La llegítima és una institució clàssica del dret successori que limita la llibertat de testar amb la finalitat de protegir determinats familiars del causant. A Catalunya, la llegítima presenta una regulació pròpia i diferenciada respecte del dret comú espanyol, amb trets que la converteixen en un mecanisme clarament patrimonial i no pas successori en sentit estricte. Es troba regulada al llibre quart del Codi civil de Catalunya, relatiu a les successions.
Contingut
Concepte i naturalesa jurídica
En el dret civil català, la llegítima es defineix com el dret de crèdit que la llei atribueix a determinades persones -els legitimaris- contra l’herència del causant. Aquesta concepció creditícia implica que el legitimari no és hereu, ni adquireix una quota del cabal hereditari, sinó que ostenta un dret a percebre una quantitat econòmica concreta.
Aquesta naturalesa diferencia clarament la llegítima catalana del model del Codi civil espanyol, on la llegítima es configura com una porció de béns de l’herència. A Catalunya, el legitimari és creditor de l’herència, amb totes les conseqüències jurídiques que això comporta, tant en l’àmbit de la responsabilitat patrimonial com en el règim de prescripció.
Persones legitimàries
Tenen dret a la llegítima:
- Els fills del causant, per parts iguals.
- Els descendents dels fills premorts, per dret de representació.
- Els progenitors del causant, únicament en defecte de descendents.
Queden expressament exclosos de la condició de legitimaris el cònjuge vidu o la parella estable supervivent, sense perjudici dels drets successoris que els puguin correspondre per altres vies, com l’usdefruit o la quarta vidual.
Quantia de la llegítima
La llegítima catalana ascendeix a una quarta part del valor líquid de l’herència. Aquesta proporció fixa reforça la llibertat de disposició del causant, que pot atribuir lliurement les tres quartes parts restants del seu patrimoni.
Per al càlcul de la llegítima, es parteix del valor dels béns relictes en el moment de la mort del causant, deduïts els deutes i càrregues hereditàries. A aquest valor s’hi han d’afegir determinades donacions efectuades en vida, amb l’objectiu d’evitar que el causant pugui defraudar els drets dels legitimaris mitjançant disposicions inter vivos.
Pagament i formes de satisfacció
La llegítima s’ha de satisfer, com a regla general, en diners, encara que el causant pot disposar expressament que es pagui mitjançant béns de l’herència. En absència de disposició testamentària, correspon a l’hereu decidir la forma de pagament.
La llei admet el pagament ajornat de la llegítima, sempre que es compleixin els requisits legals i es meritin els interessos corresponents. Això permet una major flexibilitat en la gestió del patrimoni hereditari, especialment quan l’herència està composta principalment per béns immobles o actius de difícil liquidació.
Prescripció i protecció del dret legitimari
L’acció per reclamar la llegítima prescriu als deu anys a comptar des de la mort del causant. Aquest termini ampli respon a la naturalesa creditícia del dret i a la voluntat del legislador de garantir una protecció efectiva als legitimaris.
A més, el dret a la llegítima gaudeix d’una protecció reforçada davant de disposicions testamentàries que en perjudiquin l’import. En cas d’infracció, el legitimari pot exercir accions de reducció de les disposicions inoficioses, tant mortis causa com inter vivos.
Desheretament i causes d’extinció
El dret a la llegítima pot extingir-se mitjançant el desheretament, sempre que concorri alguna de les causes taxades per la llei, com ara el maltractament greu o la manca manifesta de relació familiar exclusivament imputable al legitimari. El desheretament ha de ser expressament disposat en testament i pot ser objecte d’impugnació judicial.
Altres causes d’extinció del dret legitimari són la renúncia, la prescripció, la indignitat successòria o el pagament efectiu de la llegítima.
Consideracions finals
La regulació de la llegítima a Catalunya reflecteix un equilibri entre la protecció familiar i la llibertat de testar, amb una clara voluntat de simplificació i flexibilitat. El seu caràcter de dret de crèdit, la reducció del percentatge legitimari i la delimitació estricta dels legitimaris responen a una concepció moderna del dret successori, adaptada a la realitat social i econòmica actual.
En la pràctica, una correcta planificació successòria exigeix conèixer amb precisió el règim de la llegítima catalana, tant per evitar conflictes familiars com per garantir la seguretat jurídica dels hereus i legitimaris. En aquest sentit, l’assessorament jurídic especialitzat continua essent una eina clau per cercar solucions eficients i conformes a dret.
Maria de Montserrat Romaguera i Edo
Advocada