Entrevistem a la guionista, directora i actriu Aina Clotet amb motiu de l’estrena de la seva pel·lícula ‘Viva’ després de ser guardonada amb el Premi Revelació a la Setmana de la Crítica del Festival Internacional de Cinema de Canes. La cineasta catalana dirigeix ara en solitari el seu primer llargmetratge després de codirigir amb Mar Coll la multipremiada minisèrie per 3Cat ‘Això no és Suècia’ (2022). En aquesta conversa, Aina Clotet ens parla de les seves diverses facetes en la creació artística i d’ingredients indispensables com l’humor. Ens explica, també, com va sorgir la idea de ‘Viva’ i del personatge de la Nora que travessa un atzucac vital que l’empeny impulsivament endavant.
-Després d’una llarga trajectòria com a actriu en teatre, cinema i televisió, què et va impulsar a la direcció cinematogràfica primer a ‘Això no és Suècia’ i ara amb ‘Viva’?
“Jo crec que l’impuls de la direcció comença fa molts anys amb les ganes d’explorar i explicar històries que em moguessin i que em commoguessin. Vaig fer el meu primer curtmetratge, ‘Tiger’, ara ja fa deu anys, de fet. Jo crec que neix a la universitat les ganes de dirigir, o sigui, farà vint anys que vaig pensar que un dia volia dirigir. És veritat que en aquell moment jo estava molt concentrada en la interpretació, era la meva gran passió. Llavors, fa deu anys, vaig dir “crec que vull començar a explicar les meves pròpies històries”.
-L’escriptora del guió és doncs una part fonamental en la creació dels teus projectes?
“Sí. O sigui, la direcció, sobretot, la gaudeixo explicant coses que creo. No vol dir que, a vegades, potser en un futur, pugui participar en un projecte que m’arribi extern. Però sobretot entenc i penso després, també, en l’àmbit visual, com dirigir les coses que entenc molt profundament, emocionalment. I tant ‘Tiger’ com ‘Això no és Suècia’ com ‘Viva’ són històries que neixen molt de mi. Amb la guionista Valentina Viso crec que juntes ens equilibrem molt bé a escala de tons, ens ho passem molt bé i crec que amb l’humor entrem en temes que ens preocupen.”
-Com ha estat el pas de dirigir una minisèrie com ‘Això no és Suècia’ a debutar en el llargmetratge amb ‘Viva’?
“Doncs sempre fa vertigen perquè la minisèrie ja va ser com pujar l’Everest. Però hi vaig pujar molt ben acompanyada perquè tenia la Mar Coll, que és una de les directores que més admiro, al meu costat. He de dir que a ‘Viva’, és veritat que la dirigeixo jo sola, aquí em va fer molt de vertigen quan vaig començar. Però també hem tingut molta gent a prop, molt important, que ha fet que ho pogués viure amb plaer, amb risc i amb sensació que tens persones que et donen la mà.”
-En els teus projectes la direcció i la interpretació van sempre unides com un lligam indestriable?
“Mmm. Crec que no va lligada. M’agradaria un dia dirigir coses on segurament no hi haurà un personatge protagonista que jo encarni, perquè potser serà un altre gènere, una altra edat. Però sí que és veritat que reconec que, de moment, des de la interpretació també sé com entendre molt bé el to que estic escrivint. Llavors hi ha una cosa com de sensació de control des de dins que em genera com un diàleg entre la direcció i la interpretació. Sí que reconec que des de dins, des de la interpretació, sento la manera de dirigir.”
-Ets una artista polifacètica perquè a part d’escriure, dirigir i interpretar, també participes en la producció dels teus projectes?
“Pel que fa a la producció vull dir que estic al costat d’Edmond Roch, que és un productor enorme i excel·lent, que és realment qui ha liderat el projecte i de qui hem après moltíssim. Ell al capdavant d’Ikiru Films va ser el productor que jo vaig voler trucar quan tenia el primer tractament de ‘Viva’. Ell m’ha volgut acompanyar i donar suport i considero que ha estat, d’una manera exemplar, al meu costat, donant-me tota la llibertat del món, però alhora també sent exigent amb algunes coses que m’han fet millorar. I m’encantaria tornar a repetir al seu costat perquè he sigut molt feliç. A Funicular Films, que és la meva productora, participem en la producció, evidentment, però Ikiru Films ho han liderat i per res del món tinc tots els barrets sola.”
-Participar directament en totes les fases de la creació artística és una manera de controlar el projecte, l’obra final?
“Jo crec que hi arribo des d’un lloc de ganes d’aixecar el projecte. Mira que soc una persona que m’agrada el control i que sempre explico personatges que han de deixar anar el control i tot això. Però crec que, en aquest cas, no ve tant de voler controlar-ho tot com de les ganes que tiri endavant el projecte. Sí que és veritat que tens una mirada sobre tots els terrenys i fa que hi hagi alguna cosa més d’obra global. Sí que em poso els dos barrets, però he de reconèixer que rodant la directora guanya terreny i defensa el que necessita la pel·lícula.”
