fbpx

Escriu aquí

Entrevistes

Pere Arquillué: “El teatre és una missa laica fascinant”

Compartir

pere-arquillue


El Teatre Goya estrena un dels clàssics contemporanis més representats i més divertits: Art, de Yasmina Reza.
És la història de tres amics que posen en risc la seva amistat per culpa de l’art, però sobretot, per culpa de la sinceritat o la falta d’ella. Un d’ells, el Sergi, paga una morterada per una obra d’art: un quadre completament blanc, amb unes ratlles. Orgullós, l’ensenya als amics i ells es troben amb el dilema de donar-li la raó o bé ser sincers i posar en risc la seva amistat. Poca broma perquè els tres amics en qüestió són Pere Arquillué, Francesc Orella (àlies Merlí) i Lluís Villanueva. Parlem amb el gran galant de Catalunya, amb permís del propi Merlí, que també ha tornat amb força a televisió amb la nova temporada de La Riera interpretant al dolent més simpàtic i atractiu de la televisió: el Claudi Guitart.

Art és una reivindicació de l’art contemporani o una crítica a la ximpleria que hi ha entorn de l’art?
També hi és, això, però no parla de l’art contemporani sinó de l’amistat, i també dels rols socials que ocupem. Passa per molts llocs i s’ho carrega bastant tot. La pintura que compra el Sergi és l’anècdota, el detonant perquè una amistat de molts anys es posi en dubte, i també serveix per criticar el món de frivolitat en què vivim ara: el gran contrast entre el que està passant socialment i aquesta mirada tan frívola que tenim sobre les coses, a vegades. Aquest contrast és el que fa riure tant i és el que l’obra en un gran clàssic de la comèdia contemporània.

L’obra ja s’havia representat a Barcelona en castellà. Cap a l’any 2000 la va posar en escena Josep maria Flotat, acompanyat de Josep Maria Pou i Carlos Hipólito.  Però és el primer cop que es programa en català.
És un dels grans textos contemporanis, i ha aguantat molt bé el pas del temps.  Em sembla que s’ha estrenat en més de 120 països i en moltes llengües. S’havia representat en valencià, a Barcelona, però es van poder veure molt poques funcions. És una llàstima que no s’hagués pogut sentir encara en català occidental i ens va semblar que era un moment oportú. Ens va semblar que fer-la en català era un repte.

No sé si heu agafat la versió d’en Flotats com una referència o si més aviat n’heu fugit…
Hem volgut fer la nostra versió, més propera, més transparent, més franca, més d’ara. El que passa que la peça és tan rodona que et va tirant cap a uns llocs comuns. S’han fet moltes posades en escena i és difícil treure’s el blanc de sobre…

Quant un text és tan bo no hi ha res més a fer que adaptar-s’hi, oi?
Els clàssics són fàcils de portar al nostre món, perquè són clàssics i parlen de coses universals. Art és ja un clàssic, contemporani, però és una peça tan tancada i tan actual que es fa molt difícil d’adaptar. Així que no val la pena tocar-la massa.

És una comèdia però d’aquelles que et fan ballar el cap després de la funció…
Sí, oi? Es diuen coses molt serioses, molt grosses, però sempre en clau. Sempre per mitjà d’aquesta esgrima teatral que és el diàleg entre els personatges. Tot plegat et deixa un regust ideal per fer una tertúlia en acabar la funció. S’arriba a moments molt delirants però que et fan pensar una mica.

“Tenim els sentiments tan a flor de pell que veiem una crítica com una falta de respecte. En realitat és una  falta d’empatia, moltes vegades”

El punt de partida de l’obra és aquest moment en què els amics han de decidir si menteixen al Sergi i li diuen que ha comprat una obra d’art o si són sincers i li diuen que és un bunyol.
Això és la vida, i passa contínuament. L’anècdota és molt bona perquè posa en evidència el joc de miralls en què vivim. De vegades els amics veuen les coses de manera molt diferent i costa enfrontar-s’hi, dir la veritat. Tenim els sentiments tan a flor de pell que veiem una crítica com una falta de respecte. Tot i que en realitat és una  falta d’empatia, moltes vegades.

Això també t’haurà passat a tu, en el món del teatre…
Passa moltíssim.  És molt dur perquè tens amics que fan coses… I ells no en són conscients… És difícil de gestionar. Què posem per davant, l’amistat o la sinceritat? És més important l’art i allò que estem fent o l’afecte que sents per la persona?

