fbpx

Escriu aquí

Reportatge

La història del Monestir de Pedralbes

Compartir
real monestir pedralbes vista

real monestir pedralbes

El projecte d’una reina

Gairebé set segles després de fundació del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, conegut popularment com el Monestir de Pedralbes, el nom d’Elisenda de Montcada li és indissociable. Fundat el 1326 per la tercera esposa de Jaume II, era fruit d’un projecte personal de la reina i el seu entorn femení més pròxim a la cort. En el monestir, hi va plasmar els seus ideals de vida religiosa franciscana i hi va trobar un lloc on retirar-se, un cop vídua, envoltada d’un cercle íntim de dones conformat per cosines i nebodes. La reina Elisenda, mai va arribar a professar com a monja, malgrat tot incidí profundament en la vida de la comunitat a través de les quatre ordinacions que va anar fent mentre va ser viva. Trenta-vuit anys després de la fundació del monestir, Elisenda moria en un palau annex al cenobi.

Començava un nou període en la història del monestir. Segons el testament de la reina, el palau que havia usat com a residència va ser enderrocat; el seu cos va ser enterrat en una tomba bifront que dóna al claustre i a l’absis de l’església; i pràcticament tots els seus béns van ser llegats al monestir a fi i efecte de garantir la sostenibilitat i la pervivència de la comunitat de monges clarisses que amb les seves oracions, any rere any, havien de garantir la salvació de l’ànima de la difunta i la dels seus familiars.

La pervivència del ric patrimoni de Pedralbes al llarg dels segles

A Pedralbes, l’obra de la reina Elisenda segueix en peu i ha esdevingut un dels millors exemples de l’arquitectura gòtica catalana amb el claustre de grans dimensions, l’església amb els vitralls del segle XIV i la sala capitular. En aquest sentit, Pedralbes és un espai de bellesa singular en què l’harmonia de les formes arquitectòniques convida al recolliment i el silenci sembla que aturi el temps.

El fet que Pedralbes fos un monestir de fundació reial propicià que durant segles hi ingressessin dones de diferents estaments socials, però sobretot dones nobles i filles de ciutadans honrats, que amb els seus dots i donacions engrandiren el patrimoni del cenobi i hi introduïren els seus gustos personals i la seva manera d’entendre la devoció. Així, durant segles, aquestes dones van fer que el monestir esdevingués un mirall del món exterior, permeable als canvis socials, polítics i culturals.

En efecte, la trajectòria històrica del monestir de Pedralbes ve marcada per tres grans moments i les accions i obres de sis grans dones: la fundació del monestir al segle XIV per la reina Elisenda de Montcada i el segon abaciat de la seva neboda Francesca Saportella que marcaren la constitució de la primera comunitat i la construcció inicial del monestir; la reforma monàstica del segle XVI per part de Maria d’Aragó i Teresa de Cardona, filla natural i cosina respectivament de Ferran el Catòlic, que pretenia impulsar el moviment de l’Observança dins del monestir; i la recuperació i restauració del monestir a tombant del segle XIX i XX, de la mà de sor Eulària Anzizu, qui sufragà la reforma, catalogà i estudià a fons l’Arxiu de la comunitat i va escriure la primera història del monestir de Pedralbes, i l’abadessa Maria de la Concepció Baldric qui li donà suport.

Tanmateix, la clausura imposada a l’ordre femení de clarisses afavorí que el monestir alhora que mirall es convertís en el contenidor d’un ric patrimoni a voltes innovador, a voltes singular, a voltes rar o ben quotidià, testimoni del pas del temps, dels gustos i devocions personals de les monges que conformaren la comunitat, de les idees i els canvis culturals i religiosos viscuts al llarg d’una dilatada trajectòria històrica.

real monestir pedralbes vista

Els tresors del monestir de Pedralbes

Una bona mostra d’aquests tresors artístics que es conserven a Pedralbes n’és el mateix sepulcre de la reina Elisenda, d’autor desconegut, tot i que en l’actualitat s’apunta que podria ser obra de Pere de Guines o Aloi de Montbrai. Destaquen també les pintures de la capella de Sant Miquel encarregades per Francesca Saportella al pintor àulic Ferrer Bassa pel seu estil i tècnica d’una forta influència italiana. Dels primers temps del monestir, també es conserven encara tres Mares de Déu del segle XIV, així com una creu d’argent daurat i diversos objectes de mobiliari. Del període de Maria d’Aragó i Teresa de Cardona, es preserven deu cantorals escrits en castellà que serviren a les abadesses per impulsar la reforma dins del monestir, així com pintures d’estil flamenc, un retaule de ceràmica vidriada del taller dels Della Robbia i una singular col·lecció de retaules facticis confegits a partir de pintures i escultures procedents de diferents retaules i realitzats per diversos pintors.  Així com el “Crist assegut a la Roca freda”, una impressionant talla a tamany natural de fusta policromada procedent de Brabant. Així mateix, destaquen les pintures de “Tobies i l’àngel” de Josep Llimona i la “Mare de Déu de Montserrat” de Josep Maria Tamburini que sor Eulàlia Anzizu encarregà per tal de decorar l’església que havia fet restaurar juntament amb Maria de la Concepció Baldric.

Tags:

També et pot interessar

Deixar un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Información básica sobre protección de datos Ver más

  • Responsable LA TORRE DE BARCELONA .
  • Finalidad Moderar los comentarios. Responder las consultas.
  • Legitimación Tu consentimiento.
  • Destinatarios LA TORRE DE BARCELONA.
  • Derechos Acceder, rectificar y suprimir los datos.
  • Información Adicional Puedes consultar la información detallada en la Política de Privacidad.