Qui mana en el mercat?

Per una banda tenim els agricultors, que al cap i a la fi no s’ha d’oblidar que són els principals responsables que el sector funcioni, ja que en el fons es té encara molta més dependència d’ells que no pas de la producció industrial que es realitza.

Tot i així, de vegades no tohom n’és conscient, ja que en moltes ocasions els productors s’han queixat sobre els baixos preus que se’ls paga per la vents dels productes ja sigui a majoristes o minoristes, els quals han estat establerts prèviament per un mercat que hem analitzat molts cops, i el que ha quedat més clar és que es tracta d’un mercat que canvia constantment els valors de la seva activitat comercial.

Si bé els agricultors hi ha vegades que no se’ls valora el que se’ls hauria de valorar, hi ha un moment que de ben segur molts els troben a faltar, quan conjuntament decideixen convocar vagues.

 Aquests moments són els que amb menys o més esforços i perseverança, els agricultors acostumen a aconseguir les seves peticions (que siguin raonables), ja que moltes parts de la cadena de distribució que parlava fa un moment de n’adonen de la gran importància que tenen i que li convé al sector pel seu be, que hi hagi una estabilitat, en un mercat que més enllà d’altres factors, es caracteritza per la seva grandària i diversitat.

 Per altra banda està l’altra joia de la corona que d’aquesta part està l’altre gran responsabilitat per l’estabilitat i integritat del sector. Aquesta part, lògicament és el consumidor final.

 Aquests poden pensar que no tenen gran capacitat de decisió per la imposició dels preus i els seus valors, però la veritat és que a llarga durada sí que la tenen.

Una part que sempre està atenta als preus de manera diària i que sempre es queixarà, al que no es fidelitza normalment i no té cap problema de canviar de vendedor (sempre mirant per la relació preu-qualitat) i que fins i tot pot deixar de comprar en qualsevol moment.

 Això vol dir que aquests tenen la capacitat de fer que o bé productors o bé distribuïdors, pugin o baixin els seus preus i alhora, decidir sobre els valors del mercat que posteriorment ells mateixos consumiran.

Arribats a aquest punt, cal destacar dos aspectes: primer trobem el fet que els productors o agricultors tinguin la capacitat d’imposar unes condiciones més o menys òptimes per a ells,  on en la majoria d’ocasions ho fan per la via d’aturar gran part de l’activitat del mercat

En canvi per la part del consumidor final, trobem que podria tenir la capacitat d’establir les seves pròpies ‘condicions’ en un mercat tan gran com mòbil, cosa que si més no seria curiosa. El problema està en què potser aquests no són del tot conscient, i s’adhereixen i acostumen a uns valors que tot i tenir queixes i disconfirmatitats sobre ells, els acaben consumint igualment, cosa que segurament els treu aquest ‘poder’ sobre el mercat sense ser conscient de tenir-lo.

Així doncs, havent analitzat dos punts de perspectiva diferents pel que fa decisors del mercat, la principal conclusió pot ser que dues parts les quals teòricament són les que mes capacitat de decisió tenen, pot passar que acabin sent les que menys ho realitzen a la pràctica i conseqüentment, donar aquest poder a les parts fel mig de la cadena com podrien ser per exemple els distribuïdors o majoristes, que possiblement quant aquests passen a tenir la pilota sobre la seva teulada ho aprofiten i són els que realment desestabilitzen i provoquen la inflació de preus.