Escriu aquí

Entrevista a Silvia Munt, actriu i directora de teatre

Compartir

Foto Silvia Munt

Sílvia Munt estrena obra al Teatre Goya

 

Si hi ha una cosa que defineixi les obres de teatre d’Arthur Miller és la seva potència, la seva capacitat de remoure consciències. Tothom ha sentit parlar de Mort d’un viatjant o Les bruixes de Salem però Sílvia Munt ha volgut recuperar per als escenaris El preu, una de les seves obres més reeixides i una de les més actuals perquè els seus protagonistes també s’enfronten a un crack econòmic que els deixa nus davant del perill. La podreu veure del 28 de juny fins al 7 d’agost al Teatre Goya. En parlem amb la seva directora, Sílvia Munt, un tros d’actriu que va decidir baixar de l’escenari. Veurem per quin motiu.

 

De tots els títols d’Arthur Miller, per què tries El preu

És una de les grans obres del teatre contemporani, i curiosament no s’havia representat pràcticament mai aquí, en català. La vaig llegir farà un any i mig, i me’n vaig enamorar. És una obra que et remou de dalt a baix.

 

La història comença amb un retrobament entre germans.

Sí, una família benestant de Nova York s’arruïna amb el crack del 29. Tot s’enfonsa i cadascun dels dos fills pren un camí diferent. Fa setze anys que no s’han vist i es tornen a retrobar quan van a buidar el pis dels pares. L’obra parla de l’escala de valors de cadascú, de les decisions ximples que acaben sent definitives, de les relacions amb la família, de les pors, que són el que fa que el món es bellugui: al triomf,  al fracàs, a sentir, a les relacions humanes…

 

Hi ha tres personatges per identificar-se, a banda de l’Esther: el Victor, un policia humil; el Walter, cirurgià d’èxit; i el Solomon, un negociant.

Són els tres pilars fonamentals, les tres potes que ens calen per viure:  la sensibilitat, l’ambició i la supervivència. El Victor, que es queda amb el seu pare és qui ho sacrifica tot; el Walter, que s’escapa de la misèria per triomfar; i el Solomon, un quincaller que ve a fer negoci, és l’essència de la supervivència, algú que ha de relativitzar-ho tot per viure.

 

Després del nostre crack, el del 2008, també es donaran molts retrobaments així…  

Sí, la gent ha tocat fons. Hi ha hagut molt dolor, molta malaltia, desesperació, resignació i indignació… I molta valentia, també. Aquests cracks, a més, són cíclics. El sistema fa que cada cert temps ens treguin tot allò en el que havíem cregut, de cop, i ens quedem en pilotes.

 

Per què és tan gran Arthur Miller?

Miller va néixer amb un talent especial per ser Miller. Tenia una obsessió per radiografiar els plecs de la realitat que veia.  I després la capacitat de transcriure-ho i generar tots aquests sentiments que volia transmetre. Hi ha molt bons dramaturgs però de Millers potser n’hi ha un de cada cent. Hi ha coses dels oficis creatius que o bé ho portes dintre o és molt difícil que t’ensenyin .

 

De fet passa en la majoria d’oficis.

Un bon cambrer, per exemple. Algú capaç d’estar per cent taules, quedar bé, controlar-ho tot i a sobre fer-ho amb gràcia. És un talent innat. L’important a la vida és saber quin talent tens, perquè llavors seràs més feliç i podràs aportar alguna cosa.

 

Al 2015 es va celebrar el centenari del naixement de Miller, i se li ha fet un gran reconeixement. En vida no va ser tan popular…  

Va patir el maccarthisme,  i li va caure a sobre el vòmit d’aquesta espècie de feixisme capaç de convertir algú que parla dels problemes de la gent en una persona mal vista,  perquè no és oportú que es parli d’aquests problemes. S’ho va passar malament com tots els actors, director o escriptors que no van voler callar.

 

També tenia un fill del qual no volia saber-ne res. 

Fins i tot els gran homes tenen parts fosques. Segurament li devia resultar difícil assumir certes coses, tot i que era una persona tan humana… De vegades no afrontes les teves pròpies pors…

 

El que més costa és radiografiar-te a tu mateix, oi?

Exacte! I mira que en parlem d’això, oi? Però no hi ha manera. Tenim una idea de nosaltres, i esperem que tothom tingui la mateixa. Ens mirem cada dia al mirall, i encara arribem a enganyar-nos.

