El càncer és probablement la malaltia que més persones persones mata al món i a la vegada, aquella que més incògnites amaga. Aquesta malaltia, a banda de provocar greus trastorns físics arran del tractament, també és l’origen de seqüeles psicològiques que afecten no només al malalt sinó també als seus familiars. És precisament per això que els metges aconsellen que, davant d’aquesta situació, és essencial mantenir un bon estat anímic, que juga un paper fonamental durant tot el transcurs del tractament i també de la recuperació. La Torre de Barcelona ha tingut l’oportunitat de parlar amb dues persones que no es coneixen de res, però tenen i han tingut en comú una cosa, el càncer. Elles ens expliquen la seva experiència de vida.
Contingut
Esteve, “la vida em va donar una lliçó amb el càncer”
L’Esteve té 65 anys i ja en fa set que li van detectar un càncer de pulmó del qual afortunadament se’n va sortir amb èxit. “Quan em van donar la notícia em va caure el món a sobre, en aquell moment vaig començar a assimilar que la meva vida havia arribat al final”, explica. D’altra banda, l’Esteve reconeix que sempre havia portat una vida molt sedentària i poc sana. “Vaig començar a fumar quan tenia 16 anys i als 18 vaig començar a treballar i segueixo treballant en una oficina, assegut tot el dia i menjant aliments de mala qualitat”. En aquest sentit, l’Esteve recalca que la vida li va donar una bona lliçó.
Quan va comunicar la notícia a la seva família, ràpidament va rebre molt de suport per la seva part. Això va fer que l’Esteve agafés forces i pogués ser cada cop més optimista. “Jo no sabia que passaria al final, si me’n sortiria o no, però vaig començar a fer tot el que no havia fet abans, vaig començar a viure la vida sense deixar de banda el tractament, el qual em debilitava molt, però així i tot jo sempre tenia una rialla“.
Al cap de dos anys, el metge li va comunicar la bona notícia, el càncer ja no hi era, i enlloc seu hi havia una taca, fruit de tot el tractament patit durant aquests anys. Ara, l’Esteve ha deixat de fumar, s’ha jubilat i cada dia surt a passejar per la muntanya amb els seus gossos. La vida li va donar una lliçó, però també una nova oportunitat per viure.
Laura, “jo no hi penso, simplement visc”
El relat de la Laura s’ha d’agafar amb pinces, i no s’hauria de prendre com a exemple. Ella mateixa ens ha demanat que això quedi clar abans de començar el relat de la seva història. La Laura té 75 anys, i li van detectar càncer de boca quan en tenia 60. Va rebre la notícia amb optimisme des del principi: “No m’ho vaig prendre ni bé ni malament, és una cosa que tinc i s’ha acabat”.
El seu cas marca la diferència. Després de dos anys de tractament, els metges li van comunicar que el seu càncer havia fet metàstasi i que li quedava poc més de dos anys de vida. Li van recalcar que no havia de deixar de banda el tractament, perquè era l’única cosa que podria salvar-li la vida. “Vaig dir que no. El temps que em quedés el volia viure tranquil·la, sense mals de cap i sense el patiment dels efectes secundaris de la quimioteràpia”, recalca l’entrevistada.
“He deixat el tractament, i fa més de deu anys que segons els metges hauria d’haver mort, i aquí segueixo”. Assegura que, per afrontar una malaltia com aquesta, l’optimisme és imprescindible. “Jo no hi penso, simplement visc”. També explica que, ara per ara, no sap en quin punt es troba la seva malaltia, ja que fa anys que no visita un metge. “Ells em van dir que em quedaven dos anys de vida, i jo segueixo viva més de deu anys després. Sóc conscient que el meu cas no és un exemple a seguir, però vaig decidir per mi mateixa. Crec que si segueixo aquí és perquè el meu cap ni se’n recorda, del que passa per dins del meu cos“, ressalta.
