jove Crivillé va demostrar que el millor estava per arribar amb la seva tercera posició final. Això sí, va deixar la seva empremta guanyant a la catedral del motociclisme, Assen. Després de consolidar-se entre els millors d’aquesta cilindrada al Vell Continent, el seu debut en el mundial no es va fer esperar gaire, ja que va tenir lloc al Gran Premi d’Espanya de 1987 sobre el circuit de Jerez.
Àlex Crivillé pot ser un dels millors debutants en la història del mundial de motociclisme, i és que en la seva primera cursa va pujar al segon esglaó del podi en la cursa que, recentment, s’ha citat per aquestes línies. Només Jorge Martínez Aspar va evitar que fos el somiat imposant-se per una diferència d’una mica més d’un segon a un jove de 17 anys amb ganes d’èxit.
I va tenir a prop el primer títol l’any següent, 1988, quan va quedar subcampió i va compatibilitzar la seva participació amb la de 125cc, en la qual corria per a Hummel. Va ser l’últim any en què es permetia participar simultàniament en dues cilindrades diferents, la qual cosa havia possibilitat abans la gran quantitat de títols d’altres com Ángel Nieto o Giacomo Agostini. I al tercer any en el Campionat del Món, va arribar el primer dels seus títols. Després de la primera presa de contacte de la campanya anterior, Àlex Crivillé es va proclamar rei dels 125cc. En aquest èxit va ser acompanyat de l’equip de JJ Cobas i d’una Cobas-Rotax que el va portar cap a 5 victòries i 9 podis. En aquell moment, portava el dorsal 28 al carenat, el que va lluir en els seus inicis mundialistes.
El seu èxit li va permetre promocionar a 250 centímetres cúbics, però en el quart de litre les coses no van ser massa bé, per dir-ho suament: primer amb Yamaha i novament amb Cobas, que el 1991 es va aliar amb Honda per competir. En aquest bienni de la, per aquell temps, categoria intermèdia, els seus millors resultats van ser dos 5ens llocs a Hongria i a l’actual República Txeca. No va tenir motos competitives ni sort, però tot i això va promocionar a la categoria reina de 500 centímetres cúbics l’any olímpic 1992. Amb Honda comença el seu periple entre els millors del planeta, per ser exactes dins de l’estructura de l’equip de Sito Pons, que només compta al seu box amb ell. Amb el discret bagatge dels anys anteriors en 250cc, va sorprendre a tothom pujant al podi en la seva tercera cursa a la categoria, el Gran Premi de Malàisia disputat sobre el traçat de Sepang.
La cosa no es va quedar aquí, ja que a Assen, és a dir, 5 carreres després, va aconseguir la seva primera victòria. No hi havia millor escenari per estrenar-se com a guanyador en els 500cc que la Catedral del motociclisme, tot i que posteriorment no va tornar a pujar al podi en els grans premis restants. La seva carta de presentació la va tancar amb una 8a posició final a la classificació general i 59 punts al seu caseller.
El 1993 continua al costat de Sito Pons i torna a pujar al podi a Jerez i a Assen amb sendes terceres posicions. Com a conseqüència de la introducció del nou sistema de puntuació, millora notablement la seva puntuació fins arribar a les 117 unitats, però repeteix la 8a plaça final. Tot i que no aconsegueix progressar massa, fitxa per l’equip oficial de Honda amb vistes a lluitar i aconseguir el títol de 500cc. Al seu costat va tenir, ni més ni menys, que a Mick Doohan, el gran dominant de la dècada dels 90.
Amb l’australià va protagonitzar una històrica rivalitat, que va venir motivada per la persecució d’un objectiu esportiu comú i incidents diversos. Per a la memòria queda aquest espectacular duel a Jerez de 1996 en què el públic va envair la pista abans que la cursa toqués a la seva fi després d’escoltar el locutor cantar, erròniament, la seva victòria, la qual cosa, probablement, va repercutir en la caiguda que va patir Crivillé.
Amb l’equip més fort del moment es va estrenar al Gran Premi d’Europa de 1995, que es va celebrar a casa seva: Montmeló. Va ser un avís del pilot madur que es veuria en els anys vinents, sobretot el següent, quan arriba el subcampionat. Per aquella època, Doohan, el cop anímic de la pèrdua del seu pare i una greu lesió al canell durant els entrenaments de la cursa d’Assen són els únics en evitar que es coroni campió. No obstant això, en aquest 1997 que es lesiona, aconsegueix vèncer a Phillip Island, la casa del seu company i rival, mentre que aquest es va anar a terra.
Amb un Max Biaggi que havia irromput amb força, el 1998 queda tercer, afectat emocionalment per la trista mort del seu progenitor. La millor dedicatòria i regal que li podia fer se la va fer el 1999, quan es va proclamar campió del món de 500cc per fi sobre el traçat brasiler de Nelson Piquet, l’antepenúltima cita d’aquell campionat.
Cal dir que la espectacular caiguda de Doohan a Jerez, i que li va acabar costant la retirada, també va jugar un paper important en el desenllaç, però la veritat és que, després de diversos anys en la lluita pel títol, per fi va poder aconseguir aquesta merescuda corona. Aquest èxit va marcar un abans i un després per al motociclisme espanyol com s’ha explicat al principi, ja que aquesta cilindrada s’havia mostrat maleïda per als pilots d’Espanya, però ell es va encarregar de posar fi a la maledicció i demostrar que tota maledicció arriba al seu fi.
Els dos anys següents no es va mostrar, ni de lluny, tan fort com en els anys anteriors, de manera que va acabar en 9a i 8a posició en les temporades 2000 i 2001, respectivament. L’explicació a aquesta caiguda de rendiment pot estar en l’anunci de la seva retirada el 2002. El mateix Crivillé va assegurar, en aquella roda de premsa de maig de 2002, que havia patit desmaiaments i atacs epilèptics en diverses ocasions. Un cop replantejada la seva vida, Àlex Crivillé va començar a dedicar-se més a una de les seves altres passions, els cavalls, i a comentar les curses del mundial en diverses de les diferents televisions espanyoles que han retransmès i retransmeten, per la qual cosa ara veu els toros des de la barrera aportant els seus coneixements als apassionats que s’enganxen al televisor en cada cursa a Espanya. Va ser una pena veure’l dir adéu al motociclisme amb tan sols 32 anys, perquè sens dubte que sense aquests problemes de salut hauria fet gaudir molt més, però és un plaer sentir-lo en cada gran premi.
Xarxes socials
Alex Crivillé fins fa pocs anys, no era gaire actiu a les xarxes socials. Actualment, l’utilitza molt per publicar informació relacionada amb les feines i projectes que va treballant. També durant èpoques concretes per mostrar la seva idíl·lica familia.
Deixa un comentari