L’Aizea Villarreal va complir el somni de tantes noies apassionades de la moda: treballar com a estilista per a marques i revistes. La seva feina consistia en crear looks atractius per a fashion victims: ella contractava la model, triava la roba i creava una proposta divina per al fotògraf. Tot anava com una seda fins que alguna cosa va començar a grinyolar. No era cap articulació sinó una cosa més profunda: la feina: “Em vaig donar compte que la imatge, per a mi, era una cosa molt diferent. Que així només estava posant els meus coneixements al servei d’uns productes i unes marques.” Es va descavalcar i va impulsar el projecte I Feel Good Barcelona, que a banda dels interessos professionals reivindica una altra cosa molt més enllà: “Vull donar a conèixer a les dones una altra manera de mirar-se”.
Body positive
L’Aizea no és exactament una pionera però sí que ha fet una aposta important per un concepte que va guanyant terreny en els últims temps: el body positive. És una tendència, moviment, com vulgueu dir-li, que va néixer cap als anys 90 als EUA i a Austràlia però que al sud d’Europa encara és a les beceroles. L’atenció a les models curvy (amb corbes) o la reivindicació de models peculiars no són més que algunes formulacions pràctiques d’un concepte que va molt més enllà. El body positive consisteix en adaptar els gustos al nostre cos i no a l’inrevés, cuidar-nos, sentir-se maques o macos però sense estar obligats a perdre pes o a consumir uns determinats productes. En definitiva, s’eliminen els estàndards de bellesa i es canvia l’operació bikini per #operacionifeelgood
Més que assessores de moda o estilistes particulars l’Aizea i altres professionals de la imatge com ella es consideren entrenadores de body positive. Algú que t’ensenya a “conèixer el propi cos i aprendre a estimar-lo sense haver d’imitar cap model”. Al principi jo creia que seria una variant de personal shopper, però no: “El més important no és quina roba o quins colors em queden bé sinó la manera com transmeto qui sóc jo en realitat”. Podríem dir que és una coach de la imatge, molt més que una assessora de bellesa o de vestuari. “La imatge és molt important per a tots i té un ús terapèutic. Les dones que em contracten són persones que s’han adonat que no volen tips per vestir millor sinó resoldre un conflicte que tenen amb la seva pròpia imatge. Algunes han patit trastorns d’alimentació d’aquells que se superen però que t’acompanyen durant tota la vida”.
Moda per a totes
I tot plegat amb un objectiu. Arravatar la moda i la bellesa de les mans de la indústria i de les models. No es tracta de reivindicar la lletjor ni la grossària ni l’antimoda sinó de treure-li l’exclusiva a les dones perfectes segons els cànons dictats per les marques o les revistes femenines. O sigui donar a conèixer a totes les dones del món que es pot ser guapa i vestir-se a la moda sense necessitat de transformar-se en una mena d’ideal inassequible. “La moda és un art, la indústria és una altra cosa. A ells els interessa que necessitem maquillatge, roba, complements… Hi ha un interès econòmic”. És probable, però em pregunto, i li pregunto: Qui dóna l’ordre inicial? Com és que un sector amb tanta presència femenina continua reproduint els mateixos estereotips un i altre cop? “La majoria de fotògrafs i de directors d’agència de publicitat són homes”. Aquesta és la resposta. I no es queda aquí: “Si les lectores sabessin que els continguts de les revistes femenines són bàsicament una recompensa per als grans anunciants de productes de bellesa potser pensarien molt diferent”.
Parlo amb ella del fenomen de les models curvy. Ja no és obligat portar una talla 34. Ara hi ha algunes models que són famoses per les seves corbes. Se’n parla molt. “Sí, però només és un reclam. És veritat, H&M, Oisho o Mango han tret línies per a talles més grans. Però és que una 38 és una talla gran?” I pel que fa a les models amb corbes: “Quan apareixen és per destacar que són curvys. No les utilitzen per a les grans col·leccions. Són la notícia i no la normalitat. I és exactament al revés: Quantes vegades heu vist a la platja un cos de top model?”
El pitjor és que no hi ha solució. Les grans marques, les agències i els mitjans estan d’acord a fomentar el consum i a satisfer els designis de la indústria. Quina és l’alternativa? Doncs mitjans petits, com el que teniu a les mans, i sobretot Internet. Diu l’Aizea: “Les xarxes socials són plenes de dones que reivindiquen el body positive”. En les fotos poden veure alguna d’elles. D’una banda Rebeca i Elena dues noies que revindiquen el body positive a la seva pàgina web i sumen seguidors i seguidores a Instagram @weloversize. I de l’altra la Raquel, una plus size blogger que podeu seguir també a Instagram @reiishe. A banda d’assessorar persones que ho desitgin l’Aizea també fa tallers i conferències per divulgar el body positive. Ara està molt il·lusionada amb un projecte dirigit a escoles, el lloc on és més necessari recordar a les noies que s’han d’agradar a si mateixes i prou. Així seran més felices, i tindran més possibilitats d’evitar trastorns d’alimentació o bullying.
A banda d’assessorar persones que ho desitgin l’Aizea també fa tallers i conferències per divulgar el body positive. Ara està molt il·lusionada amb un projecte dirigit a escoles, el lloc on és més necessari recordar a les noies que s’han d’agradar a si mateixes i prou. Així seran més felices, i tindran més possibilitats d’evitar trastorns d’alimentació o bullying.
