Escriu aquí

Entrevista a la Coco Comin

Compartir

Coco Comin: “En aquest ofici no et pots pensar les coses dues vegades”

La Coco Comin torna a la càrrega amb el seu projecte més personal: Moustache, un musical que recupera el claqué com a gran referent dels musicals de Hollywood, i on trobareu la voluntat d’apostar pels joves i l’emoció que ha marcat últimament la seva vida. Ritme, ritme i més ritme. Moustache és un espectacle vibrant, amb música en directe (irrenunciable) i amb una gran integritat, la mateixa que ella ens ha demostrat des de sempre. El podeu veure al Teatre Apolo fins al 15 de gener.

Entrevista a la Coco Comin

 Moustache és un viatge al Londres de primers dels segle XX. Què ens trobarem allà?   

Ens traslladem figuradament al carrer Drury Lane de Londres, on hi ha un music hall que es diu Moustache que té molt d’èxit entre la classe obrera. La seva fama arriba a les altes esferes i un dia la casa reial anuncia que el mateix rei anirà a veure’l. S’ha de fer alguna cosa especial, i jo aprofito per convertir-ho en una paròdia dels costums i la societat britànica.

 Com és que ens fan tanta gràcia els britànics?

Tenen unes icones molts característiques, que mantenen avui dia encara. Quan els veus vestits de beefeater o d’escocès, per exemple, fan riure molt. Tot això em dóna peu per crear escenes còmiques i surrealistes que anem veient de la mà de l’estrella  del music hall: el Pequeño Max.

 En el cartell destaqueu el factor sorpresa. Què és el que més sorprendrà de Moustache

La trama de la segona part va per un camí que ningú no s’espera. No és l’habitual dels musicals. I això crec que impactarà el públic. També sorprèn perquè no hi ha dues escenes que siguin iguals. Si vas al lavabo segur que et perdràs alguna escena important!

Tinc la impressió que de tots els espectacles en què has participat, aquest és el més teu, el més personal.

Sí, com a musical de gran format, sí. Perquè la majoria eren de producció aliena, on jo feia de coreògrafa… és veritat que també hem fet produccions pròpies, com Chicago, Fama i una part de Grease… Però aquest cop és diferent. La idea, el guió les cançons, les lletres… Tot ho hem creat des de zero.

 Com és possible que el claqué català, que és el
millor d’Europa, no tingui sortida?

 És un musical amb molt de claqué. Per què has decidit apostar per aquest ball?

De fet la idea va arrencar perquè jo tenia un munt de ballarins de claqué boníssims, que s’havien format a la meva escola. Entre ells la meva pròpia filla, la Júlia, que ha dedicat tota la vida al claqué. I ella precisament em va dir una frase que em va colpir molt.

Quina?

Em va dir que el claqué no tenia sortida.  I és una frase que em va fer mal! Com és possible que el claqué català, que és el millor d’Europa, no tingui sortida?

Què dius ara? El millor d’Europa?

Sí, sí, el claqué català és conegut a tot arreu. Tenim un gran nucli de claqueteros. Alumnes que vénen a formar-se i que després es fan professors. Hi ha una gran comunitat de ballarins de claqué que organitzen cada any una activitat que es diu  Claqué al carrer.

Carai!

Són músics que fan música amb els peus. Viuen, pensen i respiren com a músics, i no fan res més en tot el dia.

Entrevista a la Coco Comin 2

I els falten sortides, oi?

Sí que hi ha alguns espectacles de claqué, però cap musical. Parlo d’un musical on cada cop que surtis a escena es ballin coreografies, no de hip hop o de jazz, sinó de claqué. Un musical com els que hi havia a principis del segle XX, a Hollywood, quan pràcticament era l’única disciplina. Vaig pensar que allò s’havia d’adreçar d’alguna manera, i ensenyar al públic com ballen els nostres ballarins. S’havia de fer un musical no basat en el claqué però sí amb molt de claqué. 

“N’estic farta de negociar amb els americans” 

Un espectacle nou.  

Sí perquè ja n’estic farta de negociar amb els americans. De pagar royalties, drets de cançons, drets de guions… I tot per musicals que després no t’agraden quan  llegeixes el text. I tampoc no pots tocar-los gaire. 

No et deixen adaptar-los?

No pots fer-ho, perquè es queixen. Et diuen: Aquí dius això, però hauries de dir allò altre, eh? O bé: Li has posat un vestit vermell però les pautes adverteixen que ha de ser negre. Arriben a punts insospitats. Em va passar amb Grease, per exemple. En tot el guió no hi havia cap frase que m’agradés. Allò era una banalitat des del principi fins al final. No vaig tenir més remei que fer trampeta. I en realitat m’he passat la vida trampejant o treballant per directors que no m’agradaven.  D’altres sí, es clar, però em venia molt de gust fer un musical propi. Cristal·litzar tota la meva experiència en una cosa pròpia.