-D’on sorgeix la idea de ‘Viva’?
“Neix de les ganes de treballar dos temes que sentia que tenien molta connexió. Que són la por, o sigui, explorar com la por ens condiciona les nostres relacions, cas de la por més final de totes, que és la por a la mort. I com sentia que aquesta por estava vinculada amb el tipus de vincles que generem i, sobretot, els vincles amb l’amor romàntic. D’aquesta connexió doncs neix aquest personatge, la Nora, que està enganxada a dos homes. Entre la relació de tota la vida, les estructures que sempre ha tingut, i aquest noi jove que representa una vida on no hi ha garanties. Més endavant, va aparèixer la idea d’una dona que ha sobreviscut a un càncer.”
-La pel·lícula comença de forma directa, explícita, sense preàmbuls, amb l’escena d’una mamografia. És com una plantofada, diria?
“Sí. Això ha sigut també una recerca que hem fet en el muntatge amb l’Aina Calleja. Perquè no era una escena que estava d’entrada a la pel·lícula. Tenia molt clara que havia d’aparèixer, però no molt tard. I sentíem que, de cop i volta, era una manera d’obrir la pel·lícula de forma directa i de plantar clarament el conflicte del personatge i a partir d’aquí llençar-lo cap a un espai més lluminós i d’humor. Però sí que volíem com fixar una mica les bases. I també és una metàfora, aquesta imatge d’un pit aixafat, un personatge que se sent aixafat, i que vol alliberar-se.”
-La pel·lícula es mou entre diferents registres, primer sembla un drama i després es passa a la tragicomèdia, no?
“Sí. De fet, el que més volia jo és que fos comèdia. Més tard sé que fluctua molt i que té moments molts dramàtics. Realment, per mi, l’humor i la comèdia és el que més m’agrada i el que més intento que tinguin els projectes que dirigeixo. Que hi hagi una mirada irònica, de no prendre’ns seriosament del tot. Encara que vulgui tocar temes profunds, que hi hagi aquesta distància i aquesta ironia, em semblava necessari. Per mi, és la manera que tinc d’aproximar-me a la vida. I també crec que és la manera d’acostar-nos a les coses més complexes.”
-Precisament et volia preguntar això sobre que l’humor resulta indispensable en la teva obra?
“Sí. Crec que em surt bastant com d’una manera orgànica la manera de mirar el món que tenim amb la Valentina. Però també hi ha alguna cosa com de terapèutic per mi en l’humor. Sento que és la manera que tinc de prendre’m seriosament i de viure una mica millor una vida que a vegades és bastant complicada”
-‘Viva’ transmet un estat de frisança de la protagonista en aquesta cruïlla vital que travessa, com una fugida endavant?
“La pel·lícula explica aquestes ganes ferotges que té de viure intensament, aquest desig de viure. I per mi sí que volia que acabessis la pel·lícula amb ganes de viure, amb ganes de viure en present. Que sí, que la vida és impermanent, un dels conceptes que jo volia parlar més en la pel·lícula, també, que no hi ha garanties, que podem tenir un accident de cotxe, ens poden passar coses. Però mentre no ens estan passant, o mentre les hàgim superat, perquè estem aquí, i estem vius i intentem viure de la millor manera.”
-A ‘Viva’ tenim la imatge recurrent de les cicatrius en el cos de la Nora fruit d’una intervenció. És com una traducció de les seves ferides interiors, no?
“Cent per cent. I de fet d’aquí va venir la idea de fer que just hagués passat un càncer de mama la Nora. Volíem mostrar aquesta cicatriu que li quedava, aquesta por. Sentíem que teníem també una manera de parlar de la malaltia que afecta moltes dones i afecta el cos de la dona. Com que volíem fer un cant a la vida i a la reapropiació del propi cos, del mateix desig, doncs ens semblava que era molt simbòlic. I que també podia ser bonic tenir un cos d’una dona tractat d’aquesta manera.”
-‘Viva’ és una pel·lícula molt desinhibida, desacomplexada, on ets mostres nua i tens escenes de sexe pujades de to?
“Les escenes sexuals i d’intimitat jo sentia que havien de tenir una temperatura elevada perquè era la manera també d’ensenyar-nos la por que tenia el personatge. Que havíem d’estar a l’altura perquè d’aquesta manera entendríem realment el què li està passant a escala interna. I perquè sentia que, també, precisament pel cos que té la Nora, era important mostrar-ho amb aquesta naturalitat i amb aquesta desinhibició”.
-‘Viva’ també fa sevir el tema de la sequera. Quin valor simbòlic té aquest element associat al personatge de la Nora?
