Parlem amb Maria Teixidor, una dona empresària i advocada, que també destaca per haver estat exdirectiva del Futbol Club Barcelona. Com se sent una dona rodejada d’homes en un club com el Barça? Quin paper va jugar en la configuració de l’èxit del Barça femení? Ho descobrim en aquesta entrevista.
– Com recordes els teus primers anys de vida? Amb qui estaves rodejada? L’esport va jugar un paper important a la teva vida?
Soc barcelonina amb arrels a la Garrotxa, d’on venen els meus avis paterns. Tinc molts bons records de la meva infància, va ser una infància feliç, i recordo els meus estius amb família. Parlant de l’esport he sigut jugadora de tenis amateur, he entrenat força i també m’ha agradat molt fer natació.
– Tot i això, enfoques la teva carrera professional cap al món de l’empresa i el dret. Per què?
Vaig estudiar dret perquè, en primer lloc, a casa havien estudiat dret i el pes de la família a vegades és impressionant. Però també vaig decidir estudiar dret perquè tenia una consciència de voler ser pacificadora. Jo crec molt en el diàleg, en la col·laboració, en la capacitat que tenim de parlar i entendre’s. A més crec que és una capacitat que dirigeix tota l’energia humana cap a coses positives.
– I acabes al Futbol Club Barcelona, perquè l’any 2015 et converteixes en una de les 13 directives dones en la història del club que han arribat a l’òrgan de decisió més important. Com vas arribar allà?
Quin salt més gran! Jo arribo allà, en primer lloc, com a sòcia del club, perquè la junta del Barça la configuren socis i sòcies de l’entitat amb una certa antiguitat per poder optar a aquest càrrec. Jo decideixo participar en la candidatura de Josep Maria Bartomeu, el 2015, convidada per ell mateix. Ens coneixíem, i jo ja havia participat en campanyes anteriors on ell s’havia presentat, amb Sandro Rossell i també abans. Teníem aquest vincle, sumat al vincle culer i també inclús en l’àmbit professional havíem coincidit.
– Com funcionen estructures tan poderoses com el Futbol Club Barcelona? Com és una reunió de la junta directiva del Barça?
De fet, és com una reunió d’un òrgan de govern de qualsevol altra entitat. Hi ha una junta directiva distribuïda per àrees, amb diverses responsabilitats. Jo des d’un inici vaig ocupar el càrrec de vicesecretaria, i després vaig passar a ser la secretaria.
– Recentment, es parla molt de la síndrome de la impostora: sentir-se que no mereixes o no tens suficients aptituds per estar en un lloc determinat. L’has sentit alguna vegada?
La síndrome de la impostora com a símptoma de pensar “ostres que gran que és això”, o “no estic preparada”, crec que és una cosa que tots en algun moment vivim. Crec que en cada pas que dones, i en cada posició que ocupes, sempre hi ha un temps entre que arribes i entre que ets conscient del lloc on has arribat i la teva posició. Aquí també hi entren en joc les relacions humanes que acabes descobrint i l’espai que ets capaç de reservar-te per tu mateixa.
– L’any 2017 assumeixes noves responsabilitats en l’àrea del femení. Quin rol vas jugar llavors? Per què ara sentim a parlar molt del Barça femení, però llavors no era tan comú?
Des de l’entrada a la junta vaig entrar també al grup Edelmira Calvetó, impulsat per Susana Monje. Un grup que porta el nom de la primera dona que va aconseguir ser sòcia del Barça i, per tant, la que va obrir la porta, quan els estatus encara reservaven la condició de soci únicament dels homes, a què les dones també poguéssim ser culers. Amb el grup Edelmira Calvetó, ja feia temps que fèiem una tasca molt important per construir el relat del Barça en femení.
La tasca que feia el grup d’organitzar jornades, sessions i grups de treball amb dones per saber i conèixer les inquietuds, però també per a recuperar la memòria històrica de la dona blaugrana va ser molt important i molt complementaria. Quan la Susana Moje dimiteix, jo passo a presidir aquest grup i alhora el converteixo en un punt de suport rellevant a la tasca amb el femení. Es comença a generar, el que jo sempre he reclamat per la construcció d’un projecte tan gran com el del femení, que és la creació d’un context. Necessitàvem un context que acompanyes un projecte tant ambiciós com el que teníem.
– Parles de promoure petits canvis, com que les jugadores assistissin a activitats on també anava l’equip masculí. Ara ens pot semblar, fins i tot, anecdòtic, però per què era important canviar aquests detalls abans de conquerir el món?
Era important fer-ho tot, impactar a múltiples nivells. El club i el seu projecte esportiu, estava molt clar, perquè tenim molta experiència com a Barça a l’hora de practicar futbol, entrenar, explicar metodologia, generar una base, difondre un estil de joc particular per arribar cap als primers equips… Però ens faltava molta part de connexió amb la base social del club, i alhora amb els diversos equips, les penyes… Quan vam començar, molt poca gent, inclús a dintre de la casa, tenien com a propi el projecte del femení. Però les jornades que organitzàvem amb el grup Edelmira Calvetó, vam convocar dones de diverses àrees del club, que es van conèixer a aquestes xerrades una mica per a provocar diàlegs que no existien i coneixences que després et faciliten moltes coses. Quan he parlat de petits canvis és anar atacant tots aquests punts, que provoca que cada vegada més persones t’acompanyin en la construcció d’una cosa que cada vegada és més gran. El que comuniques és que hi ha un objectiu, que és del Barça, i és de tots.
– Les llicències esportives femenines han augmentat més d’un 20% i, en sis anys, l’increment és de 30.000 esportistes més. L’esport femení està de moda?
Jo sempre dic que el futbol té com a impacte a la meitat de la població que n’és seguidora. I per tant crec que el Barça femení ha estat una eina de transformació molt important. A partir del moment en el qual tu comences a generar referents, i històries d’èxit com les que encarnen per si les jugadores del primer equip del Barça, estàs donant permís a moltes nenes perquè somiïn. I hem de garantir que les nenes puguin mantenir els seus somnis i que creixin amb ells, que tinguin dret a projectar-se cap a altres posicions. Quan tu ets capaç de trencar aquests estereotips mostrant que hi ha una opció, una possibilitat, unes referents, i que això és possible, llavors la transformació ve sola. I explica aquestes dades.
– Arribarà el dia en què es parli del seu futbol només perquè és bo i perquè és interessant de veure’l, i no per les històries de superació i la desigualtat que s’han d’enfrontar?
Jo crec que ja estem parlant de futbol femení perquè ens agrada, per al fenomen esportiu com a tal. Però el fenomen d’aquesta lluita per la igualtat, que no és una altra cosa que un acte de justícia, comporta òbviament totes unes converses paral·leles perquè estem canviant la forma de percebre la dona i de donar-li espai al món. També aquí hem tingut moviments molt potents com el Me Too, i hem continuat amb moviments molt potents com el #SeAcabó.
– Hem tret el tema del #SeAcabó. Parlem de la victòria de la selecció espanyola aquest estiu, convertides en campiones mundials. Però, també del trist i lamentable moment que ho va tapar tot: el petó no consentit del president de la Federació Luis Rubiales. No sé com vas viure aquells dies?
Jo els vaig viure amb molta il·lusió per la victòria d’aquestes esportistes, que a més bona part de l’equip venia de casa nostra i per tant son jugadores que conec, que he vist créixer, que sé com hi han apostat… Guanyar un mundial no és evident, costa moltíssim i jo vaig plorar en acabar al partit perquè era conscient de tot el que hi havia darrere i l’esforç també s’ha de celebrar. Després, l’actitud de Rubiales, no només el moment del petó sinó tota la seva actitud, em va semblar fora de lloc perquè està parlant d’unes formes que ja no són compartides majoritàriament per la societat. I crec que la reacció que hi va haver d’alguna manera ho demostra.
– M’interessa parlar amb tu, perquè tens la visió més empresarial i també esportiva. El futbol professional, i no ens enganyarem, és un negoci més enllà d’un esport. Es parla molt d’equiparar els salaris de les jugadores: és possible?
Hauria de ser possible. És desitjable i ha de ser un objectiu. Òbviament, trobem mercats diferents, i també una generació d’ingressos diferents, però jo sempre dic que, per exemple, el mercat audiovisual en aquest món té un posicionament important perquè darrere el fenomen del futbol portem molts anys d’una inversió pública important. La reflexió, per tant, ha de ser més àmplia, no hem invertit en igualtat. Però com que ens volem iguals hem de ser capaços de revertir aquesta situació.
– I per acabar, com dèiem a l’inici ets exdirectiva del Barça. Què va passar perquè decidissis marxar l’any 2020?
Dimiteixo el 2020 en pandèmia per una sèrie de posicionaments que tenim diversos directius, sobretot de l’àrea jurídica i econòmica, amb les decisions que s’estan prenent en aquell moment i també perquè coincideix amb l’anomenat Barça Gate, que salta als mitjans un mes i mig abans que ens confinessin. D’alguna manera és un cas que, sense prejutjar el que hi va haver, demostrava que s’havien saltat uns procediments de presa de decisió al club, i que jo havia estat l’encarregada de pilotar, conjuntament amb l’aleshores tresorer. A mi em demanen una tasca que com a directiva executo, que la piloto i on preparo processos per a fer-ho. A partir del moment en què sembla se salten el pas dels destinataris d’aquest projecte, i no es pot posar remei, per a mi era una contradicció massa gran i no podia validar amb la meva continuïtat unes actuacions que creia que no s’havien ajustat al que havíem decidit conjuntament.