Enmig de la comèdia que és Moustache hi ha alguns moments molts delicats, on brilla una sensibilitat molt personal, em fa l’efecte.  

Aquesta és una altra raó per fer el musical. L’any passat el meu marit va tenir un càncer molt molt molt agressiu. Jo vaig desaparèixer del món per poder estar al seu costat a l’hospital oncològic. Ara ja està tot solucionat. Gràcies a Déu s’ha salvat i ja està arrencada la malaltia, però vaig passar una època molt sensible. I mentre era a l’hospital anava escrivint coses que em venia de gust escriure. Per això Moustache toca també de tant en tant la fibra sensible perquè en certs passatges jo em sentia d’aquesta manera.

Entrevista a la Coco Comin 3

No t’ho prenguis malament però ets història viva del musical a casa nostra.

Ja ho pots ben dir, ja. Si sóc del Juràssic! Jo ja estava en els primers musicals que es feien a Barcelona, coreografiant-los. Per això crec que tinc la fórmula de com s’ha de fer. No vull pecar de llesta però em fa l’efecte que sé el que li agrada al públic. Ja veus que per tot plegat no és que hagi volgut fer Moustache, sinó que no podia evitar fer-lo. Si m’ho hagués pensat una mica potser no l’hagués fet, perquè hauria tocat més de peus a terra. 

Creus que el sentit comú limita la llibertat creativa? 

En aquest ofici no et pots pensar les coses dues vegades. Has de deixar sortir l’instint, encara que sigui un disbarat, a vegades. Pensa que jo no sóc una directora teatral, llavors la meva forma de dirigir és coreografiant tot el text. Ritme, ritme, ritme!  Vaig fent sonar una claqueta i ells l’han de seguir. Em trobo sovint que els actors volen saber l’essència… I jo els dic: Digueu-ho! Sigues operatiu. T’estic demanant una hamburguesa. Dóna-me-la. Ja entendràs què està passant quan arribem al final.

És un procés molt diferent a la resta de teatre. No cal introspecció ni tant de patiment a l’hora d’interpretar.

Sí, el musical és una tècnica que no surt de dintre cap enfora, no has de fer grans reflexions sinó servir-lo bé, fer-lo divertit. Has de ser hàbil, ràpid i sobretot actuar de cara al públic. 

“Un musical ha de ser absolutament en directe”

 Reivindiques la música en directe com a única opció.

Un musical ha de ser absolutament en directe. No et pots saltar aquest requisit. Si vols estalviar costos en això millor que no en facis un. La música és música amb músics, no preenregistrada. Aquesta corrent especial que es crea a la platea és en bona part perquè sents la batuda de les cordes o del piano dins del pit, perquè rebota tot. Hi ha moltes obres que no es fan així. Ara a Madrid hi hagut molt de renou amb això.

 Què ha passat?

Hi ha hagut una obra, el musical de Don Juan Tenorio, que va començar amb músics en directe però anaven enregistrant algunes peces. Deien que era per fer promocions. I així, poc a poc, van enregistrar tota l’obra. I llavors van acomiadar tots els músics.  Ja sabem que els músics són cars, que s’han de microfonar, que mengen, en definitiva. Però si inverteixes en un musical ho has de fer amb totes les condicions.

 Retalla per una altra banda, no?

El que no pot ser és que a l’escenari hi hagi quinze actors i sonin uns cors preenregistrats de cinquanta actors. I això està passant. S’ha de ser noble. És l’essència del teatre. Nosaltres fem l’esforç d’oferir música en directe i crec que tothom hauria de fer-lo per no enganyar el públic.

 No són bons temps per als artistes.

Doncs a mi una de les coses que em complau més és donar feina a la gent.  És un altres dels motius per arriscar-me a fer un muntatge. En aquest musical treballen vuitanta persones, vuitanta famílies que si tot va bé viurem d’això durant uns mesos. I en època de muntatge són prop de 100. Això em satisfà, em fa l’afecte que ajudo a rebaixar les xifres d’atur.

 He sentit dir que potser rebaixen l’IVA. Això t’interessa com a empresària.

Ens han anunciat que potser el rebaixen a un 11% als espectacles en directe. Cap al gener potser. Ja ho veurem. De fet jo vaig estar esperant que baixés abans de posar Moustache en marxa. Però no baixava, i no podia esperar més. Estàs boja, em van dir els meus socis. Però com que vaig insistir molt ho van acabar acceptant. Saben que és la meva feina.

Tags::

Deixar un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Información básica sobre protección de datos Ver más

  • Responsable LA TORRE DE BARCELONA .
  • Finalidad Moderar los comentarios. Responder las consultas.
  • Legitimación Tu consentimiento.
  • Destinatarios LA TORRE DE BARCELONA.
  • Derechos Acceder, rectificar y suprimir los datos.
  • Información Adicional Puedes consultar la información detallada en la Política de Privacidad.