Els éssers humans som desconfiats per naturalesa. No ens agraden els canvis i cada vegada que entra un element nou o una persona nova en l’equació no ens en refiem. Si fem un nou amic o amiga anem amb compte abans d’explicar-li els nostres secrets. No confiem plenament en la nostra parella fins després d’un temps sortint. Si surt un model nou de mòbil, pensem que el nostre, tres generacions enrere, ja és suficient. Si canvia el sistema del campus virtual, creiem que a l’anterior tot estava més ben organitzat.
Ens basem en la frase: cualquier tiempo pasado fue mejor, i desconfiem dels canvis i de tota novetat. Els canvis no són dolents, normalment acaben resultant positius. Creixem amb ells i ens fan evolucionar com a persones, i com a societat. Desconfiem de tot allò que ignorem i ens salten les alarmes internes si alguna cosa no es produeix tal com hem planejat prèviament. Però, per què?
Desconfiar no deixa de ser un acte reflex cap al desconegut. Ens afrontem a una situació nova, sigui quina sigui, i desconfiar és la reacció natural que es produeix en el nostre cap. En el fons, només tenim por. Estem nerviosos i no sabem com afrontar la situació, si sortirà bé o no, o si els resultats seran els esperats. Segurament, si ho mirem en perspectiva, ara pensem que no calia ser desconfiats ni tenir por, però en aquell moment no ho podíem evitar.
Desconfiar quan creixem
Si bé desconfiem ja per naturalesa de les situacions, els objectes i els canvis inesperats, encara ho fem més de les persones que a poc a poc van entrant a la nostra vida. Siguin noves parelles, noves amistats o nous companys o companyes de feina. En un principi, desconfiem de les seves intencions cada vegada que ens ajuden. Desconfiem de si el què diuen és o no veritat. No ens fiem d’elles i decidim no explicar-los res.
Però no tothom té males intencions ni explicarà els nostres secrets al primer que passi. De fet, la majoria de gent no ens clavarà un punyal a l’esquena, ni tan sols hi tindrem cap malentès. Llavors, per què desconfiem per sistema?
Quan som petits anem a jugar al parc i confiem en el primer estranger que passa. Li deixem la galleda i la pala i junts construïm un castell al sorral. L’endemà no hi és i no passa res, confiem en la nova nena que ha aparegut. Però creixem i la confiança desapareix. Ja no volem parlar amb desconeguts i cada vegada que un company ens deixa un bolígraf pensem que no pintarà.
Hem crescut i ja tenim experiència. Un amic ens ha mentit a la cara, una parella ens ha trencat el cor, una companya de feina diu mentides a la nostra esquena. Així que, a poc a poc, ens tanquem en nosaltres mateixos. Com més grans ens fem, més desconfiats. Ens és, malauradament, inevitable.
Però al ser desconfiats ens perdem moltes coses: experiències que podríem viure, aparells que ens farien la vida més fàcil, persones que acabarien sent imprescindibles en el nostre dia a dia. La por ens fa viure a mitges i, tot i que és inevitable, s’ha de superar. Cal fer un petit esforç i confiar més en la gent, en les situacions, i sobretot en nosaltres mateixos. I si al final surt malament, almenys tindrem la seguretat que ho haurem intentat.
