Álex Corretja, un dels esportistes més estimats del tennis català i internacional, ha sorprès amb una confessió molt personal. L’extenista, que sovint comparteix reflexions sobre l’esport i la vida, ha explicat com li agradaria que fos el seu final i per què ha triat l’edat de 92 anys. Una declaració íntima que barreja records, emocions i una manera molt clara d’entendre la vida.
En un format radiofònic marcat per l’autenticitat, Corretja ha reconegut que no va ser fàcil parlar de la mort. Tot i això, ho ha fet amb serenitat i amb un punt d’humor que el caracteritza. Amb la seva veu propera, ha aconseguit convertir un tema complex en una reflexió sobre la importància de viure plenament.
Contingut
El simbolisme del número 92 i el record de Barcelona
Corretja va deixar clar que no vol viure més enllà del necessari. No es veu arribant als 104 anys, com alguns altres convidats del programa. Prefereix posar el límit en els 92. I el motiu és profundament simbòlic. Segons ell, el 1992 va marcar un abans i un després. Aquell any Barcelona va acollir els Jocs Olímpics, un esdeveniment que va transformar la ciutat i també la seva carrera esportiva.
Per a Corretja, el número 92 representa un moment d’orgull col·lectiu i personal. Va ser l’any que va consolidar la seva passió pel tennis i el va apropar a la dimensió professional definitiva. Triar aquesta edat, per tant, no és un caprici. És un homenatge a un any que va donar sentit a moltes coses de la seva vida.
A més, insisteix que vol arribar a una edat en què encara es pugui valdre per ell mateix. No vol convertir-se en una càrrega per a ningú ni viure amb dolor. Aquesta visió pràctica i plena de respecte pels altres reforça la seva manera de veure el pas del temps.
També ha revelat on voldria morir: a casa seva, a Sant Cugat del Vallès. Un lloc tranquil, íntim, on s’ha construït com a persona i com a pare. El seu vincle amb la família i amb l’entorn proper és tan fort que no concep un altre escenari.
Una visió senzilla i emotiva sobre la mort
En parlar de la mort, Corretja mostra una gran naturalitat. Vol que sigui un moment senzill, sense dramatismes. “M’agradaria acomiadar-me de la meva parella, de la meva família i dels meus éssers estimats”, va afirmar. Amb aquesta frase, resumeix la seva manera de ser: propera, familiar i carregada d’afecte.
També va explicar quina seria la cançó del seu funeral. La seva elecció va sorprendre molts: I will survive de Hermes House Band. Un himne a la supervivència i a la força interior que l’ha acompanyat en els moments més importants de la seva vida esportiva i personal. Triar aquesta peça no és només una declaració musical. És també un missatge de vitalitat i resistència.
Pel que fa al seu epitafi, Corretja ho té clar: “Álex Corretja, quin bon rotllo que donava”. Amb aquest missatge, vol que el record que perduri sigui el d’una persona positiva, alegre i capaç de transmetre energia. És una mostra d’humilitat i d’esperit optimista, allunyada de grans formalismes.
Aquesta sinceritat ha generat una connexió immediata amb l’audiència. Molts seguidors han destacat la seva capacitat per parlar de la mort sense por, amb naturalitat i fins i tot amb tendresa. Un enfocament que trenca tabús i que obre la porta a parlar de temes que sovint evitem.
El llegat d’un esportista i comunicador
La confessió de Corretja arriba després d’una trajectòria plena d’èxits i reptes. Exnúmero dos del rànquing mundial, finalista de Roland Garros i capità de l’equip espanyol de Copa Davis, ha estat sempre un esportista de referència. La seva manera de competir i la seva entrega l’han convertit en un model per a molts joves tennistes.
Després de la retirada, no s’ha allunyat del tennis. Ha estat comentarista, analista i veu autoritzada en diversos mitjans. La seva opinió sobre partits i jugadors com Carlos Alcaraz té un pes indiscutible. Aquesta faceta l’ha consolidat com a comunicador i com a pont entre el passat i el present del tennis espanyol i català.
Ara, amb aquesta reflexió sobre la mort, ha mostrat una altra cara. Una dimensió més íntima i personal que completa el retrat d’una figura molt estimada. El públic no només veu en ell un esportista d’èxit, sinó també una persona propera i sincera.
El seu missatge, més enllà del titular, és clar: viure intensament i marxar en pau. Sense allargar innecessàriament el temps, sense patir, i envoltat de les persones que estima. Una visió que, encara que pugui sorprendre, transmet serenitat i sentit comú.
Viure amb plenitud, acomiadar-se amb calma
La confessió d’Álex Corretja no és només una anècdota. És un recordatori que la vida és fràgil i que val la pena viure-la amb plenitud. Posar límits a l’edat no és un desig morbós, sinó una manera d’expressar què vol dir viure amb qualitat i dignitat.
En un món on sovint evitem parlar de la mort, les seves paraules obren un debat necessari. Què vol dir envellir bé? Què vol dir arribar al final de la vida amb serenitat? Corretja ha donat la seva resposta personal, però també ha convidat a reflexionar a tots aquells que l’escolten.
La seva manera de parlar, senzilla i directa, ens recorda que darrere de cada esportista hi ha una persona amb pors, somnis i desitjos. El seu testimoni reforça la idea que l’èxit no només es mesura en títols, sinó també en la coherència amb què es viu cada etapa. Álex Corretja ha tornat a demostrar que és molt més que un extenista d’èxit. És un home que parla amb el cor i que sap transmetre valors. I la seva confessió sobre la mort, lluny de ser un final trist, és un cant a la vida.