 

Sí però ens mirem una mica de cantó…

Jo ho dic moltes vegades: Estic tipa de mirar-me al mirall. Però si no ho fas no evoluciones, et perds alguna cosa. Jo reconec que en un moment de la meva vida, quan tenia 38 o 39 anys, quan em vaig passar a l’altra banda, va ser perquè em vaig mirar al mirall. Em falta alguna cosa, em deia. Llavors vaig deixar de banda ser actriu i vaig tirar pel camí de la direcció i l’escriptura. Podria haver-me sortit malament, però provava de no ofegar el que sentia endins.

 

I com t’has trobat des de llavors?

Si no hagués fet aquest pas hauria sigut molt desgraciada. També és veritat que m’ha anat bé i he pogut sentir-me amb la llibertat de fer el que vull. I això em dóna salut, és medicina pura.  Jo, si faig allò que no vull fer, o si em dirigeix algú que no m’agrada, si faig una obra amb la qual no estic d’acord, em poso malalta, directament. Tinc aquest caràcter. Per tant he d’assumir les meves pròpies conseqüències. Ho tinc claríssim.

 

Estàs retirada oficialment?

Sempre dient no a fer teatre. Fa setze anys que em truquen dos o tres cops a l’any per fer teatre i dic que no. Cada cop m’ho penso però sempre tinc coses en marxa i dic que no, que seguiré dirigint perquè és allò que en aquest moment m’agrada més.

 

T’hem vist dirigir teatre i pel·lícules però sobretot documentals, com Lalia, Gala o l’últim, La Granja al pas.  

El documental m’agrada molt. És un mitjà que et dóna molta llibertat i et permet treballar sense un gran pressupost.

 

Precisament La Granja al pas, un documental sobre les conseqüències més dramàtiques de la crisi actual, t’hem vist tocant temes tabú, com l’Arthur Miller…

Molt tabú. No ens ajudava ningú al principi: ni televisió espanyola, ni fundacions catalanes, ningú. Te n’adones de fins a quin punt el món financer ho controla tot. I reconec que en un moment determinat vaig pensar que això m’ho farien pagar. Però dius: què collons! Jo sentia que havia de fer-ho. Si un cineasta no retrata la realitat del que està passant o més val que es retiri. Tal com jo ho entenc. Sóc la primera que li agrada riure i fer comèdia. Però si no pots tenir la llibertat de fer allò que creus que has de fer, et torna a faltar la salut.

 

Afortunadament vas convèncer TV3, al final.

Sí, finalment va entrar el departament de documental de TV3 amb 30.000 euros. Compten amb una gran llibertat, i estan fent coses molt interessants. Després ens van premiar al Festival de Valladolid, i ara portem ja trenta i tants festivals nacionals i internacionals.

 

Has dirigit també unes quantes TV Movies (pel·lícules per a televisió). Abans la televisió era la germana pobra del cinema…

Estàvem una mica papanatas. La generació dels anys 90 i 2000 vivíem entre coixins i tots volíem fer cinema. Però jo sempre he dit que el cinema pobre, el que es fa amb molt poc pressupost, és una finestra meravellosa perquè té uns espectadors potencials que són 20, 30, 40 vegades els espectadors que caben en una sala de cinema. Quina pel·lícula de cinema de les que es fan al país aconsegueix tres o quatre-cents mil espectadors?

 

TV3 va apostar fort en el seu moment.

Sí, s’ha quedat una mica estancada però va ser puntera en aquest aspecte. En tot aquests temps, com sempre, els americans i els anglesos han trobat la pedra filosofal: encarregar guions als millors escriptors i així aconseguir grans guions televisius, siguin pel·lícules o sèries. El més important és tenir a Aaron Sorkin fent El ala oeste de la Casablanca. El cinema nord-americà està molt per darrere, en general, de les sèries que fan.

 

Tenen un gran mercat…

Tenen els espectadors suficients per fer possible una sèrie molt interessant sense que sigui un producte massiu. I després poden vendre-la arreu del món. Perquè això el que tenen els americans: la fan per a ells però la vénen a tothom.

 

Aquest és el problema de l’audiovisual català…

L’arrosseguem des de sempre. També és veritat que els francesos o els anglesos fan tot el possible perquè no entrem al seu mercat. És impossible. Et deixen treure una mica la poteta però molt poc. Són els únics que tenen prou orgull de país com per haver aguantat el tipus  i haver defensat la seva indústria cultural. Els demés ho tenim prou complicat, sobretot si no generem productes del nivell del que estem veient.

 

Hi ha un canvi però. Sèries com Nit i Dia o Merlí semblen un pas endavant.

Sí, estan molt bé, però fixa’t en Borgen, per exemple. És una sèrie danesa, d’un país que té sis milions d’habitants. I s’atreveixen a fer una sèrie amb uns mínims molt alts, amb guions gens fàcils, amb molt nivell… Amb això vull dir que encara podríem anar una mica més enllà.

 

Tags::

Deixar un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *