Quan l’Esther va demanar a la secció d’esqueles del diari que publiquessin la del seu germà amb un llibre a la capçalera en comptes d’una creu, el seu interlocutor no s’ho podia creure:
-Un llibre? Està vostè segura?
-Sí, si us plau, i acompanyi el llibre amb la frase: ‘El quiosquer del barri’- va afegir.
El març del 99, amb 39 anys, en Jordi Sebastià va prendre la decisió de fer-se amb el traspàs d’un quiosc al barri de Les Tres Torres. Era el quiosc del mercat, el quiosc del barri, i ja per sempre serà el quiosc d’en Jordi. Em comenta la seva germana Esther, amb qui compartia el negoci, que en aquell moment van dubtar si quedar-se amb un bar o amb la botigueta dels diaris.
-Millor el quiosc. Serà menys esclau- li deia ell.
No puc sinó somriure quan l’Esther m’ho explica perquè quan penso en ell penso en una persona absolutament entregada al seu negoci. En Jordi sempre era allà. El seu quiosc, al carrer de Les Escoles Pies estava sempre obert. Li comprava el diari a les 7.30 de camí a la Universitat. El saludava quan tornava a casa i si passejava al meu gos cap a les 8 del vespre encara hi era. Si no el trobaves, de ben segur que hi era prenent el seu tallat a la Forneria, o dinant al Cafè Mestres. Obria els dies de mercat i els que no. Obria entre setmana i el cap de setmana. Els diumenges i els festius. El 2002 vaig marxar del meu barri i en tornar, el 2012, ell encara hi era.
No recordo haver vist la persiana mai tancada fins al matí del 27 de juliol d’enguany. Estranyada, em vaig apropar per veure un paperet enganxat amb celo amb una nota escrita amb retolador que sentenciava: ‘cerrado por defunción’.
Va ser un xoc, ningú no s’ho esperava. Llavors, com si amb ell morís molt més, la vida del carrer Vergós ‘va passar per davant meu. Vaig tornar a l’Estudi, on la família Ramos em va ensenyar a estimar el dibuix, la pintura i l’escriptura. Vaig recordar la botiga de fotos, del Ràpid Pons i de les meravelloses truites de patates del ‘colmadito’ de la cantonada amb Calatrava. Avui, on hi havia la perruqueria el Pablo acaba d’inaugurar una carnisseria. En comptes d’arreglar-nos unes sabates podem consultar l’oferta immobiliària i en comptes de fer-nos una foto de carnet podem escurçar-nos un vestit. I el Basar, què en podem dir? Al principi pensaven que no encaixaria però la família que ho porta ja s’ha guanyat l’estimació de tot el barri i és que aquí l’afecte és contagiós.
Quan va morir en Jordi em va costar explicar-li als meus fills grans, de 6 i 4 anys. Ells, que són savis, en anar-se’n a dormir van donar les gràcies per haver-lo conegut, recordant com el que més s’estimaven d’ell era que, a vegades, els hi obria el sobre de cromos o del zomblings perquè no n’agafessin de repetits. En Jordi atreia als nens i als adolescents que cada tarda el visitaven. En acabar els col·legis el quiosc es convertia en un consultori on els adolescents feien al Jordi tota mena de confidències.
-Alguns encara no saben que en Jordi ha mort -em diu l’Esther.- En Jordi sempre em deia que havia de fer una reforma: ‘treu les xuxes, tanca a les tardes’, deia. I jo li responia “No diguis bestieses, tete. Tu mateix en faràs la reforma al setembre”.
Però en Jordi sabia que no aguantaria gaire. L’Esther no ha trigat ni dos mesos en fer realitat el somni d’en Jordi. El quiosc sembla un altre.
En acabar l’entrevista, ja marxant, em sembla que l’Esther taral·leja una cançó.
-És La Dolce Vita. Era la seva cançó preferida.
Però, ironies de la vida, en Jordi no va viure en La Dolce Vita. En Jordi va treballar-hi més que res en aquesta vida, i amb la seva mort ens ensenya que la vida passa tan ràpida com les notícies als diaris. Que la vida s’ha de viure. I que els barris canvien però els records, com el de la seva veu tranquil·la i el seu tarannà estaran sempre amb nosaltres.