Sí. Necessitàvem que la pel·lícula tingués un marc que ens ajudés també a entendre la crisi del personatge, un marc extern. I just estàvem passant a Catalunya una sequera extrema que ens tenia a tots angoixats i preocupats. Estem en un canvi mediambiental inqüestionable i sentíem que havíem de pujar una mica el nivell, creant una mínima distopia. Ens rodejava un entorn de sequera extrema on també la salut mental està en primer terme. Després tenim aquest personatge científic que també està intentant trobar la manera d’allargar la vida de les cèl·lules amb uns estudis basats en estudis reals. Em semblava superinteressant com a mirall d’una noia que té molta por de morir en una pel·lícula que parla de la impermanència.”
-A ‘Això no és Suècia’ parles de la maternitat i a ‘Viva’ del càncer de mama. Amb aquesta mirada femenina podem parlar d’un cinema de dones?
“No crec que això existeixi. Crec que el cinema té moltes mirades i que nosaltres consumim un cinema liderat majoritàriament per homes i no s’havia categoritzat pas. Sento que, a més, és una pel·lícula que, evidentment, pot interpel·lar a moltes dones, però també està connectant amb molts homes. Desitjo molt que els homes vagin a veure la nostra mirada com nosaltres hem anat a veure la mirada masculina durant molts anys. I crec que fa falta encara més mirades, més personatges femenins que ens expliquin en tota la dimensió el què som.”
-Podríem dir que la Nora es divideix entre el seny i el sentiment, la raó i la rauxa, l’impuls descontrolat?
“Sí. És un personatge que té una guerra entre el cap i el cos, entre el que pensa i el que sent, entre el seny i la rauxa, que serien dues paraules boniques catalanes. Sí, sí, tal qual. Parla molt de la lluita, de la contraposició de forces, en molts aspectes, des de la por i el desig al canvi del cos. També aquestes estructures que li comencen a pesar i la necessitat que té d’una vida més impulsiva, més imprevisible, més intuïtiva.“
-Com valores la teva participació amb ‘Viva’ en la secció la Setmana de la Crítica en el marc del Festival de Canes, el millor aparador mundial de cinema i, per descomptat, el premi obtingut a millor revelació?
“Ha estat un regal increïble. Que la Setmana de la Crítica de Canes ens agafés entre les set pel·lícules a competició després d’haver-ne vist mil i escaig, em sembla d’una fortuna gegantina. Et donen una oportunitat immensa que la pel·lícula viatgi, que s’obri al món, que connecti amb altres persones més enllà d’aquí. I tant de bo que faci que la gent s’animi a anar al cinema ara que ja està en sales. Fa molt feliç això després de tant d’esforç i tanta feina. I després que ens donessin el premi d’interpretació i revelació. Ens omple a tots els que l’hem fet de molt d’agraïment i de molt d’orgull.”
– Enmig d’un repartiment extens ens sobta l’agradable presència de la Lloll Bertran, una actriu que en cinema s’ha prodigat ben poc?
“Recordo que quan va venir al càsting, ella mateixa ja estava superagraïda que l’haguessin convocat a un càsting, perquè no n’havia fet quasi mai per cinema. Jo era superfan de la Lloll, de petita. I quan vam tenir la idea de convocar-la buscàvem una actriu que tingués la mirada i l’humor d’una manera molt intrínseca. Perquè en l’àmbit del guió era un personatge que m’estimava molt, però podia ser cru. Però la Lloll té una tendresa i encara que el que digui sigui fort i exigent, com és el personatge de la mare de la Nora, no la deixes d’estimar, no la deixes d’entendre. Té aquesta dualitat que buscava. I en això la Lloll és una gènia.”
-En la teva nova faceta com a directora, has aparcat el teatre, no?
“Espero que no. I, de fet, trobo a faltar molt el teatre. Trobo molt a faltar fer teatre, la veritat. Els últims anys no ho he pogut fer perquè pel que fa a calendaris era impossible, la direcció t’absorbeix moltes vegades i molt de temps. I no he tingut l’espai. Però m’agradaria moltíssim tornar a fer teatre, que és el lloc on més creixes com a actor. El trobo molt a faltar. Així que tant de bo que sigui aviat”.
-Sé que és una pregunta difícil, però què triaries entre el teatre, cinema o televisió?
“Soc una persona apassionada, com es pot veure en els projectes que dirigeixo, i m’agraden molt diverses coses. I, per tant, em costa molt decidir-me. El cinema és una gran passió per a mi, m’agrada molt el teatre i la televisió és un bon lloc de creixement on pots explicar personatges a més llarg termini. Ara mateix, com a directora, estic a punt de fer ‘Això no és Suècia 2’, que em fa molt feliç. Però potser et diria que després de fer una segona temporada tornaré a intentar un altre llargmetratge.”