Jo tenia un professor que va deixar de fer crítiques literàries als amics, per no perdre’ls…
És que són coses molt subjectives. La vida és molt subjectiva. De fet hi ha poques coses que siguin objectives, a part de la mort. I és molt difícil ser crític: a vegades sí que aporten coses però les paraules no sempre són justes. I la gent es fereix de seguida.

 Tu creus que l’art necessita un intermediari?
Jo crec que és molt important. No només es tracta de mirar-s’ho des de fora i opinar  sinó d’aportar alguna cosa a l’obra des d’un altre punt de vista. En alguns països la crítica teatral és tan important que és un carrera universitària. Però en aquest país s’ha perdut molt la tradició. Hi ha alguns crítics que ho fan bé però no sé fins a quin punt la gent se’ls llegeix molt. Potser han perdut influència però sí que et puc dir que encara fereix molt al sector teatral…  Conec prou persones  que no llegeixen crítiques. Ho van deixar i no n’han tornat a llegir cap. I són unes quantes

S’ho prenen com una cosa personal…
No és només una cosa personal, és que estem jugant amb coses que són molt fràgils. Les crítiques en el món del teatre o de l’òpera poden ser molt punyents, sobretot si tenen mala folla…

L’artista es mereix uns mínims
Jo sempre dic que només el fet de pujar dalt d’un escenari ja és valorable. S’ha de tenir uns mínims de rigor, esclar. Però el teatre amateur, fins i tot les funcions que fan les criatures, té molt de valor. Saber despullar-se, pujar allà dalt, intentar fer una cosa seriosa. Després, sortirà més bé  o més malament.

De fet el teatre es considera una mena de teràpia.
No m’agrada el teatre com a teràpia però reconec que pot tenir una funció terapèutica. M’agrada més dir que té una funció sanitària, socialment parlant. Vull dir que el teatre fa que et netegis coses. 500 persones que s’ajunten un dia per escoltar tots la mateixa història, a una mateixa hora, en un lloc on saps que els eixos d’espai i temps no són reals. Tothom sap que rere aquella paret no hi ha res, però tots fan l’esforç de creure que hi ha un edifici, que entre una escena i una altra han passat un dia i mig, només per un canvi de llums. És una mena de missa laica que trobo fascinant.

Precisament el públic de teatre és el més fidel de tot el panorama cultural.
És un públic que ve d’una tradició important, que ens ha costat molt, amb molts alts i baixos. Es va fer un esforç anys enrere per intentar equilibrar l’oferta teatral al país i la gent ha anat responent però no estem bé. Tenim un públic molt envellit. Amb la crisi ha baixat molt el públic… Fins i tot costa molt que la gent de mitjana edat vagi al teatre. Hem de crear un públic jove…

Doncs el teatre es fomenta des de l’escola. Cada any s’emporten als nens al teatre algun cop….
Això és molt important, perquè els nanos necessiten referents. Si no els tenen és molt difícil que als vint anys vagin per si sols a veure una obra de teatre. Ara s’està parlant d’obrir un teatre a Barcelona exclusivament per als nanos, fet a la seva mida. És molt interessant perquè és una manera de crear públic i donar-los uns referents.  El problema és amb el públic d’entre 20 i 55 anys. Aquí hem de lluitar molt.

S’ha de fer alguna cosa des de dalt, oi?
Des de dalt, des del mig i des de baix! Nosaltres hem de començar per ferir peces que interessin a aquesta gent. Si fas una peça que interessa la gent ve. Això ho tinc molt clar.

“El Claudi Guitart, de La Riera és el paio que fa les coses que tots voldríem fer i no ens atrevim”

Acaba de començar una nova temporada de La Riera a TV3. I el Claudi Guitart continua atraient-nos d’una manera perversa. Per què?
Sempre es diu que el Claudi és un personatge dolent però no ho és. Ell fa de dolent, que és molt diferent. En realitat el Claudi és el paio que fa les coses que tots voldríem fer i que ningú s’atreveix a fer. No parlo de matar ni res d’això, però en el dia a dia fa el que li dóna la gana, amb un morro que se’l trepitja però també amb una certa gràcia. s divertit, sap posar-se la gent a la butxaca, no només dins la sèrie si no fora. Vol fer de dolent però li surt molt malament. Aquest contrast és el que fa que entri tant bé. Per això és un personatge que ha funcionat tan bé a la sèrie. Ja no saben què fer-me fer però el Claudi va aguantant…

De fet es va arribar a anunciar al final de La Riera, i després es van fer enrere i es van treure de la màniga una temporada més…
Això són polítiques de la casa, no sé què coi va passar. No en puc parlar perquè no en tinc ni idea, però va ser una sorpresa per a tothom. Als quatre o cinc protagonistes ens van avisar però va ser tot molt sobtat. No et diré que l’havien de matar però… El Claudi ja ha fet un recorregut important. Pot aguantar segurament una temporada més, ja ho veurem.

