La pandèmia de la Covid-19 ha convertit l’emancipació dels joves en una fita gairebé impossible.
La Plaça Cívica de la Universitat Autònoma de Barcelona està més aviat buida. Són les 10 d’un plujós matí de divendres, a finals d’abril, i gairebé no es veu cap estudiant per la plaça. Qualsevol altre any, tot i la pluja i el mal temps, s’haguessin vist grupets de joves amuntegats a les taules de fustade la Cívica. Aquest any, es nota l’absència dels alumnes.
Són una generació que ha hagut de posar un parèntesis a la seva vida. No només parlem d’estudiants universitaris, sinó de totes aquelles persones que estan en una edat clau per a començar a construir les seves vides i a les quals la pandèmia ha esguerrat els plans. Són els millennials, però també la generació Z, i és que parlem d’un ventall prou ampli de població que està veient la seva vida estancada.
L’emancipació dels joves catalans és, des de fa anys, un procés complicat, però aquest s’ha vist profundament afectat per la pandèmia de la Covid-19. Tot i que, en general, les persones joves han patit menys a nivell de contagis o d’afectació del virus, tant les restriccions per evitar la seva propagació com la crisi econòmica que es preveu determinaran inevitablement el futur de tota aquesta generació. Cal remarcar que aquest col·lectiu ja es trobava en una situació de gran vulnerabilitat a nivell social i econòmic, a causa de la gran recessió de 2008.
Contingut
EDUCACIÓ I PERSPECTIVES LABORALS DELS JOVES
L’educació (centrant-nos en universitats i centres de formació professional) ha passat a ser majoritàriament virtual. Això comporta un gran desavantatge per a les generacions que han hagut d’aprendre d’aquesta manera. Aquesta disminució de qualificacions, titulacions i competències assolides pot comportar fàcilment una disminució d’ocupabilitat de persones joves, un empitjorament de la seva trajectòria professional esperada i, per tant, un empitjorament de la seva posició social en un futur.
La franja de joves més grans és, a més, una generació que ha comptat amb molts recursos i facilitats per a formar-se, que ara disposa d’un gran apartat en el currículum amb l’educació rebuda, però que no té possibilitats per a omplir el buit de l’experiència laboral. Aquest és el cas de l’Erin, de 27 anys, graduada en Psicologia,. Encara no ha tingut cap oportunitat a l’hora de desenvolupar la seva feina, però va trobar una posició a mitja jornada treballant com a pedagoga en un centre d’arts marcials a Sant Cugat del Vallès. Degut a la pandèmia va haver de deixar-ho i encara no ha rebut notícies per reincorporar-se.
Pel que fa a la situació laboral d’aquestes persones, l’estat d’alarma ha impactat fortament la joventut. Els sectors més afectats actualment són, justament, aquells que tenien més ocupació juvenil, com el de la restauració o el de la cultura. L’atur registrat ha crescut més entre les persones joves que entre el conjunt de la població.
Inclús els estudiant d’àmbits sanitaris han hagut de canviar la seva manera de funcionar. Un exemple n’és la Laia , una estudiant d’infermeria d’últim curs. Els hospitals han admès estudiants d’últim any de la carrera per tal de reforçar la seva plantilla en aquesta època d’alta ocupació hospitalària. La Laia ha treballat durant uns mesos com a infermera, cobrant un sou més baix pel fet de no disposar encara d’una titulació. A més, se li han tret pràctiques que ella havia escollit per ampliar la seva formació, i se li han substituït per estades en hospitals plens de pacients Covid.
HABITATGE
L’emancipació és un procés bàsic en l’etapa de la joventut, i comporta un creixement social, intel·lectual i de maduresa personal essencial. Però cada cop és més difícil que els joves puguin emancipar-se. El primer trimestre de 2020, la taxa d’emancipació de les persones joves d’entre 16 i 29 anys era del 22,5% (EPA), un punt per sota del mateix trimestre de l’any anterior. El 2007, la taxa d’emancipació arribava al 33,1% i, des de llavors, ha perdut més de 10 punts. A partir del 2015, la taxa d’emancipació, que havia baixat amb força des de l’inici de la crisi, havia estat oscil·lant al voltant del 24%. Però a partir del 2019 es va re-emprendre la tendència a la baixa. Aquestes dificultats per accedir a l’habitatge estimulen les formes no tradicionals de convivència, com compartir habitatge amb persones que no són familiars.
Abans de la pandèmia, el cost mitjà de l’habitatge entre persones joves emancipades era de 750€ mensuals, i el 18,7% d’aquests joves ja tenia dificultats per pagar aquest cost (EJC17). Més de tres quartes parts d’aquests joves entre 16 i 29 anys viu a la llar d’origen, i més de la meitat viu en llars on s’han reduït els ingressos. Així doncs, la pèrdua de l’habitatge també pot afectar les persones joves no emancipades. El risc de desnonament durant el confinament en principi s’evita per les mesures preses a partir de l’estat d’alarma, però, un cop aquest hagi finalitzat, la pèrdua de l’habitatge serà una realitat. També es preveu un retorn de molts joves als habitatges familiars per no poder sostenir l’habitatge propi.
L’Ada, de 26 anys, ens diu el següent:
“Tots els plans de futur que tenia en ment han quedat a l’espera de com evoluciona la situació. A més, ara les coses no estan gaire bé, i amb tantes empreses que han tancat tampoc sabem quines ofertes laborals trobarem en un futur. Si abans ja era complicat, ara encara ho és més. I, a part, moralment [la pandèmia] també ens ha afectat. Sento que ha estat 1 (o 2) anys de la meva vida perdut”.
Aquesta opinió tan contundent resumeix l’opinió de molts joves, que no es veuen en cor de tirar endavant els seus projectes de vida (ja sigui laborals, com emancipar-se, com eblir noves relacions…) a causa d’aquesta incertesa.