Tècnicament La Riera és un fulletó, allò que vulgarment en diem un culebró, i a pesar de tot el veiem diferent. És per què ens la mirem amb bons ulls?
La Riera és un fulletó fulletó. El que passa és que aquesta sèrie ha aconseguit un parell de coses importants. La primera és que és molt rendible. TV3 té molta experiència tècnica fent fulletons i el resultat que s’obté de La Riera és molt bo en funció del temps que s’hi dedica.  La sèrie està ben rodada, i funciona.

I la segona?
L’anterior sèrie que emetia TV3, El cor de la ciutat, era molt realista. Si ho recordeu tot es forjava d’una manera molt lenta… A La Riera no és així. Avui mates algú i demà al matí estàs esmorzant amb la vídua, i demà passat ja t’has enllitat amb ella. Aquesta convenció amb l’espectador funciona molt bé.

La gent vol que passin coses…
I que passin de pressa! Per això no s’estranyen. En qualsevol altra ficció diries: Però què foten? Això no s’ho creu ningú. En canvi a La Riera, s’ho creuen. En aquest sentit té un punt, no diré shakespearià però sí molt volat, saps? Implica unes convencions molt altes i que l’espectador ha acceptat perfectament i això fa que sigui divertida, que tingui ganxo. Té un punt de frapant, de directa. Un punt de morbo.

Nit i Dia o Merlí també són sèries amb ganxo i morbo. S’ha decidit TV3 a arriscar-se amb les ficcions, després de molt de temps fent de tieta?
Formats clàssics com el Nit i Dia o sèries per a adolescents que també enganxen els pares, com Merlí, són el mínim ha de fer una televisió pública. No hi veig gaire risc. Cal apostar molt més fort. Parlem de Dinamarca: un país de set milions de persones que fa sèries espectaculars que es vénen a tot el món. Són productes que fan molts diners perquè els saben vendre bé. En comparació aquí estem al paleolític.

És una qüestió de pressupost.
Sempre estem parlant de quartos… No és aquest el problema. És de plantejar unes produccions diferents.  Productes pensats per exportar-los des d’un primer moment. El Merlí s’està venent a França, a Sud-Amèrica… Això és el que s’ha de fer.

“Sempre estem parlant de quartos… Hem de plantejar productes de ficció pensats per exportar-los des d’un primer moment”

Fa l’efecte que ets un fix a les llistes de molts productors i directors de teatre. Sempre acabes sortint en una o altra banda de la cartellera…
Tinc la sort de ser potser l’actor que més ha treballat en aquest país en els últims anys. He fet moltes obres de teatre i he tingut la sort de no parar mai i poder treballar amb gent molt interessant. Però entenc que això és el que hauria de passar a tot el país. Anem malament si el meu cas és excepcional. A Alemanya qualsevol alumne surt de l’escola i té feina l’endemà, i aquí hi ha tant actors al carrer que no us ho podeu ni imaginar. És un problema pel país.

Tu ets el petit de la generació de l’Anna Lizaran, la Núria Espert o la Rosa Maria Sardà. Ara tu ets el gran i et toca fer de mestre.
Jo mestre no. Tinc la sort de ser l’ultima baula d’una manera de fer teatre i la primera d’una nova manera. Quan vaig començar no se’ns hauria acudit mai fer una companyia de gent jove, escriure un text i representar-lo. No anava així. Havies de fer molts mèrits fins aconseguir un protagonista… Ara tot és molt diferent i no puc ser mestre d’una gent que està fent les coses de manera molt diferent.

I com veus aquests joves, les noves generacions?
M’agrada molt treballar amb jovent perquè em carreguen les piles, em donen moltes coses. I estan fent les coses d’una manera molt més fresca, més dinàmica, i això va molt bé. Ahir vaig anar a veure una cosa de gent jove, i pugen amb una tralla importantíssima. Van molt forts i a més a  més són creatius,.. Potser els falta precisament aquesta cosa que teníem nosaltres del dir, d’aprendre bé a dir, però deu ser perquè l’espectador no ho demana tant, sobretot els de la seva edat.

Això diuen, que ara els espectadors  ho volen tot fàcil i amb poc text…
Sí, però així acabarem dient hola i adéu! No ho sé fins a quin punt és bo o dolent. No ho tinc gaire clar. De totes maneres insisteixo, si el meu cas és una excepció, anem malament, perquè tothom s’hauria de poder guanyar la vida amb la feina.

 

Tags:

Següent